Després dels complicats resultats del 12M, la pregunta del moment polític català (i també de l’espanyol) continua pendent de resposta: hi haurà un govern de Salvador Illa o es repetiran eleccions? Si no és així, la legislatura al Congrés podrà durar o també es precipitarà cap a una nova convocatòria electoral? I, en aquesta conjuntura, el PP i Vox guanyarien els seus pronòstics? Estem necessàriament entrampats en aquest horitzó sense sortida?
Al llarg de la dècada passada, Catalunya fou l’epicentre de la crisi de règim i, tot i que avui semblen quedar enrere els riscos més grans d’inestabilitat, el cert és que la fragilitat dels equilibris polítics podria engegar a rodar l’estratègia restauradora dels governs de Sánchez (en solitari o en coalició). La lògica per defecte del règim apunta sens dubte cap a la recuperació dels equilibris previs a la crisi. Però també hi ha altres indicadors que es resisteixen a aquesta lògica.
En despertar de les eleccions, la crisi del règim seguia allà
A la primera meitat de la dècada passada, dos grans processos de mobilització popular, el 15M i el Procés, van desencadenar la pitjor crisi del règim des de la seva instauració. En pocs anys, el bipartidisme del PP i el PSOE, pilar bàsic de la governabilitat, se’n va anar en orris. Del 83,8% que es reunia en vigílies del 15M, cauria al 45,4% en les eleccions que s’haurien de repetir el 2019. Mentrestant, l’encaix de Catalunya es feia impossible i l’independentisme optava per prémer l’accelerador i forçar la màquina a l’extrem de la secessió unilateral. Amb això, només aconseguia afavorir l’aplicació del 155 i la suspensió de l’autogovern català. A les portes de la tercera dècada del segle, el règim es trobava en els mínims històrics de legitimació popular.
Però que un procés destituent tingui èxit, com va ser el cas, només ens parla de la separació que s’obre entre la constitució formal del règim polític (la Constitución Española del 78) i la constitució material de la societat (el col·lapse neoliberal del 2008 en endavant). En la dècada actual, això es posaria en evidència amb la multicrisi global en què encara estem immerses, sense remei aparent. Primer va ser la covid, el 2020, una crisi biosanitària de dimensions mai vistes i que de vegades sembla que mai no hagués passat. Tot seguit, va ser la intensificació de la guerra global permanent, aquell estat en què la política es porta per altres mitjans i és un ressò llunyà per als països rics, encara que de vegades es presenti inesperada a la televisió i amb durs efectes pressupostaris. Amb aquesta crisi bèl·lica va arribar també la crisi energètica i social, una economia inflacionària i els costos de vida disparats, davant dels quals el neoliberalisme implementat des dels vuitanta ens ha deixat desprotegits. I, per si tot això no fos prou, els efectes acumulats pel desenvolupament capitalista des de temps de la Revolució Industrial han començat a mostrar els seus devastadors efectes climàtics.
No hi ha camí de tornada al 78
Davant d’aquesta multicrisi en la constitució material queda fora de dubte que, si no hi hagués hagut un govern de coalició progressista, la situació seria molt pitjor; ja no diguem si hagués governat el Partit Popular amb Vox. Des de la moció de censura del 2018, però, la conjuntura ha canviat i, en el terreny de la constitució formal, la multicrisi no està trobant una traducció política. Més aviat al contrari; de mica en mica, el bipartidisme ha anat recuperant posicions. En les últimes eleccions generals del 23 de juliol el Partit Popular i el PSOE ja aplegaven el 64,7% dels vots; menys d’un de cada dos a pràcticament dos de cada tres.
A nivell autonòmic i local, en línies generals, s’ha verificat aquesta mateixa tendència de recuperació del bipartidisme del 78. Tot i això, com hem pogut verificar des de començament d’any electoral, Galiza, Euskadi i Catalunya han posat en evidència que seguim lluny de recuperar els equilibris d’abans. A Galiza, el PSdeG ha obtingut els seus pitjors resultats històrics i el bipartidisme segueix estant sota mínims. A més, la tendència bipartidista no la protagonitzen els dos partits de tota la vida (PsdeG-PP), sinó que al pol esquerre ha sorgit un BNG més fort que mai. A Euskadi, el PSE s’ha quedat més o menys com estava, mentre es consolida un bipartidisme nacionalista, el PNB-Bildu. Paradoxes nacionalistes del context actual: no plantejar la independència millora resultats, insistir-hi els empitjora.
A Catalunya és on la situació ha esdevingut més complicada. És cert que el PSC ha aconseguit ocupar la centralitat del sistema de partits català i, alhora, el PP ha tornat amb força de la marginalitat en què es trobava (ha passat de 3 a 15 escons). La derrota independentista s’ha saldat, a més, amb una minoria històrica: per primera vegada des de l’inici de la democràcia, el catalanisme ha deixat de ser majoritari. El tradicional bipartidisme català de CiU i el PSC, encara que es perfila, segueix sense acabar de recompondre’s. I si tant a Barcelona com al Parlament és possible formar grans coalicions sociovergents, el cert és que no es donen condicions d’estabilitat perquè aquesta opció, possible en allò aritmètic, pugui fer-se realitat.
