La idea que la societat ha de reconèixer i retribuir els seus membres en funció dels seus mèrits és força senzilla, suggeridora i intuïtiva. Per això s’ha instal·lat tan fàcilment en el nostre sentit comú. Però també per això ha esdevingut un instrument ideològic molt útil per legitimar l’statu quo. Fer front a aquesta ideologia injusta a través de la reivindicació del dret a l’existència és una de les grans raons per les quals la renda bàsica pot ser una peça clau en la construcció d’un món més just. Vegem-ho pas a pas.
El principi meritocràtic és molt simple: a cadascú segons el seu esforç i talent. D’acord amb aquesta màxima, els recursos socials, com ara la riquesa i els ingressos, s’han de repartir entre la població en funció dels mèrits. Això vol dir que, per exemple, una persona té dret a rebre un millor salari si dedica més temps a la feina, o si la seva feina és particularment exigent o valuosa. Contràriament, segons aquest mateix principi, és just que s’assigni una menor remuneració a una persona amb una jornada laboral més curta o que fa tasques menys demandants o amb menys eficiència.
Fins aquí, podríem pensar que una societat regida pel mèrit és justa i eficient. Atès que es recompensa els millors, s’estimula l’esforç i la productivitat, i això acaba beneficiant el conjunt de la població, que rep béns i serveis de millor qualitat. Quin és, doncs, el problema d’una societat meritocràtica? La resposta, en realitat, és molt simple: el món és més complex del que sembla.
Els problemes de la meritocràcia
En primer lloc, el discurs meritocràtic no qüestiona la distribució inicial. És a dir, dona per fet que el repartiment de riquesa i ingressos amb què les persones compten en el moment de participar de la vida social és just. El problema és que això invisibilitza diversos mecanismes d’acumulació que augmenten la desigualtat. Pensem, per exemple, en dues persones que emprenen un negoci. La primera compta amb els recursos, els contactes i els privilegis fiscals heretats per la família, mentre que la segona ha d’invertir els seus estalvis o sol·licitar un crèdit que posa en risc el seu patrimoni. És clar que la desigualtat en els recursos inicials és el factor principal per determinar l’estabilitat i els resultats d’aquests projectes. L’acumulació del capital és producte de la despossessió, no del mèrit.
En segon lloc, i d’acord amb això, la meritocràcia fa cada individu totalment responsable de les seves condicions de vida. Això és injust, ja que la llibertat d’una persona, és a dir, el rang d’opcions entre les quals pot triar està delimitat per les institucions, formals i informals, que estructuren el món de què participa. En altres paraules, la nostra llibertat i, per tant, la nostra responsabilitat està condicionada per la manera com s’organitza la vida social. En conseqüència, no som realment lliures mentre les regles del joc estiguin dissenyades per beneficiar i empoderar-ne uns quants, a costa de la dominació i el sotmetiment de la immensa majoria.
Finalment, la meritocràcia imposa una lògica de competència que acaba per reduir les nostres vides a simples materials per a la producció. Pensem-ho un moment. Si l’accés als mitjans de subsistència i al reconeixement social està condicionat a la capacitat individual per produir més i millor que la resta, aleshores la possibilitat mateixa de viure queda condicionada a les demandes del mercat. A què dedicar-se, què estudiar, quines habilitats desenvolupar, on viure, amb qui, etcètera. Totes aquestes preguntes ja no es responen en funció dels projectes de vida personals sinó del com i on produir més.
En suma, la ideologia meritocràtica, a més d’invisibilitzar les despulles i la dominació, erosiona la nostra capacitat per existir fora del mercat i per construir relacions de lliure interdependència i cooperació. Aquest és l’escenari on la renda bàsica ens pot ajudar a teixir noves concepcions sobre la nostra vida individual i col·lectiva.
La renda bàsica i el dret a l’existència
Les primeres propostes d’una política de transferència monetària universal i incondicional daten de finals del segle XVIII a Anglaterra. Thomas Paine (1737-1809) i Thomas Spence (1750-1814), destacats militants del radicalisme anglès, van idear les seves propostes amb la intenció de defensar el dret a l’existència front l’expansió del lliure mercat. Aleshores, la conjuntura política i social va impedir que els seus plans transcendissin. No obstant això, no és casual que la idea d’assignar un ingrés de subsistència a totes les persones, sense distinció i sense imposar cap obligació, continués apareixent fins als nostres dies. L’objectiu, en aquell temps com ara, és el mateix: impedir que la vida es consumeixi al servei del mercat.
En aquest sentit, la garantia universal i incondicional d’un ingrés que asseguri el dret a l’existència és una mesura que es troba just a les antípodes de la lògica meritocràtica. En primer lloc, davant del silenci acrític que no qüestiona el repartiment inicial dels recursos, la renda bàsica contribueix radicalment a una distribució més justa i equitativa de la riquesa socialment produïda. És cert que és una assignació que també seria percebuda per les persones riques com un dret ciutadà, però no per això rebrien un benefici net. Després dels impostos, la renda bàsica és un mecanisme clarament progressiu que transfereix l’ingrés de dalt a baix, sense ensopegar amb els problemes tècnics i normatius greus de les polítiques focalitzades en la pobresa.
En segon lloc, la seguretat d’un ingrés que garanteixi l’existència material no només ofereix benestar a les persones més vulnerables, sinó que les dota de poder per exercir la seva llibertat. A diferència de la ideologia meritocràtica, que responsabilitza de manera absoluta els individus invisibilitzant les estructures socials que els dominen, la renda bàsica democratitza el poder per dir no als llocs de treball indesitjables, als marits abusius i, en general, a tota aquella relació social que atempti contra la seva dignitat. Això permet que les persones puguin realment prendre les regnes de les seves vides, fent-se responsables de les seves decisions sense que això impliqui posar en risc la seva existència o llibertat.
Finalment, en oferir un ingrés suficient per satisfer les necessitats bàsiques, però que no està subordinat a la competència en el mercat, la renda bàsica fa possible que les persones s’apropiïn de la capacitat per codeterminar individualment i col·lectivament el tipus de vida que volen dur. Si la subsistència ja no depèn únicament i inevitable de la primera feina precària que es pugui trobar, aleshores es pot lluitar per millors condicions laborals. També es pot optar per emprendre (amb un marge més gran de llibertat i seguretat), iniciar una cooperativa autogestiva o, simplement, reduir la jornada laboral i tenir temps per al descans, el lleure, l’art, l’educació, la família i l’amistat.
En conclusió, en una societat profundament desigual la meritocràcia no és res més que un instrument ideològic per reproduir i legitimar aquesta mateixa desigualtat i dominació. La renda bàsica, en ser un pilar per garantir el dret a l’existència, ens ofereix el poder per sortir d’aquest cercle viciós i construir un món més just on les persones puguin establir acords de cooperació i benefici mutu en condicions de llibertat igualtat.
Catalunya Plural, 2024 
