Des de fa temps, a les eleccions tothom guanya o tothom perd, es miri com es miri es treuen mil lectures contradictòries i totes coexisteixen al mateix temps. La socialdemocràcia avança al mateix temps que l’extrema dreta guanya terreny, les esquerres se senten importants al poder pactar governs i al mateix temps treuen menys escons, l’independentisme mor i perd espai, però alhora ressuscita reencarnat en convergència, la dreta xenòfoba catalana ha aconseguit una victòria o l’hem aconseguit contenir? Últimament la política s’assembla més a una bola de vidre on tothom hi projecta el que vol veure que no pas a una eina que pot transformar i millorar les vides de la gent (o enfonsar-les del tot). Frivolitzar amb el futur de milions de ciutadans és un projecte criminal, i suïcida.
La manca d’inversió en serveis deixa ben clar que les necessitats de la classe treballadora catalana no importen. El cas de Rodalies és el paradigma del nul plantejament de futur que han mantingut els nostres representants. Cap govern de cap color s’ho ha pres prou seriosament com per impedir que el servei es degradés; potser molta gent no se’n recorda, però fa anys el sistema funcionava bé, els trens duien la gent a treballar i eren puntuals. El que ha passat durant tots aquests anys és un increment enorme de la demanda causat per l’augment de població, de la massificació del turisme, i de l’expulsió de població cap a zones on l’habitatge és més econòmic. Més gent movent-se per tot arreu, però menys inversió, poc manteniment i comptades ampliacions gràcies al mantra sagrat de les retallades. El resultat? Un sistema de Rodalies col·lapsat que costarà molts diners i molt de temps tornar a posar a punt.
Als ciutadans se’ns tracta com a passerells, mentre Catalunya es ven a trossos sense que cap de nosaltres hi pugui fer res. Tot hi cap, excepte la democràcia: la Copa América, l’exhibició de Fórmula 1 al Passeig de Gràcia, la desfilada de Louis Vuitton al Park Güell… Som els figurants d’un parc temàtic, els extres d’una sèrie que la càmera mai enfoca, i tant se val si és Barcelona, Girona o qualsevol poble de mala mort on abans la gent vivia amb serveis de merda però hi podia viure i ara han convertit impossible aconseguir pis, fins i tot als pitjors barris de la perifèria. No s’ha d’idealitzar un passat ple d’infradotacions als barris i també precari, però quan tot eren descampats almenys hi havia nens i no expats alemanys. Hem arribat a un punt que sembla un privilegi poder sobreviure amb totes les portes tancades mentre d’altres sempre les tindran obertes. Està de moda dir que Catalunya és una colònia, però els polítics catalans no tracten millor als seus ciutadans, relegant-los a simples administrats d’un model del que no poden escapar.
Catalans, un esforç més si voleu ser republicans.
Catalunya Plural, 2024 
