Palestina és un estat sense fronteres definides, ni capital definida. El govern palestí no ostenta el control del seu territori, i la petita estructura administrativa que té no permet que pugui ser un aprovisionador de serveis públics a la ciutadania. Al mateix temps, una part d’aquest territori està controlada per una facció considerada terrorista per la Unió Europea: Hamàs. Tot i així, Espanya ha reconegut Palestina com Estat com a manera de recolzar el que es coneix com a solució dels Dos Estats, i és que existeixi un Estat d’Israel i un Estat de Palestina que convisquin conjuntament.
Un dels punts és que les fronteres d’aquest Estat de Palestina seran les anomenades fronteres de 1967. Realment no és una frontera, sinó l’anomenada Línia Verda o línia d’armistici de la guerra de 1948. Aquesta línia separava el territori israelià del territori que havia quedat sota mandat egipci (Franja de Gaza) i sota administració jordana (Cisjordània). Les fronteres amb el Líban van retornar a la posició internacionalment reconeguda i les fronteres amb Síria van quedar desmilitaritzades. És per aquest motiu que no hem de creure que la Línia Verda és una frontera, perquè ni Jordània ni Egipte reconeixerien Israel fins dècades més tard. I la segona part de la frase, del 1967, és perquè dibuixen el territori anterior a la Guerra dels Sis Dies, on Israel llença un atac preventiu contra Síria, Jordània i Egipte i ocupa Jerusalem Est, els Alts del Golan, Cisjordània, Franja de Gaza i la Península del Sinaí.
El 1973 esclata la Guerra d’Octubre o Guerra del Yom Kippur, segons es miri la historiografia àrab o israeliana. Per sorpresa, Egipte i Síria van atacar simultàniament les posicions israelianes. Fou la victòria inicial d’Egipte al creuar el Canal de Suez que consideraria la guerra una victòria moral, tot i que els països àrabs perdessin, mentre que a Síria, en tres dies l’exèrcit sirià desplegat tenia seriosos problemes, i es va considerar una derrota. El fet que els Estats Units fessin de mediadors entre Egipte i Israel, salvant la 3ª Divisió Egípcia d’una derrota estrepitosa, i al mateix temps entre Jordània i Israel, fent que Jordània no s’impliqués més del que caldria, va fer virar la diplomàcia egípcia de la Unió Soviètica cap als Estats Units.
A l’any següent, l’any 1974, la Lliga Àrab reconeix a l’Organització per l’Alliberament de Palestina com a únic representant del poble palestí. Això té com a conseqüència que es reconegui internacionalment dins dels països àrabs una autoritat palestina, separada de la jordana. Fins el moment, el rei i el govern de Jordània, com a governants de Cisjordània, encara que ocupada, era el representant dels palestins a la palestra internacional com a ciutadans jordans. Cinc anys després, els Acords de Camp David entre Egipte i Israel, de 1979, establirien una frontera clara entre Israel i Egipte, i Egipte seria el primer país àrab en reconèixer Israel com a Estat. Egipte recuperaria el Sinaí, però la nova frontera no deia res de la Franja de Gaza, deixant-la de facto sota control militar israelià. I el 1988, Jordània deixa de considerar Cisjordània com a territori legítim del regne haiximita, i considera que ha de ser governada per l’OLP.
Amb la renúncia territorial d’Egipte dels territoris de la Franja de Gaza, i de Jordània dels territoris de la Cisjordània, el 1991 es fa la Conferència de Madrid i el 1993 es signen els Acords d’Oslo. Tots dos es consideren un fracàs per no aconseguir els objectius que es pretenien, però al mateix temps marquen un punt d’inici a les relacions diplomàtiques entre Israel i Palestina. I és que es reconeix per part d’Israel que existeix un govern interí palestí, format per l’OLP, que tindrà la competència de gestionar Cisjordània i la Franja de Gaza. Com a resposta a això, Hamàs –acrònim de Moviment de Resistència Islàmica– funda el 1991 les Brigades d’Ezzeldin Al-Qassam, el seu braç militar, amb l’objectiu de sabotejar els Acords de Madrid, posteriorment els Acords d’Oslo. I passen a ser un grup que comet diferents atemptats suïcides per tal de dificultar la normalització de les relacions entre palestins i israelians i, al mateix temps, guanyar-se l’opinió pública al seu favor. L’anomenada Segona Intifada, o Intifada d’Al-Aqsa, com a resposta de la visita d’Ariel Sharon a l’esplanada de les Mesquites de Jerusalem, va provocar una resposta violenta que acabaria amb més de 5000 palestins, i més de 1000 israelians morts.
