En aquestes eleccions ha funcionat la circumscripció única, amb vot proporcional i sense cap percentatge mínim exigit per assolir representació. Si Ciutadans ha perdut els 8 diputats que tenia no ha estat per no superar cap barrera electoral sinó per haver obtingut un resultat insignificant, el 0,69%.
L’any 2018 el Parlament Europeu va aprovar modificacions en la seva llei electoral establint que cada Estat amb més de 35 diputats o amb circumscripció única ha de fixar un percentatge mínim que s’ha de situar entre el 2% i el 5%. Aquesta reforma no era aplicable encara a les eleccions de diumenge. Però, si res no canvia, el Congrés haurà de decidir en els pròxims temps quin percentatge mínim s’estableix per a les eleccions de 2029. A més, el mateix Parlament Europeu va aprovar el 2022 un informe encara no aplicable per estudiar noves modificacions (per exemple, el doble vot a cada Estat i a la Unió) que inclou la proposta que les circumscripcions on s’elegeixen més de 60 diputats (cas de l’Estat espanyol) tinguin una barrera electoral no inferior al 3,5% i no superior al 5%.
La decisió del Congrés sobre el límit preceptiu d’entre el 2% i el 5% no serà en cap cas una opció neutra. Hi ha partits espanyolistes que fa temps que propugnen una reforma de la Llei electoral espanyola per tal de limitar o fins i tot eliminar la representació parlamentària dels partits independentistes. I és evident que intentaran aprofitar l’ocasió per complicar’ls-hi la presència a Europa; i si de passada aparten algun partit d’esquerres, millor que millor. Però també hi ha una esquerra que no és aliena a aquesta pulsió centralista: Pablo Iglesias, tan conciliador com sempre, i envalentit pel suport volàtil a Podemos de bona part dels 127.000 votants de la CUP als darrers eleccions al Parlament de Catalunya, s’ha afanyat a pontificar que “Comuns i Compromís no tindrien possibilitat d’obtenir representació per ells mateixos”.
Aplicant la nova normativa als resultats de les eleccions d’aquest 9 de juny, si el llindar hagués estat del 5%, només PP, PSOE i Vox haurien obtingut representació. Si el mínim hagués estat del 4%, Ara Repúbliques, Sumar i SALF tindrien eurodiputats, però Podemos, Junts i CEUS (PNB) haurien quedat fora. Si el percentatge fos del 3%, Junts i CEUS no tindrien cap eurodiputat. I si la barrera se situés en el 2% qui en quedaria fora seria CEUS.
És evident que, sigui quin sigui el mínim que s’aprovi, diversos partits hauran d’intentar ampliar aliances. És probable que tornem a veure Junts i el PNB compartint candidatura. I, tot i que no sabem quin serà l’escenari polític d’aquí a cinc anys, Sumar i les formacions aliades que també han obtingut eurodiputat, com els Comuns i Compromís (i les que no l’han aconseguit, com Izquierda Unida), però també Podemos, que només té quatre diputats al Congrés i dues al Parlament Europeu, i pateix un desert organitzatiu i és absent de les institucions locals i autonòmiques, hauran de fer un pensament, entre ells i potser més enllà. De moment, Yolanda Díaz ha donat una lliçó a més d’un i d’una. ERC, EH Bildu i el BNG, també hauran de reflexionar: si han salvat els tres diputats, malgrat la patacada d’ERC, ha estat gràcies a bascos i gallecs, cosa que fa molt difícil que algun dels seus representants dimiteixi per donar entrada a Tomàs Molina, que s’ha quedat sense el segon escó que tenien els republicans. Tothom haurà de començar a fer política i números de cara el 2029.
La pressió de la dreta i l’extrema dreta serà brutal. Cal no oblidar que el percentatge del 5% funciona a les eleccions municipals i a moltes comunitats autònomes. I que la barrera habitual és la del 3%, que s’aplica a les eleccions generals i a les del Parlament català, ja que Catalunya no disposa de Llei electoral pròpia.
Enmig de moltes incerteses algunes dates estan clares: les eleccions europees seran el juny del 2029; abans hi haurà hagut, el maig del 2027, eleccions municipals i en moltes comunitats autònomes. I, en tot cas, si PSOE i Sumar poden esgotar la legislatura, aquesta ha d’acabar com a màxim l’estiu del 2027, dos anys abans de les europees. Ves per on, aquells que des de l’independentisme asseguren que és igual un govern de PSOE i Sumar que un de PP i Vox, i que especulen en fer caure l’actual executiu, o en no donar-li suport després d’unes següents eleccions generals, es poden veure atrapats en la necessitat de mantenir el govern progressista amb qui pactar el límit menys perjudicial possible que podria ser el del 2%. O potser podem arribar a veure un pacte entre PP, Junts i PNB que, si Vox ho permet, inclogui entre els punts acordats l’establiment d’un llindar del 2% per a les eleccions de 2029?
Catalunya Plural, 2024 
