El “què” de Yolanda Díaz

La dimissió de Yolanda Díaz al capdavant de Sumar provocada pels mals resultats de les europees ha suscitat immediatament la pregunta pel «qui»: si no és ella, qui lidera?, qui ocuparà el seu lloc? Les cares populars han començat a sonar («Bustinduy!», invoquen uns; «Errejón», sospiten altres). Està clar que una organització que es va originar com a plataforma política a mida d’un lideratge unipersonal, mediàtic i amb una màxima responsabilitat institucional, difícilment pot sobreviure a qui la va dissenyar sense experimentar importants mutacions en les seves estructures de direcció, equips, etc.

La pregunta pel «qui», però, podria estar arribant abans d’hora. A la manera del carro que es posa davant dels bous potser és problemàtic anteposar cares visibles (que, d’altra banda, es juguen a ser ràpidament qüestionades) als processos organitzatius. Després de la dimissió de Yolanda Díaz més sembla que del que es tracti ara sigui de clarificar el «què» i no el «qui»; ja que la situació continua marcada per una interinitat que dura ja uns quants anys. I aquesta mateixa manca d’institucionalització és el que fa que sigui absurd preguntar-se a hores d’ara pel «qui» d’una successió, quan ni tan sols hi ha un marc clar a «què» s’estaria buscant un successor o successora.

Aquest «què» no és una qüestió menor, ja que es troba en el mateix origen de l’espai polític que Yolanda ha intentat articular sense èxit. El 2014, quan a instàncies del manifest Mover Ficha, Pablo Iglesias va anunciar la presentació de la seva candidatura a les europees de 2014 ho va fer amb el mandat implícit de les assemblees del 15M que reivindicaven l’objectiu d’una «democràcia real ja». No es tractava tant d’escollir un carismàtic líder providencial, com de presentar una cara coneguda a les eleccions (recordem la polèmica del logo amb la cara d’Iglesias en les primeres paperetes). Es tractava de l’emissor d’un catalitzador discursiu que pogués articular, d’una banda, el procés de ruptura democràtica amb el règim del 78 —el procés de destituent— i, d’altra, generar la institucionalitat més democràtica en un procés constituent.

Fos per inexperiència, cultura política, ambicions no declarades o el que es vulgui assenyalar en alguna cosa que sens dubte va ser complexa i multifactorial, el cas és que Podemos no va aconseguir el seu objectiu. En lloc d’haver-se concentrat en el «què» de l’agència política que precisava el canvi al qual s’aspirava, es va obsessionar amb el «qui» el protagonitzaria inherent a una estructura que venia imposada per les condicions institucionals de la crisi d’un règim descentralitzat, però unitari i piramidal. Tot seguit es desencadenaria una onada de faccionalismes personalistes que encara continua activa i que és el que mou, en definitiva, la pregunta del «qui».

La pregunta sobre el «què» de Yolanda Díaz encara és vigent, doncs, i ens interpel·la sobre què organització podria revertir el declivi d’aquests últims anys. En rigor, aquest «què» encara és el mateix que en el seu moment es plantejava a Pablo Iglesias, això és, què pot donar una resposta a la qüestió de l’agència política d’una democràcia més democràtica (“real”). Iglesias va configurar una agència de partit a partir del lideratge del model populista combinat, això sí, amb una certa mitomania del lideratge eurocomunista. De fet, no va ser casual que en lloc de fer-se nomenar «president» de Podemos, com hauria correspost en bona lògica a un líder populista, Iglesias preferís fer-se nomenar secretari general, a la manera de Togliatti o Berlinguer.

La qüestió de l’agència que requeria el mandat del 15M, però, era molt diferent que la de prioritzar i subordinar-ho tot al tipus de lideratge. Però depenia alhora d’una concepció diferent sobre el tot del projecte polític (del «què»). En les concepcions dominants del 15M interessava «democratitzar la democràcia», realitzar una forma d’institucionalitat en la qual el poder es trobaria distribuït, seria integrador, participatiu, deliberatiu, etc.; en última instància, una institucionalitat contradictòria amb el fort personalisme del lideratge populista.

Heus aquí la clau del problema: la institucionalitat adoptada per Podemos va evolucionar en el sentit oposat a la força que l’impulsava. Si el seu poder —el poder del «sí es pot» que ressonava a la PAH, el mateix poder de «democràcia real ja»— procedia d’un moviment assembleari estimulat per un lideratge mediàtic (el «príncep catòdic» de tertúlies i debats), però amb plena autonomia respecte a aquest, la direcció de Podemos s’orientava cap a la conquesta del poder de l’Estat per al qual necessitava operar la reductio ad unum sobre els cercles multitudinaris.

D’aquesta manera, tota l’evolució posterior de Podemos es va dirigir a intentar un màxim de concentració del poder en el menor nombre de mans mentre els cercles eren abandonats a la seva sort. No podia ser d’altra manera donada la particular gramàtica política del populisme, encara que tampoc recollia l’avantatge d’aquest (sempre atent a legitimar-se per via de la mobilització). En procedir d’aquesta manera va acabar per fer implosió en una infinitat de petits feus, que en alguns casos van aconseguir consolidar lideratges territorials, com és Comuns, Más Madrid, etc. Però en la majoria van conduir a l’anòmia i la dissolució en el territori.

