El 12-M situa l’independentisme davant el mirall

El 12-M situa l’independentisme davant el mirall

Un dels principis polítics més coneguts explica que quan un govern convoca eleccions anticipades ho fa perquè creu que la decisió l’afavorirà. Sembla lògic pensar que cap president dissoldria el Parlament que li permet governar si no estigués convençut que les noves eleccions li facilitaran continuar exercint el poder. Així ha passat recentment a Galícia i també a Euskadi (malgrat la lleugera baixada del PNB).

Hi ha casos, però en els que la maniobra no acaba de funcionar: l’any 2012, Artur Mas, amb un estil que algú va titllar de messiànic, va convocar unes eleccions anticipades i va perdre 12 dels 62 diputats que tenia; així i tot va poder continuar governant gràcies al suport d’ERC. Ara, el balanç de les eleccions anticipades ha estat per a Pere Aragonès molt pitjor. ERC ha perdut més de 180.000 vots,13 diputats i el govern, passant a ser tercera força política i, a més, l’independentisme ha deixat de tenir majoria al Parlament i entre l’electorat: Aragonès ha assumit responsabilitats i ha anunciat que ni tan sols prendrà possessió com a diputat.

La decisió de dissoldre el Parlament es va voler justificar per la negativa dels Comuns a aprovar els pressupostos que ERC ja havia pactat amb el PSC. El Govern i alguns mitjans de comunicació propers van literalment destrossar els Comuns obviant dues coses bàsiques: que quan un Govern és incapaç d’aprovar els seus pressupostos la responsabilitat és seva i no d’un partit de l’oposició que ni tan sols havia votat la investidura d’Aragonès, i que res no impedia a ERC esgotar la legislatura portant al Parlament les millores socials que han quedat pendents.

De seguida es va veure que a ERC li sortiria el tret per la culata. Els nervis es van fer evidents intentant proposar en un mes allò que no havien fet en tres anys. I ha passat el que més temien els republicans: no tan sols no guanyar les eleccions sinó quedar per darrere de Junts. Perquè el veritable motiu de l’avenç electoral es troba en la pugna caïnita entre ERC i Puigdemont per veure qui encapçala l’independentisme. I ara els republicans es troben davant l’abisme: si opten pel PSC seran titllats de botiflers, si opten per Puigdemont se subordinen una vegada més a qui en realitat és el seu principal adversari, i si provoquen noves eleccions Junts se’ls acabarà de menjar l’espai. I encara hi ha un factor afegit: què passarà ara amb el pacte en diferit amb Collboni a l’Ajuntament de Barcelona?

La pitjor notícia per a l’independentisme: Aliança Catalana

Les anàlisis postelectorals encara no han anat més enllà de la notícia de l’entrada d’Aliança Catalana al Parlament. Se situa dins l’auge de l’extrema dreta a Europa. Però que un partit xenòfob i alhora desacomplexadament independentista tingui representació parlamentària és el pitjor que li podia passar a l’independentisme oficial. Ja es podrà esforçar Òmnium Cultural en apel·lar a les “lluites compartides”: ara hi haurà un sector que disposarà d’un potent altaveu per emetre una imatge profundament antipàtica de la independència a Catalunya, Espanya i Europa. I la resta de partits independentistes es veuran interpel·lats constantment a desmarcar-se’n.

Mentre Vox ha recollit el vot emprenyat, espanyolista, masclista, xenòfob i nostàlgic del franquisme, entre sectors de les zones altes de Barcelona i, sobretot, de barris populars, Aliança Catalana ha rebut el suport d’una part de les classes mitjanes catalanes que van apostar per la independència, no per raons polítiques ni ideològiques, sinó per motius econòmics egoistes, i que estan emprenyades i es consideren traïdes pels partits clàssics del procés. I no els hi molesta gens el discurs contra les persones immigrades.

És molt significatiu que Alhora, l’altre partit que volia mobilitzar el vot independentista desencisat, hagi obtingut un fracàs estrepitós. Hi ha gent que, enfadada i decebuda, ha triat l’opció que més mal podia fer. El partit de Sílvia Orriols mou les baixes passions d’un sector de la societat que s’havia cregut de debò que Catalunya seria independent. Avui encara és aviat per analitzar-ne les conseqüències, però es poden intuir: i seran devastadores per a l’independentisme en general.

Junts, pendents de Puigdemont

Carles Puigdemont va ressuscitar políticament el 23 de juliol de l’any passat. Des de llavors ha sabut jugar les seves cartes, ha fet una bona campanya fent valdre la impossibilitat de travessar la frontera, i li ha sortit bé només en part. Ha aconseguit l’objectiu de superar clarament ERC, una espina que Junts portava clavada des de les eleccions de 2021 en les que Aragonès els va guanyar només per un diputat i des del trencament del Govern l’octubre de 2022.

