El 9 de juny viurà les setenes eleccions europees des de que va entrar a formar part de l’engranatge que fa funcionar el Parlament europeu. Seran molt diferents les properes eleccions del 9 de juny de les que va viure ara fa 30 anys?
Sí, són molt diferents perquè la Unió Europea és molt diferent. L’any 1994 era encara la Comunitat Europea de 15 països, amb moltes menys competències, encara no hi havia Tractat de Lisboa. Ara són 27 països d’una Unió molt més forta, de fet molt més integrada, molt més política, una Unió que decideix coses que tenen a veure amb la vida real dels ciutadans, en molts aspectes, no només econòmics. Això fa que aquestes eleccions, per tant, siguin molt diferents de les del 1994 o el 1999. De fet, són fins i tot diferents de les del 2019, perquè aquests últims cinc anys han passat moltes coses. I en funció d’aquestes coses i de tot el que ens ve, aquestes eleccions tindran un significat i unes conseqüències molt diferents a totes les anteriors.
El 1994 la participació va ser de prop del 56,6%. El 2019 va ser de 50,6%, sis punts menys, tot i que va suposar una certa millora en relació a eleccions anteriors. Els ciutadans europeus donen la importància que es mereix el Parlament europeu?
Les enquestes diuen que sí i, de fet, el 2019 la participació va pujar nou punts. La participació va caure l’any 2004, quan van entrar els països d’Europa central i de l’est, on per raons històriques la gent vota poc o votava poc. El 2019 això va començar a canviar. A Romania, a Polònia hi va haver augments molt forts de la participació, i, al mateix temps, aquest augment també va arribar pràcticament a tot arreu. A 22 països de l’Europa va pujar la participació el 2019. Per tant, més que comparar-ho amb fa trenta anys, que és aquesta Comunitat Europea de 15 països, comparo amb 2014 o 2019. Les enquestes també ens diuen que la gent té en aquest moment un nivell de confiança en les institucions europees més alt que mai, històricament. Es nota clarament l’efecte Brexit, es nota l’efecte Covid, tot el que la Unió Europea va fer, començant per les vacunes i acabant pel Next Generation. Es nota també, la guerra a Ucraïna. Tot això ha fet, no només que la Unió Europea tingui més visibilitat, sinó també més credibilitat, i això es reflecteix en les opinions sobre el propi Parlament Europeu i sobre la importància d’anar a votar.
A Catalunya la participació a les europees del 2019 va ser del 64,2%, i al conjunt d’Espanya del 60,7%. Som dels que ens creiem més això de participar a Europa?
El 2019 les eleccions europees a Espanya van tenir lloc al mateix moment que les municipals i les autonòmiques en moltes comunitats. Això, evidentment, va fer pujar la participació. Aquesta vegada, el 2024, les eleccions europees arriben soles. Veurem si mantenim el mateix nivell de participació, sense eleccions locals i autonòmiques. Normalment, Espanya està en la mitjana del vot europeu, ni massa amunt ni massa avall. També s’ha de dir que hi ha hagut diversos moments en què els catalans votaven a les europees menys que la resta d’Espanya. Espero que aquesta vegada això no passi, perquè l’europeïtat o l’europeisme s’han de demostrar tots els dies, evidentment, però també el dia de les eleccions.
L’europeisme s’ha de demostrar tots els dies, evidentment, però també el dia de les eleccions
Abans se solia dir que els partits enviaven al Parlament Europeu polítics veterans que havien complert el seu cicle polític nacional. Això ja no és així?
No. Ara, de fet, si t’hi fixes, és una mica el contrari. Al Parlament Europeu hi arriben molts diputats i diputades joves, o força joves, que, al cap d’un temps o una vegada han fet carrera aquí, marxen al seu país per anar, per exemple, al govern. No per anar al Parlament Nacional però sí per anar al govern. Si agafem la llista de primers ministres, de ministres d’Afers Exteriors, o de ministres d’altres carteres, veuries que cada vegada n’hi ha més que prèviament han passat pel Parlament Europeu. Això és bo, igual que també és bo que gent que té molta experiència en la política nacional vingui al Parlament Europeu, perquè al final la política nacional i l’europea van lligades. És molt difícil entendre la política nacional si no saps de què va la política europea, i és molt difícil entendre la política europea si no tens en compte les polítiques nacionals. En aquest moment, per ser un bon ministre de qualsevol estat membre has de saber com funciona Europa, i per tant, haver passat pel Parlament Europeu és un plus molt important.
