Quan obriren les portes de la pandèmia vaig poder recuperar el plaer de viatjar per Europa. Quan aterro a Alemanya sempre tinc les mateixes sensacions mentre passejo per les seves ciutats. En primera instància hi ha una espècie de desorientació provocada per la immensitat de l’espai. Després de localitzar les fites del lloc toca endinsar-se en la totalitat. Quan m’hi capbusso adquireixo uns rudiments de constància i comprensió.
Les darreres experiències han sigut a urbs ben distintes, coincidents en ser potències per sí mateixes. A Colònia vaig moure’m amb garanties, mitjançant rutes on el Rin tenia escassa rellevància perquè el centre peatonal discorre aliè al gran riu, amb els cotxes a un anell, fantàstic per a oblidar-los, no com a Hamburg, on, tot i així, no eren molèstia, potser per la brillant harmonia al teixit urbà entre passat i present.
La ciutat estat hanseàtic és una de les més riques del Vell Món i constitueix un paradigma de reconversió moderna, amb el seu port com sempre als cims i l’entorn idoni per al vianant, embadalit amb els edificis del nostre segle. Em cridaren molt l’atenció algunes dades, entre elles la seva població, amb un milió vuit-cents mil habitants, només un xic superior a Barcelona, septuplicant-la en quilòmetres quadrats.
Això no és pas res estrany, sino més aviat la norma a causa de la desproporcionada densitat poblacional a tota la nostra àrea metropolitana, amb moltes milles d’or al capdavant d’aquesta estadística continental i la frontera de l’Hospital com un tràngol arquetípic.
Això no es impediment per a concebre plans per a trobar enclavaments on construir vivenda de primera mà, cada cop més escasses i des del meu punt de vista un sobirà disbarat, doncs les aparences poden enganyar, però si després ens queixem dels molts turistes també és per la densitat des d’altres paràmetres. Podríem haver-la remeiat durant la refundació olímpica a barris com el Poblenou, potser el sector més clar de com mai es dubtà a l’hora d’implantar més i més immobles sota l’excusa de l’obertura al mar.
La meva darrera estada germànica ha estat a Stutgart, de sis-cents mil habitants i una extensió el doble de la ciutat comtal. Mentre caminava em sorgiren bastantes meditacions sobre aquesta qüestió, doncs el seu nucli dur es concentra en un espai molt reduït, fonamentat per una via comercial, la Konigstrasse, un àgora primordial, la Neues Schloss, i un annex a la Schillerplatz amb la Col·legiata a pocs metres.
Després arriben els dubtes. Hi ha vida més enllà del rovell de l’ou? Sens dubte. És més, allò recomanable és perdre’s als marges, molts d’ells envoltats d’un verd natural. La capital del Lander de Baden-Wurtemberg gaudeix de 5000 hectàrees de parcs i jardins pels 2784 de Barcelona, entusiasta en vendre’ns un prodigi quan el vertader miracle de les seves darreres protestes és la recerca per revertir un desastre d’asfalt forjat no tan sols durant el Franquisme.
A Stuttgart la palma és per a dues antigues residències amb formidables extensions per a l’oci. Solitude i Rosenstein, cadascuna a una banda de la ciutat, nasqueren entre el darrer terç del segle XVIII i el primer quart del vuit-cents. La seva transcendència radica en com les possessions senyorials passaren a la ciutadania, feliç per complir amb el ritual d’una distracció a l’aire lliure amb la única norma del respecte envers allò públic, quelcom que a Barcelona tan sols ha començat a imitar-se amb el nou parc de les Glòries, amb les seves cadires sense vandalismes, no com a la Ciutadella, proverbial durant anys com a desastre, augmentat per l’abandonament fins no fa gaire, finalment s’han posat les piles, del seu valuosíssim patrimoni provinent de l’Exposició Universal de 1888.
La nostra protagonista d’aquests paràgrafs no requerí d’un esdeveniment internacional per a ampliar-se des de la coherència, i els jardins de Rosenstein són un passadís de llacs artificials, arbrades per a córrer entre els cants dels ocells i camps de futbol. Esbarjo infantil i llibertat infinita pels adults.
Els parcs poden ser passarel·les envers allò urbanitzat, espaiós i esponjat, com al barri de Weisserhofsiedlung, erigit l’any 1927 per disset arquitectes, entre ells Le Corbusier, Gropius, Van der Rohe o Behrens, capficats a resoldre amb dignitat l’assumpte de les vivendes per a les classes humils dins d’un marc únic, avui en dia a visitar si es vol assimilar aquest llegat, aleshores revolucionari i un coronament a les rodalies del riu Neckar, evolució a tota la sèrie de vivendes del Jugendstil teutó a la zona contrària, en direcció a Solitude.