Per si no fos prou, aquesta circumstància va venir a creuar-se amb la crisi territorial de l’Estat expressada pel Procés. La qüestió de l’estructura territorial de l’agència va venir així a creuar-se amb l’imperatiu constituent: ser la institucionalitat d’allò a què s’aspira estructuri l’Estat per la mateixa capacitat per expressar un projecte més avançat de societat. En lloc d’assumir-se, per tant, un «què» desconcentrat i federal asimètric com a resposta a la crisi del model autonòmic va començar un desvari sobre «sobiranies compartides», «confederalisme», etc.

Així les coses, en lloc d’adquirir consistència d’acord amb una institucionalitat que donés cos organitzatiu a les dinàmiques de la constitució material, les resistències socials i els antagonismes, es va operar una mimetització cada vegada major dels mateixos mals de l’Estat autonòmic en crisi, doblement agreujats per la impossibilitat de donar satisfacció en el terreny de la política del reconeixement a les demandes del processisme. Els errors en aquest sentit han quedat en evidència amb el resultat d’aquestes europees, on el candidat de Comuns, Jaume Asens, segon a la candidatura de Sumar i exportaveu del grup parlamentari al Congrés, ha estat l’únic derrotat per Podemos en el seu propi territori. L’èxit d’inspirar a Sumar i Díaz el model de Comuns i Colau s’ha saldat amb un fracàs simptomàtic, reflex d’haver volgut traslladar al conjunt d’Espanya, en un context diferent per complet, el que abans va funcionar a Comuns almenys fins a cert punt.

Res de tot això era tan imprevisible ni tan innovador com es pugui pensar d’entrada. L’experiència històrica precedent d’IU/ICV, com abans la del PCE/PSUC, advertia del risc d’aquestes inèrcies (el que la politologia coneix com a path dependency). Un model basat en una dualitat pròpia de la constitució material del desenvolupament fordista de la societat espanyola i la seva lectura per la tradició eurocomunista. En lloc d’avançar una visió diferent que recollís la distància entre la constitució material i formal de la societat espanyola, entre les mutacions imposades per la crisi de les hipoteques, les retallades derivades de l’austeritat, etc., la mateixa dinàmica d’absorció en la crisi de l’Estada derivada de l’aspiració a conquerir el seu poder polític, va abocar a una mimesi institucional que va reforçar la crisi i implosió de l’espai de ruptura democràtica que havia originat la mal anomenada «nova» política.

Amb la dimissió de Yolanda Díaz el model fallit de Sumar s’obre quant menys al seu propi qüestionament. Resta per veure si ara es posen en marxa dinàmiques innovadores que diagnostiquin les dinàmiques antagonistes que es produeixen en el terreny material des de la covid en endavant. La desconnexió de la societat que s’ha demostrat en la sèrie electoral des de principis d’any s’ha acarnissat més amb aquells espais polítics dels quals més s’esperava. El que en el seu moment va ser conegut com a espai del canvi o espai de la ruptura democràtica es troba avui reduït a la seva mínima expressió. Una expressió amb més poder institucional del que mai van conèixer PCE/PSUC o IU/ICV, però que no troba arrelament en les dinàmiques polítiques de la multicrisi per culpa del compromís amb el govern de Sánchez.

Que Díaz continuï en el govern amb les seves polítiques mentre es produeix un debat organitzatiu i s’erigeix la maquinària política per a Sumar no ha arribat a ser, és una oportunitat per començar a reorientar amb temps suficient. Assegurar al govern els tres anys de legislatura i activar la participació des de fora de les institucions, en l’autonomia dels moviments és la millor manera, d’altra banda, de situar a Sánchez davant dels límits de la seva pròpia estratègia de restauració. Només alterant les variables que avui dia releguen Sumar a la subalternitat és possible reactivar un espai de ruptura democràtica i, amb aquest, assegurar alguna cosa en què es pot confluir temporalment almenys amb el PSOE: l’eixamplament de suports després de la derrota electoral.

Per a tot això és imprescindible que el «què» vagi abans del «qui» i que el que sigui que estigui per venir comenci per guanyar distància respecte al poder institucional i proximitat respecte a les dinàmiques de resistència i lluites quotidianes que s’estan expressant ja, cada vegada amb major intensitat, en una quarta onada de mobilitzacions que comença a pujar. Si en algun país d’Europa s’ha pogut mostrar una trajectòria diferent de la de l’ascens de l’extrema dreta, fins i tot quan aquí també arribi (per més que no de manera comparable a França o Itàlia), és a Espanya.

L’extrema dreta ha crescut de manera constant i imparable des de fa anys, de vegades a poc a poc, de vegades de manera accelerada, segons els països i els actors polítics implicats. De l’excepció ibèrica al reconeixement de Palestina, el govern ha mostrat, amb totes les limitacions que es vulguin, que hi ha altres polítiques que serveixen millor per afrontar l’extrema dreta. Aquestes no arribaran de la simple restauració del que era anterior, tal com espera el PSOE. No hi ha un retorn als consensos del 78. Però sí que poden haver-hi altres formes d’encarar el futur. En aquest terreny hauria de fructificar avui el «què» que deixa Yolanda Díaz darrere seu. Només llavors, en la mateixa dinàmica, apareixerà el «qui» del que està per venir.