El risc per a socialistes i catalanistes de dreta continua essent massa gran, a causa de la inèrcia del conflicte identitari de la dècada passada. Com que es tracta d’una qüestió d’identitat i els límits schmittians del “nosaltres/ells”, qualsevol temptativa de clausura s’arrisca a beneficiar les forces polítiques adlàters. No deixa de ser simptomàtic, en aquest sentit, la irrupció d’una dreta independentista extrema que es fa càrrec del reflex especular a l’extrem dret. No sembla, en aquest sentit, que la reconstrucció de l’actor que era l’antiga CiU pugui tornar als escenaris anteriors al Procés.
La impossibilitat d’un retorn als equilibris del 78 no només afecta l’antic món convergent. També el PP ha de fer equilibris per bregar amb Vox i millorar les seves opcions de cara a recuperar la centralitat amb els nacionalismes basc i català. Vox és la primera força reaccionària que remet a una genealogia crítica amb els consensos del 78. Allà on Ciutadans era un producte (crític i impugnatori fins a cert punt) del règim, Vox va irrompre com una força impulsada des de la nostàlgia del franquisme. Cada cop que Feijóo insinua la possibilitat d’entendre’s amb Puigdemont, a les dretes salten totes les alarmes. Una cosa és que Junts voti abolir l’impost de successions i una altra de ben diferent és donar el vistiplau a l’amnistia.
De la mateixa manera, el PSOE s’ha vist entrampat en la temptativa de fa un parell de setmanes en intentar fer passar, amb els vots del PP, lleis com la del sòl o la de la prostitució sense els suports parlamentaris de la investidura. No es pot descartar que la jugada estigués orientada a fer una picada d’ullet a l’electorat moderat. Però tampoc no és menys cert que el PSOE, en general, i el PSC més en particular, fa temps que despleguen una estratègia basada en la restauració dels equilibris previs a la crisi de règim. Serà això possible? Hi ha alguna altra variable que pugui modificar aquest horitzó polític?
Dinàmica de la contesa
Mentre a l’arena política de la constitució formal té lloc aquest compàs d’espera, al terreny de la constitució material sembla que està començant a quedar enrere la fase baixa de les onades de mobilitzacions. En aquest llindar de restauració on som, augmenta la tensió antagonista entre beneficiaris i perdedors de la multicrisi. Així, els cicles d’acció col·lectiva més recents estan recuperant certa intensitat perduda. La seva sèrie concatenada, connectivitat de campanyes i empoderament són a l’alça: les manifestacions contra la turistificació, les lluites per lloguers dignes i contra l’especulació immobiliària, les acampades universitàries per Palestina, etc. No són pocs els indicadors que apunten cada dia vers una reversió de la tendència i l’inici d’una quarta onada democràtica.
En aquesta fase actual de canvi de tendència resulta interessant observar les trobades i els desacords que s’estan donant entre els partits que operen en l’àmbit de la representació i la dinàmica de la contesa. L’escenificació recent del conflicte amb els partits del govern, ja fos contra el PSOE, en un acte amb Josep Borrell, o contra Sumar, en un altre de Yolanda Díaz i Estrella Galán, no són pautes habituals en altres moviments més consolidats i estables que tenen una altra interacció amb els partits, més orientada a influir en les polítiques públiques. Els sindicats de llogaters i la incidència que tenen en els processos legislatius en són un bon exemple, encara que també l’expressió de certs límits.
De què seria símptoma aquesta tensió que ara passa aquest cicle de lluites amb una composició d’edat, estudis, ideologia, etc., tan concreta? Es tracta de l’error tàctic que neix de la inexperiència o de l’expressió d’un tipus de dissensió amb el govern inèdita darrerament (certament no és una novetat)? Com que la posició del govern d’Espanya, juntament amb Irlanda, Noruega i Eslovènia, és una de les més properes a la causa palestina en l’entorn europeu, es podria preguntar si aquesta pressió perjudica o beneficia la causa, però també fins a quin punt s’han tornat precises veus dissidents amb el govern.
Tot i que la genealogia de Sumar i les forces que la integren sovint tenen al seu darrere llargues trajectòries activistes (i, fins i tot, conflictes anteriors amb els partits), bé podria ser que el pas del temps no estigui provant als seus dirigents i que s’estigui obrint una bretxa generacional que, al seu torn, comporta una mutació ideològica. No hi ha res de nou, si s’observa amb perspectiva històrica. Sovint, en el terreny de la constitució material hi ha escissions generacionals que acaben configurant opcions de partit diferents, en no haver estat resoltes les tensions en les formacions prèvies.
Tot i així, aquests canvis en el repertori d’acció col·lectiva haurien de preocupar les formacions que han sorgit de l’aspiració a democratitzar el règim. Bé podria ser que la impossibilitat del retorn als consensos del 78 també ho sigui per a les dissensions d’un altre temps. Després de tot, mai no ens banyem dues vegades al mateix riu. Allò simptomàtic, en qualsevol cas, també ho és en aquestes resistències que es rearticulen fora dels consensos d’integració que es van establir el 2019 amb la incorporació d’Unidas Podemos al primer govern de coalició. Si les eleccions refermen el bipartidisme del 78 i la investidura catalana segueix endavant, potser només estem travessant el llindar de la restauració. Però, i si no és així?
Catalunya Plural, 2024 
