La visita del president argentí Javier Milei a Espanya ha tingut un gran impacte. Tot i tractar-se d’una visita no oficial, amb una agenda centrada en la participació en l’acte polític organitzat per Vox, Europa Viva 24, i en la presentació del seu llibre, el pas de Milei per Madrid ha acaparat l’atenció mediàtica i política. Les seves paraules al conclave de la ultradreta mundial sobre el president Pedro Sánchez i la seva dona, Begoña Gómez, que va titllar de «corrupta», han traspassat la barrera diplomàtica no escrita que pressuposa que cap mandatari anirà a un altre país a fer política, molt menys per agreujar les autoritats que són al capdavant de les institucions de l’Estat que l’acull.
La desmesura de Milei, que no és nova, ja que ha dedicat paraules ofensives a altres dirigents llatinoamericans, ha provocat una crisi diplomàtica entre els governs d’Espanya i l’Argentina. El govern espanyol ha decidit retirar definitivament la seva ambaixadora a l’Argentina, un gest que pot antecedir la ruptura de relacions diplomàtiques. Per altra banda, el govern argentí ha decidit no fer el mateix, mirant de resoldre l’assumpte com una qüestió personal del president Sánchez. Aquest fet, i altres elements, fan presagiar que no hi haurà crescendo en la tensió institucional, encara que l’animadversió política es mantingui i sigui funcional a Pedro Sánchez. Aquest reforça el perfil d’esquerres davant la ultradreta, cosa que l’ajuda a consolidar-se, a més, com a referent en el poder d’una socialdemocràcia internacional en retrocés.
La resposta del govern espanyol ha estat qüestionada, també per desmesurada o selectiva, per diversos actors mediàtics i polítics. Aquests han vist amb perplexitat com l’acusació de corrupció a la dona del president ha provocat una reacció contundent en l’àmbit diplomàtic. Argumenten que no s’ha atacat cap institució de l’Estat, ni tampoc, directament, cap membre del govern. Altres recorden que la qualificació de ‘terroristes’ feta per dirigents del govern d’Israel a alguns membres del govern d’Espanya pel seu posicionament de rebuig al genocidi israelià a Gaza no es va traduir en una acció diplomàtica tan contundent. Finalment, hi ha els qui consideren que la decisió del govern de Sánchez posa en perill els interessos d’Espanya a l’Argentina; uns interessos que, sobretot, se centren en els negocis de les empreses espanyoles i menys en l’impacte a les poblacions. Seguint aquesta lògica, la resposta del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol aniria en contra de l’interès nacional d’Espanya.
En un editorial del 21 de maig, el diari Expansión escrivia: «Convé impedir de totes totes que la disputa diplomàtica escali a la categoria de crisi comercial». Aquesta idea semblava ser la principal preocupació de molts analistes, enfocats en les repercussions econòmiques d’una possible escalada en la crisi diplomàtica. És normal que els diaris de l’empresariat expressin inquietuds vinculades als seus interessos. El que hauria de ser menys normal és que la resta dels ciutadans vinculin els interessos empresarials, privats, amb els interessos de tota una nació. Tot i això, aquesta confusió és una constant, tant a la premsa com en la visió dels mateixos funcionaris del govern d’Espanya, que identifiquen la marca Espanya amb la imatge de les empreses espanyoles i la defensa dels interessos d’un país amb la protecció de les inversions econòmiques d’uns particulars.
Els empresaris espanyols ens volen fer creure que allò que els va bé a ells i als seus negocis va bé al conjunt dels espanyols. Els diferents governs emparen aquesta idea i posen tots els recursos de l’Estat a la seva disposició, els mitjans de comunicació ens convencen del mateix. Tant li fa, que el patriotisme d’aquests empresaris es redueixi a la seva cartera. Els espanyols han de compartir les seves simpaties polítiques, encara que no tinguin els mateixos interessos de classe. El contrari, ja ho saben, és anar contra l’interès nacional d’Espanya.
Precisament, en el viatge llampec a Espanya, Milei va tenir temps de trobar-se, a l’ambaixada de l’Argentina a Madrid, amb el president de la patronal espanyola, Antonio Garamendi, i altres representants de les empreses de l’IBEX 35. Després de l’esclat de la crisi, aquestes empreses es van alinear amb el govern espanyol, conscients que en depenen per continuar posicionant-se a l’Argentina. Van mirar de deixar clar, a més, que la reunió amb Milei, prèvia a les seves declaracions, va ser merament «tècnica i econòmica» però no política.
Però només en el discurs dels defensors del capital es pot separar l’economia de la política. L’economia és política, no hi ha cap dubte: decidir com es reparteixen els recursos d’una societat des del govern és tan polític com negociar amb aquest perquè es faci d’una manera determinada. I els empresaris espanyols, com els de qualsevol altre país, fan política perquè tenen uns interessos concrets i es posicionen per defensar-los. Uns interessos que són de classe, no nacionals, per més que, convé recordar-ho, es tracti de confondre els interessos empresarials amb els interessos de tot un país. O potser no és fer política pronunciar-se sobre les polítiques econòmiques del govern de torn a Espanya? Tampoc és política reunir-se amb un president que encapçala l’ofensiva contra l’Estat i tot allò públic a l’Amèrica Llatina? Que preguntin als empresaris alemanys que han decidit establir un setge a la ultradreta, si la seva acció no està motivada per una determinada visió política.
Potser allò que els empresaris espanyols entenen per ‘no fer política’ s’acosta a aquella curiosa frase atribuïda a Franco: «Feu com jo, no us fiqueu en política». Per això, igual que molts empresaris alemanys enriquits durant el nazisme, moltes de les empreses actuals de l’IBEX 35 no van tenir cap problema a fer negocis durant la dictadura, on es van forjar o van augmentar bona part de les grans fortunes d’aquest país. Aquest curiós «apoliticisme» els fa estar sempre del costat dels governs de la dreta neoliberal a l’Amèrica Llatina, aquella que lliura a preu de saldo les riqueses i els mercats dels seus respectius països a les empreses espanyoles.
En canvi, protesten quan els governs d’esquerres o progressistes nacionalitzen els béns de les seves nacions, com va fer Cristina Fernández amb Repsol YPF a l’Argentina o Evo Morales amb Red Eléctrica Española a Bolívia. No cal dir que els empresaris espanyols també actuen políticament quan utilitzen els seus contactes polítics per obtenir licitacions públiques. I reaccionen políticament mostrant el seu malestar amb les declaracions d’altres presidents; per exemple, davant les acusacions d’Andrés Manuel López Obrador a Iberdrola, OHL o Repsol de «saquejar» Mèxic en connivència amb els governs mexicans precedents.
Garamendi i els seus amics afirmen no fer política, però semblen molt més còmodes amb el liberalisme o el neoliberalisme defensat per aquesta extrema dreta que titlla la justícia social d’«aberració», que desmantella l’Estat i posa la suposada mà invisible del mercat a regir el destí d’una nació, que no pas amb els governs que aposten per la redistribució dels recursos col·lectius amb algun criteri d’equitat mínim. Per descomptat, no es tracta de res polític, permeteu-me la ironia. Ni tan sols de res personal, podríem dir. Com diria un altre amant del liberalisme que va lliurar la seva particular lluita contra l’Estat vivint-ne i defraudant l’erari públic, «és el mercat, amics!».
Article publicat originalment a LaMarea
Catalunya Plural, 2024 
