Els espais poden llegir-se de moltes maneres. Per a mi, el carrer de Sant Rafael està ple de llegendes i estímuls. El seu recorregut actual va de Robadors a la rambla del Raval. A la cantonada amb aquesta darrera hi figura una placa des dels primers anys dels vuitanta. És de ceràmica i, pel que es veu, fou vandalitzada més d’una vegada per les joventuts de l’extinta –o no tant– CiU, airades contra el record del gran anarquista Salvador Seguí, assassinat en aquest punt el 10 de març de 1923, durant la lenta agonia del Pistolerisme.
Això del “Noi del Sucre” és una bona introducció, sobretot per la seva figura, i la rambla del Raval, inexistent durant el període de glòria més gran de Sant Rafael, envoltat de carrers laberíntics més tard copsats per Pieyre de Mandiargues en la seva oblidada novel·la La Marge, el millor retrat en prosa del “barri Xino” dels seixanta, un document únic sense editor a l’actualitat.
I és una llàstima, com ho és l’oblit de tanta literatura per les parets d’aquest carrer. Robadors i les seves prostitutes són memòria sentimental de moltes Barcelones, així com les ficcions de Juan Marsé. Un xic més enllà trobem el restaurant El Cafetí, preludi simbòlic del nostre viatge, abans complementat per dues altres referències. Una no és molt famosa, però quan passo pel passatge Bernardí Martorell, un dels més formosos del Vuit-Cents, sempre recordo la lectura de La papallona, de Narcís Oller, enorme novel·lista de la capital catalana.
Després, és clar, hi ha la reforma. Sant Rafael es troba al llindar de la gentrificació turística del contemporani Raval. A la plaça de Manuel Vázquez Montalbán hi ha la seu de la UGT, molt postmoderna ella, blanc-i-vermella, vistosa i poc obrera entre prostitutes, guiris despistats i bancs més que incòmodes.
Per a solucionar-ho, mig atabalat per aquesta petita explosió de passats, salto a una altra memòria no viscuda, la d’El delantero centro fue asesinado al atardecer. Si a algú li dóna per revisar la meva hemeroteca és possible que la localitzi en diversos articles. És de 1988, i MVM mostra com ningú la Barcelona preolímpica entre la droga del Xino, la seva imminent ruïna i un ambient de transició, on amb tota seguretat ell degustava rabo de toro de Casa Leopoldo, un dels seus temples culinaris.
Aquest restaurant, fundat l’any 1929 per Leopoldo Gil tot aprofitant l’Exposició Internacional, no necessita presentació; tot i així és bo avisar de la seva vida eterna, aquest 2024 ressuscitada pel grup de restauració Banco de Boquerones, obcecats en fer tornar aquella atmosfera capaç de barrejar avantguarda i tradició enmig d’un interiorisme a càrrec de Bárbara Lange, fidel a com fou abans i una carta plena de suggeriments, ideada pel xef Alfred Molina.
Quan viatjo a l’estranger acostumo a visitar llocs amb història, mentre que a la meva ciutat els tinc integrats en un recorregut comú. Per això, entrar a Casa Loepoldo té una mescla de petit amb majúscul. Aquell dimarts la sala principal era lluminosa i plàcida, molt agradable. Em vaig fixar en les ceràmiques de motius taurins i en com a les altres taules les converses no eren gaire rumoroses. Arribà Pepe Montfort mentre servidor gaudia d’un bon blanc. Després ens deixàrem guiar pel nostre instint gastronòmic, dels capricis a les recomanacions.
Entre els primers no podien pas faltar les patates braves, les croquetes, una olivada sensacional i altres delícies per a obrir la gana. Les racions són quantioses i ens guanyaren, demostrant-ho com ens fixàrem ben tard en tenir l’honor de ser convidats a la taula Manuel Vázquez Montalbán, el Virgili de tota aquest dinar entre fora i dins.
El Pepe, víctima de Sant Jordi, té menys gana sense perdre voracitat. Durant el torn dels plats més estel·lars jo hagués demanat la lluna. Ens conformàrem amb el Suquet de peix i un bestial rabo de toro. Quan menges així, més si a casa t’han educat en deixar el plat net com una patena, sap greu no menjar-s’ho tot. Devorar a vegades és cortesia i, si la cirereta és un sorbet, doncs encara millor que millor.
Ens aixecàrem més que plens i procedírem a conèixer el local, un petit laberint amb aroma antic pels compartiments més íntims per a celebracions o tertúlies més reservades. La sala Rosa Gil té un color més festiu, mentre la Vázquez Montalbán és més sòbria, amb llibres ben endreçats i un armari de memòria de l’homenatjat.
Com que no sóc futuròleg no disposo d’eines per a endevinar el futur de la nova Casa Leopoldo. Barcelona, com la majoria de les ciutats espanyoles, és més aviat garrepa amb els llocs per recordar a tots aquells que han elaborat el seu imaginari. Si parlem de bars i restaurants la llista de desaparicions és tràgica, perquè ningú medità en el seu moment sobre el mal col·lectiu per eliminar una identitat recognoscible. Mentre escric visualitzo l’Apeadero. No sé perquè apareixen les ginebres de Ferrater, potser perquè idealitzo una mica tot el seu grup, però bé, pocs sabrien situar La Puñalada del Passeig de Gràcia, així com també anem força curts en allò relatiu als bars anarquistes del Paral·lel.
Si menciono aquesta avinguda no és pas per casualitat, doncs és un cas clamorós de renovació errada. Molts ajuntaments apostaren per fer renéixer els fasts de les varietés amb models propis del nostre segle. Fracassaren. Totes aquestes arquitectures tan importants poden adquirir una altra funció i així fondre present amb passat, doncs aquesta artèria té mil possibilitats, com un tramvia per a connectar La Fira i el Port.
Amb els locals és diferent, però moltes vegades qui tingué pot mantenir. El barceloní és un ésser que només pica l’esquer des de la immediatesa. Casa Leopoldo és un monument i un cant a la supervivència d’un model que mai existí; si ho feu ningú vol recuperar-lo. Parlo del de preservar, estimulant-los, tots aquells negocis amb ciments per a ser narradors de la nostra història. Durant un tram de finals del segle passat, més o menys coincident amb els Jocs, es posaren plaques al terra junt a molts locals emblemàtics.
Quan alguns tancaren també s’esfuma aquella memòria, com si fossin plegades fins a la tomba, com si la invisibilitat física comportés la de la seva remembrança. Aquells encara dempeus són dignes d’aplaudiment perquè assumeixen la dificultat de ser longeus en un món on la velocitat implica, poden comprovar-ho, oblidar què menjàrem ahir. Si van a Casa Leopoldo potser es redrecin envers allò contrari.
Catalunya Plural, 2024 
