Fa una setmana, després de tancar les anteriors Barcelones amb una petita reflexió sobre la pobresa extrema dels barris del Turó de la Peira i Can Peguera, em vaig posar a cercar mapes sobre aquesta qüestió per a confirmar les meves sospites de trobar-me davant un mal endèmic amb poca pinta de resoldre’s.
A partir d’aquí vaig cercar diversos planisferis. A un numèric de 2013, on l’estàndard de riquesa mitjana és 100, el 75% dels barris es trobaven per sota d’aquest barem. El Turó de la Peira lluïa un significatiu 55, mentre a l’altra banda de la muntanya la xifra de Can Peguera, un sòrdid 34, és un calfred en si mateix.
En un altre, un interactiu que xifra l’evolució de la renda per càpita de 2013 a 2021, pot apreciar-se com les dues barriades enganxades al turó tenien el dubtós honor de veure acolorit el seu terreny de blanc, indici de misèria tan sols esmenat de manera irrisòria al polígon de Sanahuja, un xic davant del seu veí en tenyir-se, poc, d’un roig més aviat dèbil.
L’un i l’altre són oasis comtals. Ningú espera un miracle, tampoc una redempció municipal. En aquest sentit, l’única iniciativa fou a càrrec de l’alcalde Trias, feliç per haver protegit de manera integral el patrimoni d’aquestes cases barates, les úniques encara conservades íntegrament de totes aquelles construïdes amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929.
A Can Peguera això no ha repercutit en millors condicions de vida, sinó més aviat en aferrar-se a un estil molt concret ignorat per majoria fins a crear un món a part on consolar-se amb allò que es té és bastant des d’aquesta alineació de carrers de pisos baixos, nul·la circulació de vehicles i riures, molts, davant una altra promesa electoral del mateix Trias, qui volia transformar el polígon primoriverista en una superilla per a posar-se la medalla, quelcom, d’altra banda, gens complicat en trobar-se en un marc absurd pel trànsit, ja que els vehicles, així en general, prefereixen anar pel passeig Urrutia.
Almenys els veïns de Can Peguera, que tenen Horta a un no res i són a la vora del rovell de l’ou dels Nou Barris, no patiren els turments dels seus homòlegs del Turó de la Peira a partir de la crisi esclatada el 1990 amb el ciment aluminós. He revisat l’hemeroteca del cas fins a donar amb una entrevista, publicada a La Vanguardia del 27 de febrer de 1994, a Rosó Poveda, aleshores president de l’Associació de Veins.
Aquesta dona, auxiliar geriàtrica nascuda el 1933, veia clar mitjançant una frase que hauria de gravar-se a l’Ajuntament de la plaça de Sant Jaume: El turó ha de rebre, almenys, el mateix tracte de favor que el Liceu.
És una declaració d’envejable clarividència i que ens condueix a diverses reflexions. La primera té quelcom una mica sentimental. Durant aquells primers noranta els veïns del barri, com feren els del Carmel i Torre Baró el 1973 fins a ocupar un ple municipal, protestaren pel centre de la capital catalana, indignats per aquest maltractament dècada rere dècada.
Aquell any de 1994 el cansament començava a colpir les files dels protestants. Era una altra conseqüència d’un matís de la ressaca olímpica, a hores d’ara invisible i oblidada. No parlo de l’absència sobtada dels voluntaris amb els seus xandalls blancs, sinó de com moltes perifèries comtals se sentiren, i així ho notificaren mitjançant el legítim dret de manifestar-se, excloses del pastís de la refundació.
Això, al costat de la frase, remet a la invisibilitat. Més d’una vegada he escrit com aquesta fou anunciada a mitjans dels cinquanta del segle passat per Pier Paolo Pasolini, un dels meus indubtables impulsos a l’hora de submergir-me a un profund amor envers les terres de l’extraradi.
Segons el poliedre italià, els marges romans queien a la desídia de les autoritats en desaparèixer de la imatge oficial de la Ciutat Eterna, en aquell instant, com tota Itàlia, entusiasmada de cara a la galeria pel Miracle econòmic dels anys cinquanta, natural després les destruccions de la postguerra.
Erigir blocs de pisos hauria de mostrar-se en l’àmbit fotogràfic, però no la vida dels seus habitants a la premsa o la propaganda. Els desfavorits de la terra no interessen a ningú, tan sols han de ser compensats pel seu defecte de néixer a la classe equivocada amb quatre indignes parets.
A Roma, amb inici al període mussolonià, foren barraques, mentre aquestes a casa nostra aquestes ocuparen el 10% del territori, quelcom esmenat sempre amb pressa i poc rigor, com si s’optés per a deixar passar el temps. Una catàstrofe sempre és possible. Era als números de Sanahuja i Porcioles. El 1990, quan el del 33 del carrer del Cadí, els responsables eren Pasqual Maragall i Jordi Pujol. No eren nens, foren protagonistes durant el franquisme. L’alcalde d’alcaldes com alt funcionari de l’administració municipal franquista, mentre l’etern Molt Honorable, ara mateix desposseït del títol, aprofità les seves xarxes i el seu martirologi sense mort del Palau de la Música per a teixir clienteles d’alts vols.
Així doncs, sabien de la malaltia dels immobles del Turó de la Peira i no mogueren un sol dit per a superar-la. L’aluminosi és la punta de llança de molts símptomes calamitosos.
El Turó de la Peira i Can Peguera són barris sense poder administratiu propi, no com els deu districtes. Tot i això, els seus habitants sí que són conscients de tenir una identitat tota seva. Si les coses fossin racionals hi hauria una lògica per a empoderar als 73 barris per a millorar-los a parir de persones amb coneixement del lloc per a formular polítiques de proximitat. Com això no hi és, tampoc es contempla, moltes d’aquestes barriades, les nostres protagonistes són un paradigma, poden perdre’s des de la desafecció.
Això s’ha vist al Turó de la Peira més d’una vegada durant aquest segle. Pel 2013 un bar del carrer Cadí es veié immers a un salvatge altercat. Uns clients, més aviat desgraciats sense recursos, no foren benvinguts al local. Es cridà a la policia, expulsada pels delinqüents i els seus amics.
Com fou possible? Una operació massiva hauria suposat més mala fama per a les forces de l’ordre. Així doncs, tot es resolgué amb una nota a la secció de successos i després es reactivà el màgic teló entre la cosa invisible i visible. El creu cada setmana i sé com és de possible anihilar-lo només anant més enllà de la inèrcia passiva dels regidors, poc fidels a la funció pel que els hem votat, com si assumíssim sense cap mena de queixa la globalitat d’aquesta paràlisi.
Catalunya Plural, 2024 
