La jornada començava de manera accidentada a causa d’un robatori de coure a la xarxa de Renfe, deixant-la completament inoperativa. Junts i ERC demanaven a la Junta Electoral Central estendre la jornada electoral, i aquesta delegava la decisió final als jutges provincials, que, a última hora, negaven la sol·licitud presentada. Sigui qui sigui qui acabi governant, tindrà la patata calenta de gestionar un servei públic tan necessari com precari.
Els primers sondejos ja anticipaven la victòria del candidat socialista Salvador Illa, tal com havien estat projectant la immensa majoria de les enquestes prèvies. Els socialistes guanyen de manera clara i passen de 33 a 42 diputats. Ara bé, aquests resultats, tot i facilitar l’arribada d’Illa a la presidència del país, no l’asseguren. L’opció del tripartit és viable, ja que la suma del PSC, ERC, aconsegueix la xifra màgica necessària de la majoria absoluta, que és de 68 diputats.
El revers de la victòria d’Illa és la derrota de l’independentisme en general. Si se sumen tots els escons de Junts, ERC, i la CUP, es queden amb 59 diputats, havent-ne obtingut 73 en els darrers comicis. Sumant-li els dos d’Aliança Catalana, en serien 61. Si això no significa la mort del procés, sí que implica la ferida més greu rebuda des de fa més d’una dècada.
El factor Puigdemont no ha estat suficient. De fet, Junts només millora lleugerament els resultats dels anteriors comicis. Només guanya 4 diputats, passant de 31 a 35. Això, tenint en compte la forta davallada d’ERC, deixa el líder postconvergent en una fràgil posició. Serà aquest el final de Puigdemont en la primera línia de la política, tal com es va comprometre l’expresident en cas de no poder ser president de Catalunya?
Aragonès, atrapat entre Illa i Puigdemont, s’ha endut — emprant el llenguatge popular — una bona hòstia. Els republicans, que havien arribat a la presidència de la Generalitat per primera vegada des que ho fes Lluís Companys cent anys enrere, perden 13 diputats i passen de 33 a 20. La decisió d’avançar les eleccions no ha estat precisament fructífera. Ara bé, els republicans podran tenir la clau de la investidura d’Illa, el que els situa en una posició tant estratègicament interessant com internament difícil.
El Partit Popular d’Alejandro Fernández obté uns molt bons resultats. Dels 3 que tenien, ara s’enfilen fins als 15. Però això no és el més important pels populars, sinó haver aconseguit el sorprasso respecte dels seus col·legues de coalicions, VOX. Aquests, però no només consoliden els diputats que ja tenien sinó que n’aconsegueixen un més, passant de 10 a 11.
Els comuns perden dos diputats, i s’asseuen en la posició simbòlica de l’antiga ICV. Després de l’onada de Podem, on la formació morada va competir per l’hegemonia de l’espai de l’esquerra, l’esquerra no independentista se situa en un raconet de l’arc parlamentari. Passen de 8 a 6.
Tres quarts del mateix li passa a la CUP. O potser més de tres quarts, perquè l’esquerra anticapitalista perd més de la meitat dels diputats assolits la darrera legislatura. De 9, a 4. Li haurà passat factura l’ambigüitat respecte de la seva posició amb Puigdemont? Encara és d’hora per fer anàlisis, però ben segur que els hauran de fer.
Ciutadans desapareix de la política catalana després de la seva entrada l’any 2006, i només dues eleccions d’haver obtingut quedar en primera posició. Però la seva desaparició no fa més que deixar pas a una nova força política, encara més a la dreta que la formació taronja: Aliança Catalana. La formació dirigida per l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, entra al parlament amb dos diputats. Un nou partit d’extrema-catalana a la principal institució de Catalunya.
Catalunya Plural, 2024 
