“L’Església es dirigeix amb el cap, no amb els genolls”, va afirmar somrient el Papa Francesc el desembre del 2022, quan van començar a sorgir dubtes sobre la seva capacitat d’exercir el càrrec degut als problemes de salut. Jorge Bergoglio ja té 87 anys i en fa 11 com a Papa. Tot i que ha exclòs la possibilitat de dimitir com va fer el seu predecessor, Benet XVI, les mostres de descontentament dels sectors conservadors de l’Església s’han tornat cada cop més sorolloses, amb la mirada posada en la successió.
L’elecció de Francesc el març del 2013 va marcar un gir radical en les prioritats del Vaticà. Després de dos papes conservadors –Joan Pau II era un fervent anticomunista i Benet XVI un teòleg obsessionat amb la litúrgia–, el Papa argentí va sorprendre el món amb els seus apassionats discursos sobre les migracions, les desigualtats i la crisi climàtica. Ha dedicat dues encícliques (les cartes papals de més rang) a aquests temes: Laudato si (2015) i Fratelli tutti (2020), guanyant-se el respecte de part de l’esquerra no catòlica però també despertant unes expectatives de canvi que difícilment podrà complir.
Més lluny dels focus mediàtics, el Papa Francesc ha dut a terme una reforma profunda de les estructures internes de l’Església, que explica part de l’hostilitat dels conservadors. Loup Besmond de Seneville és vaticanista del diari francès La Croix. “Francesc té una forta voluntat de reforma. Ha reformat lʻinterior de lʻEsglésia i alhora ha intentat reformar la relació de lʻEsglésia amb el món”, explica. Un dels principals canvis ha estat “la neteja financera. Amb Benet XVI hi havia lògiques mafioses en la gestió dels comptes vaticans”, assenyala Besmond.
Bergoglio també ha reformat la cúria romana, la burocràcia vaticana que “va asfixiar Benet XVI. Se’n va anar perquè va perdre el control sobre la cúria”, assegura Besmond. “Francisco ha descentralitzat l’església, ha donant més poder a les conferències episcopals nacionals i ha tret poder a la potentíssima Secretaria d’Estat, que amb Joan Pau II era gairebé més important que el Papa”, explica Natalia Mendoza, corresponsal freelance al Vaticà.
La descentralització inclou la convocatòria d’un sínode (reunió de bisbes de tot el món) sobre el futur de l’Església, que inclou per primera vegada integrants laics –dones incloses– amb dret a vot. Jesús Bastante, escriptor i redactor en cap a la web Religión Digital, considera que la participació més gran dels fidels serà un dels llegats del Papa argentí. “Ell es creu de debò que l’Església s’ha de construir en primera persona del plural”, apunta.
El Papa ha obert debats que fins ara eren tabús a l’Església, com ara la posició respecte a la diversitat sexual, les excepcions al celibat, el rol de les dones, la contracepció o la infal·libilitat del pontífex. Tot i això, poques vegades les discussions s’han traduït en canvis formals en les normes eclesiàstiques. “És un papa que ha obert grans reflexions, però no crec que prengui decisions. Crec que deixarà la decisió als successors”, apunta Besmond.
Quan ho ha fet, s’ha trobat amb una aferrissada oposició. “Per una nota a peu de pàgina que deia que els divorciats que es tornaven a casar podien rebre la comunió en alguns casos hi va haver cinc cardenals que van enviar dubias al Papa, que és el primer pas per a declarar-lo il·legítim”, assenyala Bastante, “mai abans no s’havia criticat tant a un Papa des de dins”. “Amb el debat al voltant de la benedicció de les parelles homosexuals, hi va haver una demostració de força dels conservadors americans, europeus i africans”, assevera Besmond. Els dos experts parlen d’un risc de cisma per l’oposició conservadora a les reformes de Francesc. L’últim cisma a l’Església es va produir al segle XVI, arran de la Reforma de Luter. “Pontífex significa ‘el que construeix ponts’, el paper del Papa és mantenir unida l’Església”, recorda Bastante, cosa que pot explicar la prudència de Francesc a l’hora de passar de les paraules als fets.
Quan va arribar al papat, Bergoglio es va trobar un clam perquè l’Església actués contra els abusos sexuals a menors comesos per religiosos, sovint encoberts pels seus superiors –incloent-hi Joan Pau II, que va protegir nombrosos pederastes. “El Papa Francesc va convocar una gran cimera el 2019 amb els presidents de totes les conferències episcopals i va aprovar normes que fan responsable els superiors si oculten els casos, [encara que] a molts països aquestes regles encara no s’estan aplicant. És una reforma inacabada”, relata Besmond. “Les víctimes no tenen accés als processos del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe”, explica Mendoza, “no és un procés contradictori com a qualsevol democràcia. El Papa ha dit paraules dures, però els canvis no són gaire visibles per a les víctimes”.
Una oposició reforçada i un conclave incert
Francesc és el primer papa procedent de l’hemisferi sud i es nota. Les seves posicions geopolítiques són més properes a les potències emergents del sud global que a Europa i als Estats Units. Ha quedat palès amb la invasió russa d’Ucraïna, on Bergoglio s’ha resistit a trencar amb Rússia. “Té el gran somni d’establir relació amb Rússia i la Xina”, assegura Besmond. Pel que fa a Gaza, al principi Francesc va reproduir la retòrica occidental sobre el “dret a defensar-se” d’Israel, però després ha reclamat insistentment un alto el foc i va arribar a qualificar de “genocidi” l’atac israelià contra la Franja, encara que el seu portaveu va intentar matisar aquesta afirmació. L’autonomia del Papa argentí respecte a Europa també és evident respecte de les migracions, amb un discurs clarament crític amb les polítiques europees. “No té una bona relació amb els Estats Units i Occident”, apunta Besmond.
Dels Estats Units prové justament l’oposició més furibunda a Bergoglio. “Alguns grups dʻoposició dins de lʻEsglésia estan connectats amb lʻextrema dreta global”, explica Bastante. “Formen part del grup de Steve Bannon, de think tanks ultraconservadors, amb diners dels Estats Units i alguns oligarques europeus”. Un dels centres de la resistència contra Francesc és la conferència episcopal espanyola. “És l’Església europea més difícil de canviar, el gruix de l’episcopat continua essent conservador, molt aferrat a moviments com l’Opus Dei, els kikos o els Legionarios de Cristo”, assenyala el redactor en cap de Religión Digital.
Els enemics de Francesc ja preparen el proper conclave, però el resultat és incert. L’actual papa ha renovat profundament el col·legi cardenalici que triarà el proper pontífex: 7 de cada 10 membres amb dret a vot (els menors de 80 anys) han estat designats per Francesc. Tot i això, aquesta aparent majoria no garanteix el continuisme. El que tenen en comú els prelats nomenats per l’actual pontífex és que “són gent amb experiència al terreny, però no podem dir que tots siguin progressistes; hi ha molts temes sobre els quals no sabem què pensen”, adverteix Besmond. Jesús Bastante coincideix en la incertesa: “L’Església és impredictible. A Joan Pau II, conservador, el tria una majoria de bisbes del Concili Vaticà II, i ningú diria que a Francesc el va nomenar cardenal el mateix Joan Pau II”. Besmond creu que, després d’un pontificat de canvis profunds, “triaran un Papa menys reformador. Però no sé si serà més conservador o més progressista”. Ni els més experts s’atraveixen a vaticinar quina decisió prendrà l’Esperit Sant quan arribi el moment. Ara com ara, Francesc està disposat a exercir el seu càrrec fins al final.
Catalunya Plural, 2024 
