Des de la fundació de l’Estat d’Israel, el 14 de maig del 1948, el territori ubicat entre el riu Jordà i el mar Mediterrani no ha deixat de viure tensions i conflictes. Hi ha diferents versions per part de tots dos bàndols que defensen aferrissadament les seves posicions, generant un conflicte incessant que perdura fins a l’actualitat. Amb constants atacs, víctimes mortals, desplaçats i refugiats. Aquest conflicte cada dia és més latent, amb l’atac sistemàtic cap a territoris palestins de Cisjordània i Gaza. En aquest territori, la guerra ha comportat el bloqueig de les seves fronteres i ha deixat els seus habitants atrapats en una petita superfície entre Israel, Egipte i el mar Mediterrani. Aquest bloqueig per terra, mar i aire va ser imposat l’any 2007; tanmateix, s’ha intensificat des del 2023, quan el llavors primer ministre israelià, Yoav Gallant, va ordenar el bloqueig total de les fronteres de l’enclavament palestí, prohibint qualsevol subministrament d’electricitat, aliments i combustibles. Això ha sumit els gazians en un total caos d’atacs i morts constants, i de desproveïment de matèries de primera necessitat; i ha comportat una forța escassetat d’aliments i accés a la salut. Per tant, moltes víctimes d’aquest conflicte han hagut de fugir, en contra de la seva voluntat, deixant les seves terres, pertinences i records enterrats entre bombes i sang.
Cada dia es publiquen notícies sobre els atemptats a l’Orient Mitjà i de les seves víctimes. Per exemple, al mitjà de comunicació France 24 Español, després d’un nou atemptat a Gaza, es pot observar el clam i el dolor d’un ciutadà palestí: “A tot el món, el que està passant està malament. Tingueu pietat de nosaltres, atureu la guerra. Els nens estan morint als carrers”, clamava un ciutadà de Gaza després que la seva comunitat rebés un nou atac israelià que va matar un nen de la seva família. Actualment, la quantitat de víctimes ja supera les 34.700 persones, segons el Ministeri de Salut de Gaza, des de que es va reactivar el conflicte el 7 d’octubre del 2023. Moltes d’aquestes víctimes són nens, mares i ancians, que es van veure atrapats en un foc creuat que poc o res tenia a veure amb les seves vides.
Molts palestins —que no han pogut fugir del territori en conflicte— s’han refugiat a la ciutat gaziana més meridional, Rafah, ubicada just al costat de la frontera amb Egipte. No obstant això, la nit d’aquest últim dimarts 7 de maig, tancs israelians van entrar a aquesta ciutat, entre bombardejos i atacs a habitatges i camps de refugiats, amb l’objectiu d’apoderar-se de l’encreuament fronterer i bloquejar-lo degut —segons l’exèrcit israelià— als seus “fins terroristes”. Davant d’això, en una darrera entrevista concedida a la CNN, el president dels Estats Units, Joe Biden, va advertir que deixarà d’enviar bombes i munició d’artilleria a Israel si llancen una invasió a gran escala sobre Rafah.
Víctimes del conflicte
Ramsis Hijazi, un palestí refugiat a Espanya, va aconseguir fugir del conflicte l’any 2021, després de viure durant anys en un camp de refugiats a Cisjordània; va explicar l’horror que ha hagut de viure la seva família atrapada enmig del conflicte: “La majoria de la meva família a Gaza ja és morta. Jo hi tenia 32 familiars, però 27 van morir pels bombardejos, i 2 van morir posteriorment de gana. Ara només queden 3 familiars vivint-hi. Van intentar sortir de Gaza per Egipte, i finalment ho van aconseguir, a través d’un grup de traficants de persones”. Tanmateix, Samy Awad, palestí assentat a Espanya des de fa més de 40, que va viure els inicis d’aquest conflicte i des de llavors no ha deixat de lluitar per la llibertat palestina, va ratificar l’impacte i les víctimes de la guerra: “Tota la meva família és a Gaza. De totes les cases que hi teníem, ja no en queda res. Els meus cosins, els meus nebots… han mort allà. És una massacre, és un genocidi el que estan fent al poble palestí. Ara hi ha gent sense medicaments, molta gana, és horrible”. D’altra banda, Salah Jamal, —activista palestí originari de Nablus, Cisjordània, i establert a Barcelona des del 1967, i fundador de la Comunitat Palestina de Catalunya— va afirmar que “tots hi tenim familiars i ens ha afectat a tots igual. Tenim allà familiars, molts ferits i cases destrossades. M’afecta igual. I la informació que ens arriba des d’allà queda interrompuda moltes vegades perquè un dia contactes amb ells i es talla la comunicació, i un altre dia vols comunicar-te de nou i no es pot”.