Perquè haurien d’anar a votar els ciutadans el 9 de juny?
Per què ens hi juguem molts els propers anys. El món s’ha complicat molt i molt ràpidament, i de manera que no teníem prevista o no vèiem venir. Ja no estic parlant només de la Covid, estic parlant sobretot de la guerra a Ucraïna, que no és només una guerra a Europa sinó també una guerra contra Europa, contra el nostre model de societat. Estem parlant d’un món en el qual no només Rússia sinó també la Xina juguen un paper complicat. Estem parlant d’un món en el que no sabem cap on aniran els Estats Units després de les eleccions presidencials del novembre. Un món on la multilateralitat, la globalització comencen a tenir problemes seriosos. I en aquest món, l’única manera que tenim, si volem, de protegir la nostra manera de fer les coses, el nostre benestar, la pau, el sistema democràtic, de respecte dels drets, etcètera, és fent-ho com a europeus. No ho podem fer només cadascú pel seu compte, ho hem de fer com a europeus. Això vol dir que necessitem una Unió Europea forta, una Unió Europea que funcioni bé i una Unió Europea que pugui prendre decisions importants. I per això les eleccions europees, aquesta vegada, s’han convertit en unes eleccions realment crucials.
La gent ha d’anar a votar el dia 9 de juny perquè ens hi juguem molt els propers anys
Tradicionalment, Europa l’ha governat una majoria formada per socialistes i conservadors. Ara, segons els sondejos, aquesta majoria clàssica podria ser superada per una altra, formada per conservadors i partits més de dretes, més d’extremadreta. Pot passar?
Dependrà del resultat. Dependrà de qui voti i de què voti. Durant tots aquests anys, efectivament, bona part del treball de la feina del Parlament Europeu s’ha fet en base a una coalició central, que és la coalició històrica de la integració europea: democristians, socialdemòcrates, socialistes, liberals, i després els verds en alguns casos. És veritat que, en paral·lel a aquesta majoria, els últims anys també hi havia una majoria de centre esquerra; és a dir, que, a vegades, segons el que fessin els liberals, es mantenia aquesta coalició central o hi havia decisions o votacions que es prenien en base a una coalició de centre esquerre. Ara, les enquestes diuen que, en principi, aquesta coalició de centre esquerra no sumaria i que, en canvi, podria sumar una coalició de centre dreta. El resultat de les eleccions ens dirà fonamentalment si es pot continuar treballant amb aquesta majoria central, que, insisteixo, és la majoria proeuropea històrica, o si en comptes de tenir un Parlament que se’n va una mica més cap a l’esquerra, se’n anirà cap a la dreta. Això ho ha de dir la gent que voti i només ho sabrem quan es comptin els vots.
L’extrema dreta havia sigut tradicionalment euròfoba, bastant refractària a Europa. En canvi, ara sembla que els partits d’aquesta línia ideològica prefereixen entrar a Europa, dirigir-la…
Hi ha moltes extremes dretes. No només n’hi ha una. Hi ha extremes dretes o dretes extremes, algunes clarament eurofobes, altres més aviat euroescèptiques, i algunes una mica més pragmàtiques de vegades, per exemple perquè tenen funcions de govern o perquè estan en una coalició governamental al seu país i això les obliga a mirar la realitat de front. És veritat que des de fa uns quants anys, i crec que aquí hi tenen molt a veure el Brexit i la Covid, i en alguns països ara hi té molt a veure la guerra a Ucraïna, la gent ha decidit que no és el moment de sortir de la Unió Europea, que no tindria cap sentit sortir d’un paraigües que funciona, i sobretot en un moment que plou. D’alguna manera, els partits s’han hagut de reorientar, de reposicionar en funció també del que la gent accepta o no accepta, i això ha fet que partits de l’extrema dreta, però també alguns partits de l’extrema esquerra que històricament eren contraris a la Unió Europea, diguin ara: “no proposem marxar de la Unió Europea, però proposem canviar-la des de dins, proposem renacionalitzar les seves polítiques, proposem tornar a donar més poder als estats membres i menys a les institucions de Brussel·les”. Bé, ja és un altre llenguatge. És partir de l’acceptació de la realitat, que és que hi ha una majoria molt gran de gent que no vol ni sentir parlar de marxar de la Unió Europea.
El Brexit ha influït molt? S’ha notat molt? Com?
