Si l’eix nacional, principal factor explicatiu de la política catalana des de l’inici del procés, ja feia temps que perdia centralitat pel progressiu desgel entre blocs independentista i unionista, el resultat electoral el deixa fora de joc per la via dels fets. L’independentisme no suma, i això obliga a que la gestió d’aquests resultats en seu parlamentària creui la frontera marcada per la bandera, fins i tot en la investidura.
La possibilitat més sonada de veure aquest canvi ha estat fins ara la d’un tripartit d’esquerres amb Salvador Illa al capdavant. Els números donen per a una entesa entre PSC, ERC i Comuns. Ara bé, el cert és que els socialistes han guanyat les eleccions amb un discurs més a la dreta que mai, fet que dificulta l’entesa amb les forces a la seva esquerra. És precisament aquesta darrera constatació la que dona ales a les especulacions sobre un pacte sociovergent amb els juntaires.
Junts, malgrat obtenir una victòria més que suficient sobre ERC, no aconsegueix uns resultats que el situïn a un nivell comparable al de la Convergència hegemònica de Pujol o Mas. A més, el lideratge dins l’independentisme queda en victòria pírrica davant el fet de no tenir possibilitats d’esdevenir president, com bé ha reconegut aquesta mateixa nit electoral. És també aquesta posició de debilitat la que podria apropar el pacte amb els socialistes.
Dins el bloc de la dreta, en l’àmbit espanyolista, la batalla fratricida de PP i VOX, que els d’Alejandro Fernández no han pogut evitar al llarg de la campanya, ha acabat amb una nit d’eufòria per als primers i una satisfacció més que suficient per als segons. Els populars multipliquen els 3 escons de 2021 fins a la xifra de 15, a dues cadires del seu rècord històric al Parlament. L’extrema dreta espanyolista revalida resultats, que pot considerar-se un èxit rotund tenint en compte que el seu principal competidor ha experimentat un ascens meteòric. El discurs espanyolista obertament xenòfob i reaccionari té un espai consolidat a Catalunya.
Però VOX no és l’única extrema dreta que ha estat notícia aquesta nit electoral. Aliança Catalana, la formació independentista que s’ha fet amb l’alcaldia de Ripoll amb un discurs fortament anti-immigració, entra al Parlament amb dos diputats, un per Girona i l’altre per Lleida. Sílvia Orriols pot estar satisfeta. No podrà ser decisiva en la governabilitat, però guanya un altaveu molt important i sembra la llavor d’un projecte independentista d’extrema dreta que pot créixer fora del seu municipi.
A l’esquerra de l’arc parlamentari, CUP i Comuns retrocedeixen, confirmant un retrocés esperat però no per això menys dolorós. Junts, sumen menys diputats que VOX. Els Comuns són ja l’espai de la darrera Iniciativa, aquella subalterna al PSC i que amb prou feines podia retenir els feus històrics del PSUC. A més, apareix irrellevant fora de la província, on no obté ni un sol diputat. La CUP perd més de la meitat dels diputats, i en llocs com Girona i Berga, on governa ara mateix, queda per darrere d’Aliança Catalana.
El gir a la dreta és innegable. El PSC creix amb l’agenda de la Patronal sota el braç, l’extrema dreta avança amb identitats nacionals per a tots els gustos i les esquerres perden molt terreny, esdevenint residuals als barris populars. L’augment de la participació ha beneficiat opcions restauradores o reaccionàries. Qui va convocar eleccions, sigui signant un decret o votant no a uns pressupostos, ha demostrat estar molt desconnectat d’una realitat d’apatia i cansament generalitzats. S’ha dit sovint, la darrera dècada i mitja, que Catalunya tenia un Parlament notablement d’esquerres –el més progressista d’Europa fins i tot. Al marge de si això era cert o no, resulta indiscutible que a partir d’avui aquesta afirmació és mentida: el gir a la dreta ha arribat a casa nostra.
Catalunya Plural, 2024 