Mentre passejava anava preguntant-me minúcies. El meu cap revisava imatges de tots els marges barcelonins. Si haguéssim volgut podríem haver fet el mateix, no des de castells, sino des de masies. Vam preferir tirar de totxo i no diré allò d’així ens va, senzillament la diferència és brutal i força alarmant, sobretot des de l’obcecació de les autoritats, sordes als avisos sobre com és d’extremista potenciar encara més la gallina dels ous d’or dels visitants.
A Barcelona, on duem més d’un any sense un govern amb una majoria per a treballar amb calma i garanties, es somnia amb més i més pisos per a conjugar el clàssic de mesclar públic i privat, un absurd pal·liat amb sensacionals anuncis. Si surts fora, quelcom sempre imprescindible, te’n adones com la perpetua invenció de la sopa d’all cau pel seu propi pes, de les súper illes als semàfors de Mortadelo i Filemón, fita suprema de Jaume Collboni a l’alcaldia, fins a l’instant un mer executor de les obres de l’anterior legislatura, entre les que sobresortí de cara a la galeria la Biblioteca García Márquez, lloada pel seu disseny, els premis rebuts i la seva ubicació perifèrica a Sant Martí.
A Stuttgart, la Biblioteca Cívica, de l’arquitecte coreà Eun Young Yi, inaugurada l’octubre de 2011, no és tan sols coneguda per la seva il·luminació nocturna i la quàdruple façana com un cub de Rubik de blanca sobrietat pels matins. Després del tall de la cinta s’ha limitat a complir amb la seva funció i a rebre molts curiosos, entusiastes amb aquest interior tan diàfan i bastant més fàcil de mantenir que el tan publicitat temple de Sant Martí, fenomenal a nivell mediàtic per a disminuir la precarietat de moltes de les seves germanes de la xarxa pública, amb menys pressupost i zero altaveus.
L’absurd barceloní, propulsat als altars per una mercadotècnia cada cop més provinciana, és detectable a tonteries i seriositats, ambdues aplaudides per la focalització del discurs al melic, causa de l’exageració amb, sense anar mes lluny, atraccions homologades a tota Europa pels més petits o el verd de les súper illes, la nostra versió d’un fenomen transnacional sense tanta estridència ni polèmiques. Em pregunto què passaria si algú es preocupés per a confrontar allò realitzat a d’altres latituds com a Torí, perfecte per la forma d’afrontar la reconversió industrial, Milà, amb el seu BAM de l’Expo 2015 encara com un model per a refer el nostre Fòrum, o Copenhaguen i la seva arquitectura del segle XXI amb força per a créixer fora dels eixos tradicionals.
Debatre sempre és positiu, més si es fa sense pressa i amb voluntat d’entendre els canvis com a processos. La velocitat per a obtenir èxit no hauria d’ofuscar als responsables, doncs es treballa per la ciutat, no pas pels titulars. D’altra banda, la paraula procés, tan poc de moda darrerament, comporta una progressiva forja, del naixement a l’esclat.
Farà dues setmanes una amiga a Bologna em parlava amb preocupació d’aquestes metamorfosis, segons ella perilloses, per convertir els centres en oasis pel turisme i el comerç. Un dels dilemes d’aquesta operació, no pas arreu, sorgeix de si es relega als habitants.
A priori no hauria de ser això, sobretot si es procedeix a un pas no gaire del gust dels nostres governants: la creació d’entorns peatonals ha d’acompanyar-se amb un pla integral per a protegir el patrimoni barri a barri per, d’aquesta manera, analitzar-los i copsar-los des d’una objectivitat humana, no sota les divises emanades pel mercat, en general bastant contrari a reflexionar sobre els espais des de la seva història passada i els seus requeriments per a la contemporaneïtat, amb tota seguretat exempts n’hi hauria prou amb enquestar als veïns, de tanta ànsia gentrificadora perquè el somni de qualsevol de nosaltres és viure com déu mana i no ser expulsats de l’origen per l’afany d’enriquir-se dels promotors aliats amb la municipalitat.
Això als nostres paratges seria una excel·lent oportunitat per a replantejar el futur. Tenim un mal endèmic amb la densitat; Milà te menys habitants i ens duplica la mida, agreujada per la mania econòmica de les dues tes catalanes: totxo i turisme. Això comporta un model insostenible. Aplicar un pla patrimonial, una utopia tal com funciona la cosa, alleujaria el malson, doncs la prossecució de polítiques neoliberals plasmades per forces suposadament progressistes només poc ofegar-nos des d’una acceleració desesperada, com si cada dia haguérem d’acumular titulars per a superar un no manifestat, si bé evident, complex d’inferioritat.
Josep Pla digué allò de com no podem ser Suècia perquè a Catalunya no en tenim de suecs. A Barcelona, autèntica torre de Babel, algun hi haurà, i tampoc els hi demanarem consell, així com tampoc volem ser alemanys. Només es tracta de mirar més cap a fora per a racionalitzar la ciutat i fer-la més habitable als seus residents, en general poc coneixedors dels aspectes vessats durant aquests paràgrafs.
Catalunya Plural, 2024 