Sí, perquè el Brexit és la cristal·lització de què vol dir sortir de la Unió Europea. Si el Brexit hagués sigut favorable als britànics, potser ara tindríem altres països amb gent dient “potser hauríem de fer el mateix que ells”. No ho crec perquè, insisteixo, la pandèmia i la guerra també han fet una feina molt clarificadora des d’aquest punt de vista. Però podria haver passat. En canvi, la constatació és que a qui li està anant malament a causa del Brexit és als britànics. De fet, els britànics marxant de la Unió Europea el que han fet és anar a contracorrent, a contracorrent de la lògica i a contracorrent de la història. El 2019 això ja va crear una certa mobilització electoral. Una part de l’augment del vot el 2019 té a veure amb el Brexit. I, durant aquests anys, s’ha sumat a una sèrie de causes per les quals ara trobes que els eurobaròmetres et donen percentatges de suport a la Unió Europea molt més alts que mai, cosa que potser a Espanya es nota menys, perquè Espanya sempre ha sigut un país on aquestes majories han existit, però si te’n vas a comparar resultats de Suècia, de Dinamarca, de Finlàndia, dels països bàltics, d’Holanda o d’Àustria, de fa deu anys i d’ara, veuràs que hi ha una diferència favorable a la Unió Europea molt gran, que és el producte de com la Unió Europea ha anat fent front a totes aquestes crisis.
Igual tornen els anglesos. S’ho repensen
Els anglesos no només van marxar de la Unió Europea, sinó que ho van fer donant un cop de porta. I no calia. Haurien pogut marxar sobre la base de la negociació d’un acord de cooperació que hagués permès mantenir el Regne Unit dins d’unes certes polítiques com, per exemple, educatives, de suport a la ciència i investigació, de joventut, el programa Erasmus… Podien marxar sense marxar del tot. Hi ha països que no són membres de la Unió Europea, com Noruega, que tenen aquest lligam amb la Unió Europea. Però, per les raons que sigui, el Regne Unit va decidir marxar del tot. Ara tinc la sensació no que tornen però sí que comencen a trucar per telèfon, per dir-ho d’alguna manera,dient “home, ens agradaria, si fos possible, col·laborar amb aquest programa o amb aquest altre, finançar la part que ens correspongui i tornar, per tant, a formar part de la comunitat científica, de la comunitat educativa, de la comunitat d’intercanvis juvenils…”. Això ja és positiu en si mateix. Tornar a entrar són paraules majors. Crec que aquest debat al Regne Unit s’evitarà i tampoc veig en la Unió Europea un interès especial en tornar a obrir aquesta qüestió.
El Brexit, la Covid i la guerra a Ucraïna han fet que molta gent hagi decidit que no té cap sentit abandonar el paraigües de la Unió Europea
La presència d’eurodiputats catalans perseguits per la justícia espanyola ha provocat moltes tensions en el dia a dia del Parlament Europeu?
Tensions en el dia a dia, no. Al Parlament Europeu hi ha moltes realitats, molts països. Nosaltres coneixem la nostra realitat, però n’hi ha d’altres, a vegades també molt complicades. És veritat que al principi hi va haver una etapa en què alguns d’aquests diputats no eren reconeguts com a tals, després hi va haver una sentència del Tribunal de Justícia que va permetre reconèixer-los i es va normalitzar la situació. Però el funcionament del Parlament ha estat el normal de sempre.
L’augment del nombre de països de la Unió hauria de comportar canvis en la seva forma de funcionar? Que cada país tingui un comissari en una Unió ampliada sembla poc pràctic.
De fet, ja es va fer una reforma que reduïa el número de comissaris. El que va passar és que després es va aprovar una excepció per tornar a donar un comissari a cada país perquè no hi havia voluntat política per part de cap país de cedir el seu. Eren sobretot els països petits els que volien mantenir el seu comissari, perquè és una manera d’igualar-se als grans, cosa que també s’entén. Però és veritat que si pensem en la propera ampliació, que és un dels grans temes de la nova legislatura, i de la següent probablement, i pensem en una Unió Europea que pot passar a 32, 33, 35 estats membres, primer és molt difícil imaginar una comissió de 35 comissaris, pràcticament impossible, però és que sobretot és molt difícil imaginar un consell de ministres que en temes importants en matèria de política de seguretat, de política fiscal, de polítiques econòmiques o monetàries, decideixi per unanimitat. Això seria la paralització de la Unió Europea. I, per tant, en paral·lel al procés d’ampliació, no només s’hauran de preparar els nous països per entrar a la Unió Europea, sinó que també la pròpia Unió s’haurà de preparar, i això exigirà reformes importants i reformes que, si tot va com ha d’anar, faran avançar una mica més en el camí de la integració.
