Ha estat una gira curta però intensa: presentacions, premis i un club de lectura per acostar-se als lectors perquè “No és fàcil per a un escriptor llatinoamericà: són universos diferents i cal vèncer totes aquestes barreres”. Parlem amb ella, abans de la presentació a Madrid, sobre aquest nou llibre i sobre l’Argentina que viu sota el govern de Javier Milei.
Aquest llibre és una recopilació per demostrar qui ets a través dels anys?
En realitat, el que vaig fer va ser buscar, entre tot allò que he publicat, quins articles segueixen parlant sobre el present, perquè de vegades una escriu coses que són molt conjunturals. Per exemple, sobre la Covid. Suposadament ja va passar, però ara ens n’adonem d’algunes de les seves conseqüències.
Pel que fa a l’evolució personal, és clar que n’hi ha: hi ha articles en els quals veig una forma diferent a l’hora d’escriure o la d’encarar un article, però no es perceben al llibre, perquè no hi ha un ordre cronològic, sinó que estan agrupats en capítols per temes, per mostrar qui sóc en comptes de en qui m’he convertit.
I, en part, és autobiogràfic.
Sí, apareixo en primera persona, cosa que no passa a les meves ficcions.
Llegint el llibre m’ha recordat a “Lèxic familiar”, de Natalia Ginzburg.
Jo la cito a Comunista en calzoncillos. M’agrada molt què pensa sobre el fet que aquest tipus de textos es puguin llegir com una novel·la o com una autobiografia però no són ni una cosa ni l’altra. És a dir, el que està entre la ficció i l’autobiogràfic. Per exemple, a la ficció poso en perill el rol de la maternitat, i una periodista va pensar que sóc com els meus personatges i em va dir: “No sabia que tenies fills i que te n’ocupessis”. Així que sembla que en aquest llibre sóc més real.
I, durant aquests anys, has modificat, per exemple, la idea de la felicitat?
Sí, hi ha algun canvi amb la idea de la felicitat. Ara crec que cal buscar més afecte amb la vida d’una mateixa, i que no cal amargar-se si no ho aconsegueixes, sobretot pel que fa a les exigències que teníem les dones i que han evolucionat, però no perquè tingui deu anys més, sinó perquè entre totes les dones hem fet que evolucionessin. Per exemple, sentir-te malament perquè amb la menopausa engreixes, o perquè tens més canes o més arrugues… em pesava als 50; ara m’ho prenc d’una altra manera, i no perquè tingui deu anys més, sinó perquè les dones ens vam desprendre d’aquests cànons de bellesa pel que fa al cos.
Escribir un Silencio ha estat una aturada per posar-se a llegir i a reflexionar, a reescriure i, d’alguna manera, a posar el cap en altres coses.
Apareix el llibre en aquest moment per fer una interrupció en l’escriptura de novel·la negra?
Tot i que estic escrivint una altra novel·la, que –com passa amb les anteriors– mai no penso que és de gènere negre, encara que tenen una capa “noir” però que és molt més feble que una veritable novel·la negra, en realitat Escribir un Silencio ha estat una aturada per posar-se a llegir i a reflexionar, a reescriure i, d’alguna manera, a posar el cap en altres coses.
Agraeixo als qui em van demanar aquests textos, perquè sempre estic escrivint ficció i aquestes peticions t’obliguen a aturar la ficció i pensar en un altre assumpte. Ho agraeixo perquè, si no m’haguessin trucat, no hagués reflexionat sobre l’amistat o sobre la lectura o sobre un accident.
Ha estat una revisió profunda?
Sí, molt profunda, perquè són textos que van sortir molt “apurats”, perquè els escrius ràpid i quan arriben a l’editor el llegeixen amb ulls periodístics, no amb ulls literaris, i en revisar-los m’he adonat de lo molt que podien expandir-se i desenvolupar-se.
Inclou un article que es titula “Límites”. Com es posen límits en una societat perquè no convisqui amb polítiques com les que està duent a terme el govern d’Argentina?