Els entrevistats són categòrics quan afirmen que Israel comet des de fa anys diversos abusos en contra dels palestins: “Fa més de 75 anys que Israel està intentant exterminar els palestins, i encara som aquí. El mateix que els feien els nazis als israelians a la Segona Guerra Mundial els ho estan fent els israelians als palestins, però sense les càmeres de gas. Ells ho estan fent amb bombes. Israel s’està menjant les terres cada dia, aquest és l’objectiu, més terres cada dia i amb menys palestins” va declarar Hijazi. Per la seva banda, Jamal va anar més enllà i va parlar de l’origen de la fundació de l’Estat d’Israel: “No es tracta de la independència d’Israel, no existeix. És un colonialisme d’anys per part d’Israel. Molts es van recolzar en una ideologia sionista i religiosa: “som fills de Déu i aquesta és la terra promesa”, una idea una mica anacrònica. Israel ocupa poc a poc més territori a través dels seus colons. Jo personalment, he viscut la tensió, la fustigació per part de les autoritats d’Israel. Ho fan amb tots els palestins per a què marxem. Ells ja s’han quedat amb el 75% del territori, ocupant-lo amb guetos, colònies, ciutats assetjades, etc.”.
També els entrevistats expliquen la raó del suport d’Occident, sobretot dels Estats Units, a Israel, i la seva inacció davant la guerra i la mort de tantes persones: “Abans pensaves que la gent a Gaza tenia drets humans, i que hi ha 22 països àrabs per protegir els civils, però no han fet res. Només paraules. No han fet res per ells. Els drets humans no existeixen davant dels interessos dels superpoders dels Estats Units, Rússia i la Xina, entre d’altres. Parlar malament d’Israel seria com un suïcidi polític per a altres països. Després de la Segona Guerra Mundial, qualsevol crítica al govern d’Israel es considera antisemític, antijueu”, reclamava Hijazi. Jamal va intervenir en aquest aspecte: “Els colonialistes d’Israel s’autoconcedeixen el dret a l’autodefensa per continuar ocupant, oprimint. Hamàs és part de la resistència, és una organització religiosa. Potser a Palestina hi ha tres o quatre organitzacions més que són laiques. Però moltes persones segueixen a Hamàs perquè és el més frontal a la resistència, aquells que es planten davant de l’atac israelià. Perquè els palestins no veiem cap altra solució que no sigui la resistència”.
Finalment, els entrevistats coincideixen que la resistència i la lluita per la solució ha de continuar. En aquest aspecte, Hijazi demana que s’apliqui la Llei internacional: “Per què no apliquen la Llei internacional? La llei diu que la gent que està oprimida té dret a fer resistència. Israel no està complint cap llei internacional. Ells són sempre una excepció. Per a que Israel forma part de les Nacions Unides, hi ha la condició que reconegui l’Estat Palestí i els drets dels seus ciutadans, i Israel no està complint aquesta condició. El que està fent Israel no és legal. La Llei Internacional només s’aplica a països del tercer món, però les potències no l’apliquen”.
Mentrestant, Awad no creu en una solució viable que no sigui aconseguida a través de la resistència del poble palestí: “Jo crec que no hi ha sortida, solució. Jo ja no crec en les Nacions Unides, els Drets Humans. L’única manera de lluitar és amb la resistència. No cal esperar res del món àrab, del món islàmic, ni del món europeu. L’única manera d’alliberar Palestina, si més no seguint els acords d’Oslo, és que el mateix poble palestí busqui defensar-se i lluitar. A través de manifestacions, guerres, enfrontaments, tota mena de resistència, que les Nacions Unides permeten. Fins i tot amb lluita armada. Les Nacions Unides permeten al poble que està ocupat lluitar contra l’ocupant”.
D’altra banda, Jamal creu en una solució atípica: “A Israel no li interessa complir els tractats i les lleis internacionals, amb l’ONU, el Consell de Seguretat. Tots han demanat que pari el foc, el genocidi, però Israel ni cas. Per això, per a una sortida pacífica, no crec en la convivència dels dos Estats. Palestina està tan esquarterada, tan desconnectada, que no crec que es pugui fer un Estat on s’ajunti tots els palestins. El territori està totalment desconnectat. Jo penso que l’ONU ha de tenir un exèrcit neutral, que sancioni i boicotegi Israel, fins que es retiri d’aquest territori. Però com que jo veig que això és impossible, hi ha d’haver una reconciliació entre els dos pobles, i conviure en un sol Estat. Han de pensar: “si venim matant-nos, ens reconciliarem amb igualtat de condicions; no hi ha cap altra sortida, per deixar de matar-nos els uns als altres”. Jo crec que hi hauria d’haver un Estat en conjunt, on es respectin les diferències”.
Finalment, Ramsis Hijazi —amb la veu ja esquerdada— acomiada l’entrevista deixant unes paraules als seus congèneres palestins: “Sabem que la nostra existència a la terra és resistència. És la darrera resistència que tenim. Israel està matant aquesta existència per desaparèixer la resistència. Però, malgrat això, i amb molt de dolor, demano al poble palestí que si tenen l’oportunitat de sortir de Gaza, que ho facin; perquè molts estan morint per res, i només es converteixen en estadístiques”.
Al tancar aquest reportatge, els tres familiars de Ramsis Hijazi que encara quedaven amb vida van aconseguir escapar-se de Gaza a través de la frontera amb Egipte, abans de ser presa per l’exèrcit d’Israel. Alhora que el poble natal de Salah Jamal, Nablús, a Cisjordània, ha tornat a ser atacat per la milícia liderada pel govern de Benjamí Netanyahu. Mentre que Samy Awad continua amb els reclams i manifestacions contra l’abús israelià, sota el lema #FreePalestine. Igual que moltes persones arreu del món, que s’aixequen i clamen en contra del genocidi el poble palestí.
Catalunya Plural, 2024 