Pel que fa a la guerra d’Ucraïna, com ha afectat al Parlament? La guerra continua i no hi ha símptomes que pugui acabar aviat
És la gran prioritat des del febrer del 2022, i ho serà fins que aquesta guerra acabi i, a més, ha d’acabar bé; és a dir, ha d’acabar amb Ucraïna podent mantenir, primer, la seva integritat territorial i després la seva capacitat de decidir el que vol fer, que és entrar a la Unió Europea i convertir-se en un país europeu, amb tots els drets i les obligacions corresponents. Perquè és tan important aquesta guerra? Perquè, com deia abans, no és només una guerra contra Ucraïna. Des del punt de vista territorial, ara per ara, només és una guerra contra Ucraïna, no sabem el que pot ser després. Però, des del punt de vista ideològic, des del punt de vista del que són les guerres, de les campanyes de desinformació, és una guerra contra el continent i és fonamentalment una guerra contra el model de la Unió Europea, contra el model d’unitat de països que funcionen a base de compartir sobirania, de respectar llibertats, de respectar la democràcia, de respectar valors, de respectar minories. Tot això és el que està en joc en aquesta guerra. La Unió Europea pren tan seriosament aquesta guerra no només per la solidaritat amb Ucraïna, que és fonamental, sinó també perquè no és només contra els ucraïnesos, també és contra nosaltres.
No és que temem la ingerència russa és que l’estem veient des de fa temps i continuarà creixent
Tem que en aquestes eleccions europees hi hagi ingerències de Rússia per influir-hi a través de les fake news, les xarxes socials…
No és que ho temem, és que ho veiem tots els dies, des de fa mesos, i va creixent. Hi ha campanyes molt ben organitzades de desinformació. En molts casos venen de Rússia; no només, però en molts casos venen de Rússia. Són campanyes que busquen primer influir en el debat i polaritzar-lo, fer que la gent debati en els extrems, en comptes de buscar posicions que els permeti discutir tranquil·lament i entendre’s. Segon, simplificar la realitat fins a convertir-la en el que no és. I tercer, i jo crec que això és molt important, posar en dubte les pròpies eleccions: “Les eleccions no serveixen per res, no cal que votis, les eleccions estan trucades, el resultat ja se sap i el decidiran uns quants, i el procés de vot, en realitat, no és fiable”. Tot això ja circula, i circula des de fa un cert temps. També hi ha campanyes més ideològiques: “La Unió Europea ho decideix tot, i t’està esclavitzant, tu ja no pots decidir res, això està en mans de quatre…”. I parlen de George Soros i coses que a vegades a Espanya encara ens sonen a música molt estranya, però que en altres països estan molt presents en la discussió pública. Ja ho estem veient i probablement en els propers dies i setmanes que queden per les eleccions ho continuarem veient.
Semblava que les institucions europees eren immunes a la corrupció però en aquest mandat del Parlament europeu hi ha hagut algun escàndol d’aquest tipus.
Sí, vam tenir un cas que mediàticament va tenir molta repercussió, el que s’ha dit el Qatargate, que en el seu moment va ser un cop a la imatge del Parlament Europeu, però que ara ja no té cap tipus d’incidència. A les enquestes, quan preguntes per la imatge del Parlament Europeu, el Qatargate ja no surt, i la imatge és ara millor de la que era fa cinc anys. Perquè? Perquè ja hem vist una mica el que era i el que no era el Qatargate. Al final, no era un problema sistèmic del Parlament Europeu, era un cas de corrupció d’un grupet molt concret de persones, unes de dins i altres de fora del Parlament. Hi ha moltes ramificacions preocupants, com per exemple la participació d’estats tercers. Aquí el que ha jugat molt a favor nostre és que, pràcticament des del primer dia, Roberta Metsola, la presidenta del Parlament, va proposar tot un programa de 14 mesures per reforçar el sistema de regles internes i de controls de la institució per evitar tant com es pugui que algun tipus de situació similar es pugui reproduir en el futur. Ambdues coses –el fet que al final el Qatargate no era tan gran com semblava que podia ser i les mesures que s’han pres– jo diria que l’han anul·lat.
La gent té en aquest moment un nivell de confiança en les institucions europees més alt que mai
Les mesures adoptades per les institucions europees per combatre l’emergència climàtica han provocat el rebuig de sectors de la pagesia a diversos països. Com s’hauria d’acarar aquest conflicte?
