Més de 108 milions de persones al món viuen forçosament lluny del seu país, segons dades de l’ACNUR, l’Agència de l’ONU per als Refugiats. Fugen de conflictes armats, règims dictatorials i, de vegades, també per la persecució que viuen als països d’origen a causa de la seva identitat de gènere o orientació sexual. Cansades de viure una vida que no és la seva, les persones LGTBIQ+ busquen començar una nova vida lluny de la violència i la criminalització.
“Abans de venir a Espanya, vaig enterrar sis dones trans al meu país”. És el testimoni de Rusly Cachina, una dona trans de Guinea Equatorial que resideix des de fa poc més d’un any a Barcelona. Se’n va anar de la seva terra natal, la ciutat de Malabo, perseguida pel seu activisme trans, que havia despertat l’enuig de les autoritats locals. “La meva és una migració forçada. Jo no volia deixar el meu país, però em vaig veure obligada a fer-ho. Guinea Equatorial no em garantia una vida digna”, explica.
El 2016, juntament amb altres membres del col·lectiu, va fundar l’ONG Somos Parte del Mundo amb l’objectiu de lluitar pels drets LGTBIQ+ a Guinea Equatorial. Van començar a denunciar els abusos i persecucions que rep el col·lectiu al país i, aleshores, també van començar les amenaces. “Em vaig haver d’amagar de les autoritats diverses vegades a causa del meu activisme. Em coneixien, sabien on trobar-me. Era una persona visible i això els molestava. La meva família va començar a patir per la meva vida, i llavors vaig decidir venir a Espanya”, relata la Rusly.
Ser part del col·lectiu LGTBIQ+ a Guinea Equatorial, i a molts altres països del continent africà, suposa un veritable risc. Les persones homosexuals, bisexuals, trans i intersexuals són criminalitzades i perseguides de forma sistemàtica. “A Guinea Equatorial patim abusos, tortures i penes de presó pel simple fet de ser qui som i amb la complicitat de les autoritats del país. El fet de sortir al carrer ja pot suposar un gran risc, perquè som blancs d’assetjament, maltractaments i violacions, i fins i tot d’assassinats”, assenyala Rusly.
Somos Parte del Mundo va publicar el 2020 un informe en què es descriuen les successives vulneracions de drets humans que pateix el col·lectiu al país. El document recull testimonis i proves de detencions de quatre joves acusats per ser homosexuals, i molts altres casos d’agressions físiques amb lesions greus, així com múltiples evidències de violacions constants dels drets per part del govern.
La meva és una migració forçada. Jo no volia deixar el meu país, però Guinea Equatorial no em garantia una vida digna
Presó i fins i tot pena de mort per ser qui són
A molts països africans es produeix el que es coneix com a homofòbia d’estat. Aquesta es materialitza en lleis discriminatòries que directament castiguen l’homosexualitat i la transsexualitat. “Les persones LGTBIQ+ es troben en una situació de desprotecció absoluta. Aquestes violències i persecucions no són denunciades, perquè són les autoritats pròpies les que les exerceixen, i aquestes gaudeixen de total impunitat”, afirma Adrián Vives, coordinador d’incidència política de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR).
Fins a un total de 64 estats membres de l’ONU criminalitzen les relacions entre persones del mateix sexe, segons el darrer informe de l’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Trans i Intersex (ILGA). En alguns països, l’homosexualitat es castiga fins i tot amb la pena de mort, com passa a Mauritània, Somàlia o Nigèria. En altres, com el Sudan, Uganda, Tanzània o Zàmbia, s’aplica la presó perpètua. Dins del continent africà, només a Sud-àfrica es reconeix el matrimoni igualitari i hi ha una legislació específica contra la discriminació del col·lectiu.
En el cas concret de Guinea Equatorial no hi ha lleis que prohibeixin expressament l’homosexualitat o la transsexualitat. Tanmateix, les persones LGTBIQ+ i, especialment, les persones trans, són perseguides durament per les autoritats. Les violacions dels drets humans s’han convertit en un fet quotidià i normalitzat. “Les persones trans som tractades com a delinqüents. Sempre caminem pel carrer amb diners a la butxaca, per si hem de subornar els policies per no dormir al calabós. Hem de saber quines zones de la ciutat podem freqüentar i a quines hores podem sortir al carrer”, remarca Rusly.
Rebuig familiar i teràpies de conversió
Tot i que no va ser un camí fàcil, la família de Rusly va acabar acceptant la seva condició trans. “La meva família ho va passar molt malament, però al final van acceptar qui era. Això sí, em van dir que a casa podia ser qui volgués, però que al carrer havia de ser un nen per protegir la meva vida”, explica.