Però el “tot o res” de Puigdemont és fàcil que es quedi en el no-res: el PSC ha guanyat clarament i per molt que intenti allargar l’agonia per desgastar ERC, Junts no té cap possibilitat d’assolir la presidència de la Generalitat; tan sols Núñez Feijóo li atorga una credibilitat interessada.

En aquest escenari, un partit acostumat a governar tota la vida es veurà obligat a continuar fora del Govern de la Generalitat i dels governs de l’Ajuntament de Barcelona, de les diputacions de Tarragona, Lleida i Barcelona i de la majoria de grans ciutats. Molt dur per al gen convergent. A partir d’aquí, si Puigdemont compleix la seva paraula i es retira, les futures decisions de Junts són una autèntica incògnita. Pot ser tot un símbol que aquestes eleccions acabin provocant la retirada dels caps de llista d’ERC i de Junts.

Més enllà de “la CUP i els Comuns han baixat”

Durant la nit electoral els analistes no van passar del comentari superficial que afirmava que Comuns i la CUP havien baixat. Les generalitzacions acostumen a deformar la realitat, perquè certament tots dos partits han obtingut resultats dolents, però la magnitud de la tragèdia és ben diferent en cada cas.

Els Comuns, amb un 5’8% dels vots, han perdut 2 dels 8 diputats aconseguits el 2021 i han baixat un punt i uns 13.000 vots (un 15% dels que tenien). Però han salvat els mobles en unes circumstàncies extraordinàriament complicades (ruptura amb Podemos, mals resultats de Sumar a Galicia i Euskadi, acusacions de ser els culpables de les eleccions anticipades, vot útil al PSC estimulat per l’amenaça de Pedro Sánchez de dimitir, enquestes adverses…): tenen grup parlamentari, han consolidat el lideratge de Jéssica Albiach i són imprescindibles per a la hipotètica majoria d’esquerres que propugnaven. El més greu ha estat la pèrdua de la diputada de Tarragona, que accentua el principal problema dels Comuns: la dependència del vot metropolità i la incapacitat de bastir un discurs nacional capaç d’arribar a tots els territoris; a la vegueria de Barcelona han obtingut el 7’1% dels vots mentre que a la resta s’han mogut entre el 2’1% i el 4’8%.

Tot sembla indicar que el vot perdut ha anat cap al PSC: mentre la reculada a Catalunya ha estat d’un 1 %, a l’Hospitalet, un municipi amb forta presència socialista, ha arribat al 2%. Tothom, començant per l’alcalde Collboni i Ada Colau, haurà de fer una reflexió acurada dels resultats a la ciutat de Barcelona on els Comuns han mostrat una sorprenent capacitat de resistència i han pujat en vot absolut o percentatge en 6 dels 10 districtes (Gràcia, l’Eixample, Horta-Guinardó, Sant Andreu, Sant Martí i Sants-Montjuïc), mentre que la pèrdua principal es produeix a Nou Barris, també segurament cap al PSC. Passat el 12M, tenen 7 diputats al Congrés, formen part del Govern central i ara afronten les eleccions europees amb un candidat com Jaume Asens, amb capacitat d’atracció d’altres sectors. No poden estar contents però sí alleujats.

La CUP s’ha quedat en el 4% dels vots, ha perdut 5 dels 9 diputats que tenia i més de 60.000 vots (prop del 40%). En principi no pot formar grup parlamentari amb tot el que això comporta: li tocarà constituir un subgrup o negociar el suport d’algun altre partit per arribar als 5 diputats. Aquesta davallada se superposa a la no entrada a l’Ajuntament, la Diputació i l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i el més greu de tot, a la desaparició del Congrés, que ara és l’escenari principal de la vida política. I la decisió de no presentar-se a les eleccions europees es pot convertir en un bumerang perquè el seu electorat se’n pot anar cap als Comuns o ERC.

Les eleccions van enxampar la CUP en plena etapa de reflexió i autocrítica, dins l’anomenat Procés de Garbí. Ara que ha bufat la tramuntana se’ls hi ha girat encara més feina, tot i que els cupaires també saben fer de la necessitat virtut i ens recordaran que la lluita és als carrers. Em sembla un insult per a la gent de la CUP la interpretació d’algun analista que atribueix la seva pèrdua de vot a una fuga cap a Aliança Catalana, pel fet que el partit xenòfob els ha superat a Berga o Girona: és una hipòtesi que no s’aguanta. Més aviat caldria buscar la pèrdua cap a l’abstenció i cap a Junts; i també cap als Comuns, atès que la CUP ha construït un missatge difícil de distingir del que ha emès el partit d’Albiach, tret de la referència a la independència.
En resum, les eleccions del diumenge han situat tot l’independentisme davant un incòmode mirall. I em sembla que el què han vist no els ha agradat gaire.