És un conflicte difícil de resoldre perquè estem parlant de 27 països diferents i els problemes dels pagesos no són els mateixos a països com el nostre, on n’hi ha un greu de sequera i fins i tot de desertificació, que els que pugui tenir un pagès d’Àustria o d’Alemanya. A partir d’aquí, el que haurem d’aconseguir en els propers anys és compatibilitzar coses que, si no es fan bé, poden tenir efectes negatius. Està clar que s’ha de continuar lluitant contra el canvi climàtic, i que això no es pot alentir. Hem de complir els terminis i fer tot el que es pugui per intentar reduir aquest efecte sobre el clima perquè, entre altres coses, qui probablement sortirà perdent més si no el reduïm són els mateixos agricultors i ramaders, que són les primeres víctimes d’aquest canvi climàtic en moltes zones de la Unió. Però, al mateix temps, l’agricultura, tot i que només dona feina el 8% de la població, té un impacte molt gran en la manera de fer funcionar la nostra societat i també de protegir el medi ambient. Com fem compatibles els interessos dels agricultors i la supervivència del sector agrícola o agropecuari a la Unió Europea amb la necessitat de continuar avançant en la lluita contra el canvi climàtic? Aquest és un dels grans reptes dels propers anys que va lligat al tema de les energies renovables i la política de reindustrialització de la Unió que té a veure amb l’autonomia estratègica. Tot això, probablement requerirà uns programes de finançament que permetin fer que ambdues coses siguin compatibles i que ningú hi surti perdent.
Si hagués de dir tres o quatre coses que ha fet bé el Parlament Europeu en d’aquest darrer mandat, què citaria?
N’hi ha moltes. Aquesta legislatura s’han aprovat al voltant de 350 lleis europees! Diria, fonamentalment, totes les lleis que regulen els serveis i els mercats digitals, perquè aquí ens jugàvem el futur no només de la pròpia economia sinó de la protecció de la intimitat de les persones i calia evitar els excessos del món digital. Lligat amb això, haver estat capaços d’aprovar la primera llei al món sobre intel·ligència artificial. Aquest és un pas molt important des del punt de vista legislatiu i és un senyal també molt important de cara a la indústria de la intel·ligència artificial. Crec que també es poden posar a la llista de les grans consecucions temes que tenen a veure amb la igualtat de gènere i la protecció de les dones. És una qüestió que a Espanya està més resolta que en altres països i, per tant, la legislació europea ajudarà molt en aquests països. I el pacte migratori. Sé que hi ha gent que pensa que s’ha quedat curt i que n’hi ha que pensa que s’ha quedat llarg, però crec que és molt millor arribar a les eleccions i a la propera legislatura amb tot un paquet de mesures en matèria de política migratòria ja aprovats que no haver de començar una altra vegada la legislatura negociant o discutint aquesta qüestió des del principi.
Haver aprovat la primera llei al món sobre intel·ligència artificial és un gran pas legislatiu i un senyal molt important cara a la indústria del sector
Aquella Europa federal, aquells Estats Units d’Europa que sonen tan bé, seran realitat algun dia?
Espero que sí. El que veig, després de passar molts anys aquí, és que Europa avança al mateix temps per camins diferents. En aquests últims anys, el reforçament de la Unió Europea s’ha fet alhora pel mètode comunitari, que és federal, i pel mètode intergovernamental. Hi ha decisions, per exemple, el tema de les vacunes, que han estat adoptades pels governs i que després ha gestionat la Comissió Europea. Però també hem vist, per exemple, el Pla Next Generation que és un pla basat en la mobilització de 750.000 milions d’euros que la Comissió Europea va anar a buscar al mercat del deute com a representant dels estats membres que van acceptar participar de manera comuna en aquesta recerca de capital. Aquesta és una mesura fonamentalment federal. Al final, la necessitat-virtut fa que la Unió Europea continuï avançant perquè ha de fer front a realitats i a necessitats que abans no estaven previstes. Algunes vegades això es fa per la via dels governs i d’altres es fa per la via de les pròpies institucions, de la Comissió i del Parlament. Espero que en els propers anys avancem més per aquesta segona via que no pas per la intergovernamental, però també entenc que fer avançar al mateix temps 27 països, 27 societats que s’han d’adaptar d’alguna manera, no és gens fàcil. Però si miro la situació ara i la comparo amb fa deu, vint o trenta anys hem fet moltíssim camí.
Catalunya Plural, 2024 