En molts casos, el rebuig familiar i social fa que les persones LGTBIQ+ siguin sotmeses a teràpies de conversió. Aquesta és una pràctica molt comuna a països com Guinea Equatorial, Tanzània, Kenya o Uganda, i ha estat denunciada per les Nacions Unides. Amb l’objectiu d’intentar corregir allò que és considerat com una desviació o malaltia, les famílies internen els seus fills i filles en esglésies o curanderies, on pateixen tota mena de violències, especialment la sexual i la física, perquè, segons explica Rusly, “l’esperit que els està posseint surti del seu cos”. Una altra de les pràctiques emprades és el consum de la drogues que provoquen fortes al·lucinacions i un alt índex de morts.
Les famílies també recorren sovint a la maternitat o paternitat forçada com a forma de “compensació”. “Ens fan tenir fills per recompensar la decepció que els hi hem causat. Per això, als 14 anys ja ens arreglen matrimonis concertats, perquè consideren que acabarem amb el llinatge familiar”, explica Rusly.
Aquest abandó familiar, i també institucional, fa que moltes persones, de vegades menors d’edat, acabin vivint al carrer en situacions de greu exclusió social. És en aquell moment, quan la persona es troba en una situació de gran vulnerabilitat, en què entren en joc les xarxes de tràfic. “Mitjançant l’engany i aprofitant-se de la completa absència de suport en l’àmbit familiar i social, moltes persones LGTBIQ+ són captades per xarxes de tràfic de persones per ser obligades a treballar a la prostitució o amb fins d’explotació laboral“, constata Adrián Vives.
La discriminació continua al país d’acollida
Davant les violències de tota mena a què estan exposades als seus països, moltes persones LGTBIQ+ no tenen més remei que buscar protecció en un altre lloc. El dret internacional estableix que qualsevol persona que fugi de la persecució per la seva orientació sexual, identitat de gènere o per les seves característiques sexuals pot ser considerada refugiada i, per tant, té dret a l’asil a un altre país. Tanmateix, a la pràctica no és tan senzill. “Fa més d’un any que estic vivint a Barcelona, i encara no he aconseguit acabar el procés d’asil. El sistema és torturador i lent, i això no ajuda una mateixa a organitzar la seva vida”, diu la Rusly, que ha hagut de treballar de manera il·legal durant aquest temps per poder mantenir-se.
Des de la CCAR també denuncien aquestes traves al procés de sol·licitud d’asil internacional. “Sovint, a les entrevistes per sol·licitar l’asil, s’al·lega una manca de credibilitat en el relat de la persona. Es pressuposa que la persona no pertany al col·lectiu i que està enganyant les autoritats perquè se li reconegui la protecció internacional. Per això se’ls demana demostrar amb proves la seva orientació sexual o identitat de gènere, cosa que és molt difícil de demostrar”, assenyala Vives.
Segons el coordinador d’incidència política de la CCAR, es produeixen moltes dificultats a l’hora d’obtenir l’asil si al país d’origen no hi ha una discriminació o persecució expressa, estipulada per llei, contra el col·lectiu LGTBIQ+, malgrat que es pugui produir una forta discriminació social.
Aquí soc una noia trans, migrant i negra, i això m’ha posat moltíssimes barreres
A les dificultats administratives del procés d’asil s’hi afegeix el fet que als països d’acollida les persones també poden enfrontar-se a l’estigma i la discriminació. “Aquí soc una noia trans, migrant i negra, i això m’ha posat moltíssimes barreres”, explica la Rusly. Barreres, diu, també laborals. “La inserció laboral de les persones trans és molt complicada. No som demandades dins del mercat laboral i només trobem feines precàries a jornada parcial. Ens volen tan sols a les cuines, les perruqueries o a la prostitució”, sosté.
Aconseguir la vida somiada al país d’acolliment és una tasca difícil. Les expectatives moltes vegades no s’acaben de complir, i estar lluny de la família i les amistats no ajuda a fer el camí més fàcil. “Aquí existeixo, però no tinc vida. Molta gent creu que la seguretat que tenim aquí ho és tot. És cert que sí que tenim seguretat i drets que abans no teníem, però també patim discriminació”, apunta Rusly. “A tot això se li afegeix la sensació d’estar perdent-me moltes coses: la vellesa dels meus pares, el meu nebot, el meu germà bessó…”, afegeix.
A la Rusly li agradaria tornar a Guinea Equatorial en un futur pròxim, sempre que la situació ho permetés. “Podem fer molta feina de sensibilització social, però si les institucions no ens permeten existir, és molt difícil tirar endavant. Estem lligades de peus i mans”, explica.
Catalunya Plural, 2024 