Això tindria com a conseqüència la retirada unilateral de l’exèrcit i el govern israelià de Gaza, juntament amb els 8.000 israelians que vivien en assentaments l’any 2005. Fou aleshores quan, a les eleccions palestines, a Cisjordània guanyà Fatah, partit de l’OLP, i a la Franja de Gaza guanyà Hamàs. Després d’una guerra entre Fatah i Hamàs pel control de la Franja de Gaza, els membres de Fatah i l’OLP es van retirar també, deixant la Franja de Gaza sota control de Hamàs i les Brigades Al-Qassam. I això ens porta al segon punt del reconeixement de Palestina.
Espanya no només estableix el reconeixement de l’Estat de Palestina dins de les fronteres de la Línia Verda, i les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides 242 i 338, sinó que també rebutja la legitimitat de Hamàs com actor polític. Espanya doncs, reconeix a l’Autoritat Palestina com a legítima governant del poble palestí, i per tant, no reconeix com a interlocutor polític a Hamàs, ni al seu braç militar. És per aquest motiu que no s’ha de caure en valorar que el reconeixement de Palestina és un regal o reconeixement a Hamàs; Hamàs no està en l’equació del reconeixement d’Espanya, i el seu assenyalament com a grup terrorista no ha canviat, per molt que ostentin el control polític de la Franja de Gaza.
Qualsevol relació entre Espanya i l’Estat de Palestina serà entre el govern reconegut com a legítim per tot el territori, que actualment resideix a Ramalla, i per altra banda Moncloa. És per aquest motiu que el posicionament espanyol no dista dels que hi ha fins el moment per part d’altres països, i al mateix temps destaca que també vol aprofundir amb els vincles amb Israel, encara que la resposta israeliana hagi estat valorar-ho com un atac diplomàtic. Tot i que reconeix Jerusalem Est com a part de Palestina, i com a capital de la mateixa. Aquest territori formava part de l’administració local jordana entre 1949 i 1967, i es considera la capital legítima de l’Estat de Palestina. Un fet que genera polèmica entre els àrabs perquè Israel la reconeix a la seva totalitat israeliana. Cal fer un apunt, i és que la Resolució 2334 del Consell de Seguretat de Nacions Unides, de 2016, considera Jerusalem Est com a territori ocupat, d’aquí el posicionament espanyol.
El tercer apunt de la declaració de reconeixement de Palestina com Estat per part d’Espanya correspondria a la relació amb els països àrabs. El projecte espanyol a Orient Mitjà i als països àrabs no només és la qüestió del Sàhara Occidental amb el Marroc, o l’AVE de la Meca a Medina a l’Aràbia Saudita. Espanya manté relacions cordials i profundes amb Jordània, també amb Egipte i hi ha vincles estratègics amb Qatar i Kuwait; també hi ha projectes conjunts amb Oman, com també bones relacions amb els Emirats Àrabs Units. La Lliga Àrab va fer una important tasca diplomàtica de suport durant la Transició Espanyola, perquè Espanya normalitzés relacions amb tothom qui fos possible. La reunió del 29 de maig entre Moncloa i els primers ministres de l’Autoritat Palestina i Qatar, juntament amb els ministres d’Exteriors d’Aràbia Saudita, Jordània i Turquia, com també el secretari general de l’Organització de Cooperació Islàmica, demostren la bona relació entre tots els països citats.
Per concloure, hauríem de veure quina ha sigut la repercussió d’aquest reconeixement per part d’Espanya de l’Estat de Palestina. Si ve a la pràctica immediata no suposa cap canvi respecte la situació dels palestins, ni tampoc té una conseqüència directa en el curs de l’ofensiva militar actual. Aquest sí que canvia la relació d’Espanya respecte els països àrabs i el món islàmic, no perquè sigui un premi cap a Hamàs –al contrari–, sinó perquè es reconeix una de les peticions històriques de la Lliga Àrab, que és l’establiment d’un Estat pels palestins. I al mateix temps es materialitza el suport a la solució dels Dos Estats, reconeixent a l’Estat d’Israel i a l’Estat de Palestina com independents i sobirans.
Catalunya Plural, 2024 
