La visita de Santiago Abascal a Tel Aviv i la seva fotografia amb Netanyahu, només dos dies després d’una nova massacre de l’exèrcit israelià a Rafah, escenificava allò que ja passava a Brussel·les des de feia anys. Les extremes dretes han esdevingut les principals aliades d’Israel al Parlament Europeu. Així consta i així es reivindica a l’últim informe de la Coalición Europea por Israel (ECI, per les sigles en anglès), presentat el mes d’abril passat per exposar el suport dels diferents partits a les polítiques israelianes de cara als comicis del proper 9 de juny. Les diferents esquerres són, segons aquesta classificació, les que menys suport han mostrat a Israel en la darrera legislatura europea.
Aquest informe mostra, a mode de classificació, que els 10 partits de l’Europarlament més afins a Israel pertanyen, tots ells, als dos grups de l’extrema dreta. El principal suport és el del grup dels Conservadors i Reformistes (ECR), on hi ha Giorgia Meloni i Vox, entre d’altres. En aquesta família s’ubiquen vuit dels 10 partits més proisraelians. El grup és aliat explícit del Likud, el partit del primer ministre, Benjamin Netanyahu.
Els altres dos restants, La Liga de l’italià Matteo Salvini i el Partido Popular Conservador d’Estònia, pertanyen al grup Identidad y Democràcia (ID), on també s’ubiquen el partit de Marine Le Pen i, fins fa poc, Alternativa por Alemania (AfD ). Els extremistes alemanys van ser expulsats recentment després de les declaracions de Maximilian Krah, el seu cap de llista, blanquejant els esquadrons nazis de les SS.
Vox és, de tots els partits de l’Eurocambra, el que obté una millor puntuació pel seu suport a Israel, seguit de Foro Cívico de Txèquia, els Demòcrates Suecs i el Partit Reformat dels Països Baixos. La classificació es realitza, tal com explica el mateix informe, d’acord amb les votacions a l’Eurocambra, que impliquen d’una manera o d’una altra la defensa d’Israel i dels seus interessos.
Aquesta coalició ha agraït també públicament al president sortint i al vicepresident de la delegació del Parlament Europeu a Israel, Antonio López-Istúriz White (del Partit Popular Europeu) i Bert-Jan Ruissen (ECR), respectivament, l’haver estat «defensors constants d’Israel durant tot el mandat de cinc anys».
L’ECI, autora d’aquest informe, va ser creada el 2003 i es reivindica com un moviment de base únic que busca promoure millors relacions entre Europa i Israel a través de la promoció i l’educació. És un dels tants lobbies que treballen a Brussel·les per influir en la política europea segons els seus interessos. A la seva pàgina web es defineix com a la «coalició de tots els altres», és a dir, dels gentils que senten «l’obligació» de recolzar el poble jueu i l’Estat d’Israel. A més, com “una coalició d’organitzacions cristianes, moviments de base i esglésies de diferents cultures i orígens cristians, que representen tot l’espectre d’expressió cristiana: protestant, catòlica, evangèlica, ortodoxa”. L’organització publica periòdicament diversos informes que fa arribar als diferents grups polítics del Parlament Europeu i organitzen conferències i activitats per tal de reforçar o establir aliances.
«La història de l’establiment de l’Estat d’Israel i la Unió Europea estan estretament entrellaçades, totes dues precedides per les atrocitats de la Segona Guerra Mundial», diuen a la seva web. Casualment, els que avui més defensen Israel a la UE són els que es podrien considerar hereus ideològics dels artífexs d’aquelles atrocitats a què fan referència.
Contradiccions històriques
En el cas particular d’Espanya, Santiago Abascal es remunta més enrere en el temps i no ha amagat mai la seva admiració per la reina Isabel La Catòlica, principal responsable de l’expulsió dels jueus del nostre país. Alguns dels membres de la seva formació, a més, han estat vinculats a Falange, partit que va crear la División Azul per lluitar colze a colze al costat dels nazis a la Segona Guerra Mundial. Tot i això, Amichai Chikli, ministre d’Afers de la Diàspora d’Israel, no va posar objeccions per participar en l’última convenció de Vox a Madrid. Al costat, a més, de Marine Le Pen, filla i hereva política d’un conegut (i condemnat) negacionista de l’Holocaust.
Sembla que el suport a l’Estat d’Israel s’ha convertit en munició per a la batalla cultural de l’extrema dreta. Una de les fites d’aquesta lluita particular va ser el reconeixement de Jerusalem com a capital d’Israel per part de Donald Trump i el posterior trasllat allà de l’ambaixada nord-americana. El neerlandès Geert Wilders, líder del Partit de la Llibertat (que està afiliat al Parlament Europeu al grup Identidad y Democracia), ha emulat Trump i ha inclòs el trasllat de l’ambaixada del seu país de Tel Aviv a Jerusalem a l’acord per a formar un govern de coalició. La seva decisió transgredeix la política oficial de Brussel·les, per la qual l’estatus de Jerusalem ha de ser negociat i consensuat pels països membres (alguns dels quals, com Espanya, aposten per Jerusalem Est com a capital de l’Estat palestí).
Les contradiccions continuen quan l’ECI fa referència a l’ONU i a la seva missió d’estendre la pau arreu del món, missió que en diu compartir. Aquesta coalició proisraeliana fa bandera del verset del llibre d’Isaïes que diu: «Amb les seves espases forjaran arades i podaderes amb les seves llances. L’espasa no aixecarà una nació contra una altra ni s’ensinistraran més per a la guerra». I afegeix: «La visió de l’ECI es pot resumir amb aquesta cita que es troba a la seu de les Nacions Unides de Nova York». Aquesta referència grinyola ara, més que mai, mentre se succeeixen les matances perpetrades per l’Exèrcit d’Israel a Gaza i els atacs del seu govern a l’ONU. Han arribat a acusar el secretari general, António Guterres, de recolzar «el segrest de nens i la violació de dones». A l’UNRWA, l’agència de l’ONU per als refugiats de Palestina, la vinculen amb el terrorisme de Hamàs.
Més enllà dels interessos particulars d’Abascal per fer-se una foto amb Netanyahu a falta de pocs dies de les eleccions europees, aquesta és la segona vegada que el líder ultradretà espanyol visita Israel després dels atemptats del 7 d’octubre. Des d’aleshores, altres líders de l’extrema dreta europea han visitat el país per mostrar el seu suport al govern de Netanyahu.
L’aliança de les extremes dretes i dels moviments cristians radicals amb Israel no és només un fenomen europeu. Moltes comunitats evangelistes al continent americà són fervents defensores d’Israel i del sionisme. I els principals líders americans, com Donald Trump, Jair Bolsonaro, Javier Milei, Nayib Bukele o Álvaro Uribe, han mostrat obertament el seu suport a Netanyahu en aquesta nova operació de l’exèrcit israelià que s’ha cobrat la vida de més de 36.000 persones des del passat mes doctubre.
Aquest article s’ha publicat originalment a LaMarea
Catalunya Plural, 2024 