Això de posar límits a l’hora de votar és complicat, perquè no es poden posar límits a la democràcia, però em sembla que un govern no ha governar només per aquells que l’han votat, sinó que ha de governar per tota la població. Hi ha drets que es volen treure a determinades minories, com el dret a l’avortament o el del matrimoni igualitari, i no els importa que el 57% hi votés en contra, perquè els drets no es voten; la societat és la que s’ha de posar d’acord, però no són plebiscitables. I aquí hi ha d’haver límits, i quan les institucions funcionen millor, els límits són més adequats. A Argentina encara podem recórrer a la Cort Suprema. Un exemple és el recurs –que s’ha guanyat– contra l’augment de les obres socials, perquè hi havia molta gent que es quedava sense assistència mèdica. En aquest cas, la justícia hi va posar un límit, però cal estar atents, perquè determinades persones amb determinats populismes modifiquen les normes perquè aquests ressorts no funcionin més. En el dret de les dones és més fàcil; per exemple, la Llei de l’avortament, per donar-la de baixa han de tenir majoria al Congrés que encara no en tenen, però què és el que fan? Deixen de finançar el programa, i a l’hospital públic no hi ha Misosbotrón, és a dir, una dona pobra no pot avortar.
Hi ha drets que es volen treure a determinades minories, com el dret a l’avortament o el del matrimoni igualitari
A l’Argentina el món de la cultura també està essent fortament colpejada per les polítiques de Milei.
El problema és que el govern ataca permanentment el cinema, el teatre, la literatura… Tot el que se t’acudeixi i que estigui relacionat amb la cultura, no li importa gaire. He anat al Festival de Cinema de Màlaga, a diferents fires de llibres i sempre hi ha la foto amb el cartell dels que anem, i al govern li ha estat ben igual. Però quan un periodista que està més al costat d’ells, comença a criticar-los, aquí hi ha el problema: els preocupa perquè el periodista parla a la seva gent. La resta estem totalment abandonats.
El clima contra qualsevol persona que vingui de l’àmbit de la cultura és molt aspre. Per a aquest govern tots som uns ganduls i vivim de l’Estat, i la majoria de nosaltres no vivim de l’Estat, però la gent s’ho creu. Per exemple, en el meu cas, com molts altres companys, cobro els drets d’una empresa privada que és Penguin Random House. I no oblido esmentar els forts atacs cap a les dones i cap a les persones LGTBI+. Aquest govern és molt esquizofrènic: neguen el que fan i el que diuen. És tan mentider el discurs que et deixen parlant sol.
Per què creus que la majoria de persones aplaudeix aquest tipus de discursos?
L’altre dia, un amic escriptor va escriure un article molt interessant sobre en què ens estem convertint arran del discurs, molt homòfob, d’un alt funcionari del Govern en una entrevista. Deia que no hi havia d’haver educació sexual integral a les escoles perquè això fomentava l’homosexualitat. I fa unes setmanes, a Barracas, van cremar a quatre noies lesbianes de les quals van morir tres. No dic que hi hagi una relació directa entre allò que va dir i el que va passar, però lideren aquests discursos que generen accions a la societat. Si a això no cal posar-hi límits, jo ja no sé a què n’hem de posar.
Ens estem desacostumant a llegir, i aquest és l’èxit de partits com el de Milei.
Algunes persones es consideren legitimides per actuar de determinada manera…
I marquen agenda. Un dia, un seguidor de Milei va comentar que no estava d’acord amb l’educació obligatòria per als nens, perquè si un pare decideix que el nen ha d’anar a treballar a un taller mecànic hi ha d’anar, i comencem a discutir per una cosa de la qual no hauríem de discutir en ple segle XXI: hi ha l’obligació d’anar a l’escola, i el pare que no enviï el fill a l’escola comet un delicte. Què passa? Que ens confonen, i estem parlant sobre això en comptes de discutir sobre la inflació, sobre la gent que està dormint al carrer, i la gent que no té diners per menjar o per pagar la llum.
A més d’escriure, participes en un pòdcast. Creus que aquest format s’imposarà a l’article?
Estic en un pòdcast d’un programa de ràdio que dirigeix Maria O’Donnell, on hi tinc una secció de cultura. Tenim un horari difícil, però gràcies a aquest format, la gent ens pot escoltar al dia següent. Té l’esperit de la ràdio i té una altra velocitat diferent a la de la columna, perquè no t’has d’adaptar a un nombre de caràcters. De vegades m’ha passat que he llegit columnes que em resulten llargues i, si a mi m’ho semblen, què li ha de semblar a algú que no està acostumat a llegir…
Podria ser un dels motius de l’èxit d‟aquest format…
Perquè ens estem desacostumant a llegir, i aquest és l’èxit de partits com el de Milei: tiren de frases fetes i la gent les agafa sense pensar en l’argument per entendre la fal·làcia del que han dit. En general, la societat es queda amb la frase, i és un greu problema per a la democràcia.
Catalunya Plural, 2024 
