A Barcelona els parcs no solen gaudir de gaire focus, però aquestes darreres setmanes la privatització del Park Güell per a celebrar una desfilada de Louis Vuitton els ha tornat a posar d’actualitat des d’una perspectiva mediàtica, doncs des de la ciutadana sembla impossible, malgrat la urgència de més verd a la capital catalana.
La història contemporània de la ciutat amb aquests recintes encara s’ha d’escriure. Avui anirem un instant al Parc del Guinardó, el segon designat com a municipal després del de la Ciutadella.
Ambdós podrien ajudar-nos a traçar un bon estat d’aquesta qüestió comtal per com els han menystingut durant la nostra centúria. La Ciutadella ha vist com molts elements de l’Exposició Universal de 1888 anaven podrint-se, però clar, com no són perifèrics, tard o d’hora havien de recuperar la seva brillantor. Així succeí amb l’hivernacle i el mapa de les distàncies, abandonat durant una dècada fins a la seva gairebé completa destrucció, es troba en procés de recuperar el seu antic rostre.
No poden dir el mateix les plaques informatives i de benvinguda del parc del Guinardó, situades junt al carrer de Sèrbia. Tan de bo després d’escriure aquest reportatge el problema s’hagi esmenat. Segons les autoritats es troba en marxa la rehabilitació del recinte, però veure aquests vestigis fets una pena és més aviat llastimós i una metàfora del menyspreu amb el que l’actual consistori socialista –de Mortadelo i Filemón pels amics– tracta a aquest barri.
El tema del parc respon a unes dinàmiques molt consistents. Si ningú en parla tot és permès, una mica com la frase de Dostoievski sobre Déu a Els germans Karamazov des de tot el cinisme d’una classe política incapaç d’arribar a acords de govern per impulsar polítiques en favor del bé comú.
Com això no passa, nosaltres, malgrat jugar-nos continuar a la llista negra, exercim el dret a crítica. El merder del Parc del Guinardó és un petita pedra d’un desastre monumental.
Per a comprovar-ho en tindrem prou caminant una mica per aquest immens barri, definit fa mig segle per Josep Maria Huertas-Clavería com el de més densitat dels marges, mig invisible en aquest sentit per les seves dimensions, una altra bona excusa per a evitar reformes des del coneixement, doncs, segons comenten els més vells, els regidors només apareixen quan s’apropen les eleccions.
En canvi, servidor el passeja amb voluntat i determinació amb l’objectiu d’aportar solucions. Farà cosa de tres anys –ho he comentat alguna vegada–, l’anterior Ajuntament em demanà una llista d’elements patrimonials a protegir del Guinardó. Els vaig fer una llista de cinquanta, fantàstica, doncs ampliava en quaranta-set el llistat disponible. En aquest breu temps alguns han desaparegut del panorama, d’una banc a una casa dels anys vint ubicada al passatge de la Vinya amb Renaixença i Oblit, a un no res del mercat.
L’immoble no era cap monument a visitar pels turistes. El Guinardó només té guiris per la relativa proximitat de la Sagrada Família. D’aquí poc els veïns observaran com han homologat el barri fins a matar la seva identitat per a donar volada a l’especulació i a imposicions inevitables, sobretot quan l’Associació de Veïns no mou un dit en aquestes temàtiques, com si es mimetitzés amb els manaires de la plaça de Sant Jaume en allò de comprendre com el patrimoni no només són les fites, sinó també totes aquelles peces amb capacitat de mostrar la història d’un lloc.
Això no implica pas conservar-ho tot, però sí pensar una miqueta més en que emprar la piqueta en excés és nociu, doncs, en general, les autoritats incompetents no solen mirar des d’una idea de conjunt.
L’espai de la finca derruïda llueix un aspecte més aviat peculiar. Hi destaca una porta. A la vora, al costat de la cantonada amb el carrer de l’Oblit, s’instal·là durant unes setmanes un grup de barraquistes. Les recents pluges els expulsaren de la seva minúscula vivenda. No sé si la tempesta els va fer tocar el dos a gran velocitat. De la seva estada romanen aliments i una maleta rosa, escampada pel malmès terra.
Des d’aquest mateix punt podem plorar un altre adéu. A Oblit amb Vinya existí durant dècades una filera de petits negocis, valorats pels habituals de la zona com extres per a potenciar el mercat del Guinardó. Al propietari del terreny això més aviat li disgustava, i emprà el seu poder per accelerar la demolició d’aquestes botigues. Fins ara el resultat és un solar més i no tinc res en contra, però camino la ciutat dia rere dia i sé per experiència com ara són un ens tan sols útil per a la misèria.
Fa més d’una dècada, l’alcalde Trias animà a la ciutadania a participar per a arreglar el desgavell mitjançant propostes per a donar nova vida als solars. La cosa durà poc o res i s’esvaí amb l’aterratge de Barcelona en Comú, partidària, així ho corroboren els fets, de deixar-los podrir en vistes a properes construccions.
Els dos bessons del Guinardó són un oprobi a partir de tots els components esmentats. Quan hi passo només aprecio tanques i cap indici de començar amb les obres dels blocs de pisos, genials per a trencar l’harmonia d’alçades al passatge de la Vinya, fabulosos per a encarir més els apartaments del barri i fins ara inexistents, sense omplir un buit més aviat perillós, doncs així com no s’entén que la torre del Fang del Clot sigui un magatzem de ferralla tampoc és molt comprensible crear vacuïtats al costat d’un mercat, coses del socialisme de dretes i de l’anterior comunisme neoliberal.
La cirereta del pastís, ben grapejat als meus reportatges dels darrers mesos davant tants allaus plegats de desatenció, és en unes escales del carrer de Sales i Ferré, un dels més plàcids de tota Barcelona. Els seus passamans foren blancs en un passat no gaire llunyà, mentre als nostres dies brillen més aviat escrostonats, senyal de com ningú de la Casa Gran s’ha preocupat ni tan sols per donar-se una volta amb la promesa de reparar-los.
El tracte dels polítics amb la ciutadania recorda al de la Cultura amb els seus acòlits. Enlloc de tractar els votants com a persones intel·ligents es prioritza conformar-se amb alts índex d’abstenció sense fotre ni brot ni millorar un munt d’aspectes, doncs és molt més senzill apostar per la ceguesa de no dialogar i deixar anar allò d’”endavant, endavant, sense idea i sense plan”, excepte si es negocia amb empreses privades per a lucrar-se i guanyar fotos de cara a la galeria.
Al segle XXI barceloní treballar pels altres des de la poltrona és un absurd, perquè jutgen més adequat apallissar-nos amb campanyes sense cap tipus de credibilitat malgrat la massiva passivitat dels habitants, els quals farien bé en protestar barri a barri per a empoderar-se i reivindicar una ciutat plural i justa amb menys cartolinetes i més apostes cabals, no des de la irrealitat de sous augmentats per ells mateixos i despatxos plusquamperfets per a posar els peus a la taula sense mai gastar la sola de les sabates.
Catalunya Plural, 2024 
