No fa gaire una lectora em digué que admirava molt com les Barcelones fan parlar els carrers i els murs. No amiga, no sóc jo, tots aquests elements parlen sols i em faciliten les investigacions, a vegades per desgràcia, doncs determinades històries fóra millor no narrar-les des de la seva inexistència.
Però ocorregueren, i per això mateix convé recordar-les. Era un quart de quatre de la matinada del diumenge 11 de novembre de 1990. Havia plogut moltíssim tot el cap de setmana, i, segons els bombers, les filtracions d’aigua causaren l’esfondrament de les bigues corresponents als menjadors de la quarta planta de la finca ubicada al 33 del carrer del Cadí, una de les cinc mil vivendes del barri del Turó de la Peira.
Ana Rubio, de 55 anys d’edat, morí al sortir de la seva habitació, anar al saló i caure per un esvoranc del terra. El seu marit Mariano Sánchez, de 68 anys, tingué més sort malgrat ser ingressat, com d’altres veïns, a la secció de traumatologia de la Vall d’Hebron.
La premsa de l’època es feu ressò de la notícia, va recollir com l’associació de veïns i l’Ajuntament apuntaren ipso facto al constructor Romàn Sanahuja Bosch, el gran beneficiat de tota aquesta operació duta a terme entre 1963 i 1961 en un lloc hostil per a la construcció d’una barriada precària des dels seus fonaments.
El problema generador del desastre era el ciment aluminós. L’empresa Ciments Molins fou molt avantguardista en el seu camp tot emprant aquest material, rapidíssim en assecar-se, doncs en tan sols 24 hores aconseguia allò que el Portland feia en 28 dies. El seu ús durant una llarguíssima dècada tingué nefastes conseqüències. Es va prohibir l’any 1977, massa tard per a impedir tragèdies, d’altra banda encoratjades perquè la prevenció, després d’aprovar el veto, a França existent des de 1943, brillà per la seva absència. Potser en aquell instant d’incertesa posterior a Franco era molta la il·lusió per a la incipient Democràcia i poc el coneixement de les parts ocultes de l’herència rebuda enverinada a més d’un matís.
L’aluminosi havia colpit anys enrere. El 24 de febrer de 1962 s’ensorrà una fàbrica de sederies al carrer de l’Escorial, amb el resultat de sis treballadors morts. El 1972 es va ensorrar un immoble de Gràcia, morint-se quatre inquilins. L’any 1989 l’Escola Rius i Taulet, junt a la plaça Lesseps, es va haver de desallotjar, traslladant-se temporalment a les Llars Mundet. Aquell mateix any, el 21 de juliol, un bloc de cinc pisos del carrer Progrés de Badalona s’enfonsà per la malaltia del formigó.
A la resta de la Península Ibèrica la fita més cèlebre d’aquest horror fou la precarietat de l’Estadi Vicente Calderón, al costat del riu i amb un munt de trànsit rodat. Si tornem al nostre protagonista, El Turó de la Peira, la resolució fou més aviat negativa. El novembre de 2015, vint-i-cinc anys després dels fets, la periodista Laura de Andrés publicà a l’editorial de la UOC el llibre Vides apuntalades, un treball documental més que notable on explicava amb pèls i senyals tot el procés derivat d’aquella matinada al 33 del carrer Cadí.
Feia dècades, gairebé des de la conclusió de les obres, que els veïns es queixaven del pèssim estat de les seves propietats. Després de l’hecatombe no se sentien segurs, però el pitjor encara havia d’arribar. Sanahuja es lliurà de responsabilitats i onze illes de cases amb cent-quaranta-dos edificis hagueren d’anar a terra. Les rehabilitacions les pagaren els molts humils damnificats, alguns d’ells hipotecats quan creien haver resolt aquesta qüestió fins a la fi dels seus dies. El Turó de la Peira tenia vint-i-cinc mil habitants l’any 1990; al 2024 en té nou mil menys, i un no ha de ser gaire intel·ligent per esbrinar el per què. Aquest barri, perdonin tanta rotunditat, mai s’hauria d’haver erigit.
Aquest relat té dos eixos. Un l’abordem durant tots aquests paràgrafs. L’altra ha quedat sepultat a la paperera del record. La proclamació de Barcelona com a seu Olímpica, el 17 d’octubre de 1986, suposà una refundació i una sobredosi d’amor propi a tots els habitants de la capital catalana. Tots? No, i no repetiré allò del poblat gal d’Asterix, si bé durant tot el període previ als Jocs es notava massa aquella sensació de “tancar una era abans d’abraçar el caos global de l’endemà”. Això a nivell local es transmeté en com molts barris de l’àrea metropolitana es rebel·laren contra la desídia dels governants, feliços amb l’embrió de la nostra contemporaneïtat barcelonina, la postal i la marca per damunt de qualsevol altra cosa, mentre es cronificaven mancances estimades pel Franquisme, l’absència d’equipaments a moltes zones, que la democràcia no esmenava.
En aquest interval, el Besós féu la seva intifada, esborrada de la memòria col·lectiva per exigències del guió. El 1984 s’inaugurà al carrer Torrent de l’Olla el fenomen de les okupacions, no tan sols per moda provinent del nord d’Europa, sinó per una necessitat natural de dormir sota un sostre, quelcom vigent a l’actualitat, on allò de tenir quatre parets per a desenvolupar una vida normal és quimèric per a una immensa majoria.
El segon focus és la mateixa aluminosi. L’affaire de Cadí 33 impulsà una investigació més a fons per a comprovar, segons l’informe de la Generalitat, que el 53% dels pisos construïts a Catalunya entre 1950 i 1970, coincidint amb un increment poblacional de dos milions degut a la immigració, es feren amb ciment aluminós, tretze mil d’ells a Barcelona, gairebé tots repartits per barris dels marges com ara Trinitat Nova, La Pau, el Polvorí de Montjuic, La Guineueta i Sant Martí, als quals hi hem d’afegir altres sectors de Santa Coloma de Gramanet, L’Hospitalet de Llobregat, Salt i Sabadell.
Quan passeges pel Turó de la Peira aquesta primavera és senzill apreciar com les façanes ometen tots aquests anys. Tres dècades i mitja són un sospir a la història, així com vuit anys per a treure’s de la màniga un barri enmig d’una elevació muntanyosa son un rècord. Sanahuja i Molins eren ments avançades al seu temps, al privilegiar la velocitat a la quantitat tot sabent que, per ser poderosos, poc o res els hi podria passar malgrat tenir ben clar el factor delinqüencial de les seves promocions.
Catalunya Plural, 2024 
