La patacada electoral d’ERC havia de tenir repercussions internament, i aquestes no van tardar a aflorar. L’endemà de les eleccions, Pere Aragonès anunciava en roda de premsa que deixava l’acta de diputat “per responsabilitat amb el país i amb el partit”. Un gest coherent i, desgraciadament, inaudit. Se li podran retreure moltes coses a Aragonès, però l’assumpció de responsabilitats no és una d’elles. ERC perd a Aragonès, però guanya un expresident.
Ara bé, la marxa d’Aragonès no fa més que obrir un debat intern dins dels republicans que tindrà conseqüències que afectaran a tota Catalunya. En les mans d’ERC està el futur del govern dels quatre anys vinents, la repetició electoral, i obrir o no obrir una “nova” etapa en el país. No és un escenari volgut, però és l’escenari que ha resultat dels vots dels catalans i catalans.
Cal, però, una certa perspectiva històrica amb els resultats d’ERC a les eleccions del 12M. Si bé la davallada és considerable, ERC continua mantenint 20 diputats havent-ne perdut 13. Aquests resultats se situen en la mitjana dels resultats històrics d’ERC, i molt per damunt dels 8 o 9 que aconseguien quan van esdevenir la crossa de CiU en temps d’Àngel Colom. És a dir, si aquests són els pitjors resultats que pot arribar a obtenir ara mateix ERC, vol dir que han aconseguit consolidar no menys de 400.000 volts, més del 13% del total dels votants del país.
Aragonès deixarà el lideratge del partit, però la lluita per la lluita per la seva successió està oberta. A un costat, Oriol Junqueras. En l’altre, una incògnita. No hi ha cap nom oficial sobre la taula, i aquest és problema principal de la renovació d’ERC: la lògica elemental condueix a concloure que algú com Junqueras, que fa més d’una dècada que està al capdavant de la política del partit i que, per tant, està indefectiblement associat al passat, no és la figura fresca i renovada que els republicans necessiten. Però per l’altra banda tot apunta — rumore, rumore, com cantava Raffaella Carrà —, que Junqueras té l’ambició de presentar-se com a cap de llista a uns nous comicis.
Investir a illa o noves eleccions?
Tenint en compte que el PSC no s’abstindrà de cap de les maneres per investir a Carles Puigdemont i que aquest difícilment ho farà per Salvador Illa, només els republicans tenen la clau de volta per evitar unes segones eleccions. Que ho facin o no, dependrà de l’anàlisi que facin dels resultats obtinguts. Per què podrien donar suport a una investidura? Dues raons:
“Matar a Puigdemont”: Carles Puigdemont va anunciar als quatre punts cardinals que en cas de no ser president de Catalunya s’allunyaria de la primera línia política. Investir a Illa tindria aquesta conseqüència, sempre que Puigdemont complís amb la seva paraula. I si a la seu d’ERC a Calàbria els hi fa il·lusió alguna cosa, seria veure com el seu principal competir es veu forçat a retirar-se.
Donar marge temporal a la reconstrucció d’ERC: si ERC necessita entrar en un procés de reflexió (que es pot veure agreujat amb un potencial mal resultat a les eleccions europees), res millor que passar una temporada a l’oposició i donar marge als mecanismes interns del partit per a debatre i dissenyar un full de ruta.
Per què podrien no donar suport a una investidura abocant el país a unes noves eleccions? La cosa, aquí, va de pors.
La primera de les pors seria la de ser menjats per Junts per Catalunya a l’oposició, ja que li correspondria a la formació posconvergent liderar-la. Això podria deixar als republicans en una posició d’aïllament i poca visibilitat, mentre els juntistes mantindrien una certa exposició pública.
La segona és la legítima por a perdre més representació. Aquesta segurament és la menys racional i la més vàlida de les raons, però si algun efecte nociu pot tenir la por és que t’immobilitza. Amb la patacada electoral que s’han endut, pot haver-hi un incentiu que s’arribi a la següent conclusió: “no donem suport a ningú, que prou escaldats n’hem sortit”. ERC ha sortit molt escaldat amb la seva relació amb Junts per Catalunya, però també amb el PSC.
La tercera por és la ser acusats, altra vegada, de botiflers. És una por gairebé ancestral. Estigui o no estigui justificada, si l’avaluació que fan dels resultats de les eleccions és que aquests són deguts a la “renúncia a la independència”, això els pot portar a reprendre el discurs processista, que implicaria titllar a Illa d’enemic i, conseqüentment, conduiria el país a uns nous comicis.
Tot està obert, a hores d’ara. Ningú no sap amb ciència certa què passarà, perquè ni ells ho saben. De fet, no ho sabran fins que ERC hagi celebrat el seu Consell Nacional i hagin passat les eleccions europees, amb data el dia 9 de juny. Seran setmanes que es poden allargar… mesos.
Catalunya Plural, 2024 
