La mort de Françoise Hardy no és la desaparició d’una icona o d’un personatge representatiu, sinó el fos a negre sobtat d’un reflex de nosaltres mateixos, una generació de catalans i espanyols nascuts als anys cinquanta que van construir una identitat d’una manera inèdita a la història, i ho van fer a través de l’autoreconeixement com a grup a través d’un mitjà de comunicació encara no estudiat com a tal: el disc microsolc i la seva indústria associada.
Aquella generació va ser la dels fills de la Guerra espanyola i els primers que no havien de combatre’n una. No només van viure la lluita antifranquista i la conquesta de la democracia sinó un canvi de costums que va representar una acceleració del temps mai vista; els seus fills i néts viuen actualment en un món totalment diferent, i abocats a un esdevenir ple d’interrogants força inquietants. La veu de Françoise Hardy cantant Tous les garçons et les filles va ser l’acompanyament d’un despertar a la joventut radicalment diferent al dels seus pares, una cançó de rerefons interpretada amb aire desmenjat per una noieta que se’ns apareixia com la nòvia ideal en aquell temps.
Una nova generació de cantants que no era la chanson
La cançó de Hardy va ser un èxit aclaparador a la França de 1963 i va significar l’arribada a tots els sectors populars de la nova onada de música pop que allà es va anomenar, sense ironia, yeyé. Arreu d’Europa s’estava produint un moviment que arribaria a ser hegemònic en la cultura de masses: la música pop, gràcies sobretot a la difusió del disc microsolc i del tocadiscs portátil, en forma de maletí, ideal per convertir-se en part del mobiliari de les habitacions dels joves. Música pròpia i privacitat, amb l’afegit de portar canvi a la butxaca per adquirir les novetats discogràfiques que es publicarien de manera incessant (perquè, com se sap, la moda és allò que passa de moda). Sobre aquesta base –suport material i econòmic del culte als nous artistes generacionals– s’estava bastint un canvi cultural i civilitzacional que encara hem de comprendre bé.
L’onada europea de la música pop com a bandera juvenil s’esdevindria a França d’una manera peculiar. Habilíssims en la gestió de l’excepció cultural francesa, els dirigents –o si més no els emprenedors del país veí– van ensumar immediatament el repte: bastir un espai propi i autoreferent de la cultura pop. Els protagonistes van ser Johnny Hallyday i Sylvie Vartan, però també Claude François, Jacques Dutronc, France Gall, Christophe, Eddy Mitchell, Sheila, Chantal Goya, Catherine Ribeiro, Richard Anthony i Françoise Hardy. En principi, va ser la trasposició del rock & roll americà protagonitzada per Hallyday, Eddy Mitchell, Les Chausettes Noires i grups semblants, però ben aviat el model francés de música va prendre volada pròpia; es tractava de crear un star system ben diferenciat del model anglès i de l’americà, que cantava exclusivament en llengua francesa i indicava els camins estètics pels quals s’havia de desenvolupar la caracteriologia del moviment pop de la república.
Una proposta generacional declaradament romàntica
Françoise Hardy va triomfar arreu amb la cançó que hem esmentat però en va enregistrar moltes més; fins i tot va participar a Eurovisió tot representant Mònaco amb L’amour se’n va. El seu èxit marcava una diferència respecte a la resta del moviment yeyé: era una cantant romàntica amb proposta generacional que cridava la sensibilitat de les noies adolescents i això la feia superar de bon tros la dimensió estrictament rockera del nou corrent musical: qualsevol noia d’entre 12 i 16 anys s’hi podia sentir identificada. Sí, hi havia Sylvie Vartan, eterna parella de Johnny Hallyday, que amb peces com La plus belle pour aller danser (coneguda aquí com a La más bella del baile) apel·lava al nou rol protagonista de la noia adolescent en el seu paper a les festes de diumenge a la tarda, però l’actitud malenconiosa de Françoise era fonamental: un referent clàssic de la cultura romàntica traslladat al temps de postguerra mundial, on tot semblava possible d’aconseguir.
El moviment pop francès va aspirar sempre a ser un fenomen popular comercial; les elits culturals ja tenien els cantants consagrats com a emblemes de la disconformitat, tant si era descreguda (Georges Brassens) com si era patriòtica (Jean Ferrat). La nova generació emergent, en contrast, semblava ser apolítica i encara no érem al maig del 68, sinó a una època que es pretenia que havia superat l’ocupació alemanya, la resistència i la postguerra: la república era un espai de prosperitat que recuperava la grandeur. La qüestió era reformular en clau de grandeur els nous episodis culturals, com ara l’elevació a l’heroicitat dels alpinistes francesos que van ser els primers homes en conquerir un cim de 8.000 metres amb l’ascensió a l’Annapurna l’any 1950. El Club Alpí Francès tenia 31.500 membres i els anglesos encara no havien pujat a l’Everest (1953). Maurice Herzog, cap de l’expedició a l’Annapurna, fou condecorat amb la Legió d’Honor i va ser qualificat com a “l’heroi nacional més gran de l’actualitat”.
Una grandeur gaullista per al consum dels joves
Es tractava de dibuixar una grandeur gaullista per la pau i la postguerra que estigués a l’abast de tots els ciutadans, com l’orgull per la conquesta de l’Annapurna o el cotxe dos cavalls. En el camp de la música, això volia dir arribar als tocadiscs portàtils de totes les noies adolescents, especialment de les classes populars. Françoise Hardy era qui tenia la clau dels seus cors: romanticisme, malenconia, sentiment d’incomprensió, solitud adolescent: la fòrmula Jane Austen adaptada als temps. No era una noia “alliberada” o bohèmia sinó la filla prototípica de qualsevol família que ja es podía beneficiar de les vacances pagades per a tothom conquerides pel govern del Front Popular de la preguerra. La cultura tornava a ser la continuació de la política republicana per altres mitjans, aplicada ara a la naixent cultura de masses juvenil. El nou pop francès dels yeyé estava cridat a fornir una dosi d’orgull nacional consumible i assumible per la generació beatle, una grandeur a l’abast. Com a fenòmen sociològic va ser estudiat pel gran filòsof Edgar Morin, teòric de la societat complexa, en un memorable article a Le Monde, i l’apel·latiu yeyé es va consolidar.
Els retalls eren dispersos però un visionari de la comunicació va veure el lligam: Daniel Filipacchi, editor del setmanari Paris Match, la resposta francesa al Life americà, capdavanter de la premsa il·lustrada europea de gran format (a França, Paris Match, a Itàlia, Epoca, a Alemanya, Stern i Bunte, a Espanya, Gaceta Ilustrada i La Actualidad Española). Filipacchi era fotògraf i aficionat a la música, va acabar comprant el setmanari en el qual col·laborava i va esdevenir un referent de la gran premsa europea (amb ell va treballar Josep Ilario Font, el veritable creador d’Interviu, Por Favor, Barrabás i nombrosos títols històrics). Va ser l’editor, aficionat al jazz i a la ràdio, qui va veure la jugada: tenia un programa de ràdio setmanal a Europe nº 1 que va reorientar del jazz a una audiència juvenil, que s’anomenava Salut les copains. L’èxit del programa el va dur a crear una revista, amb el mateix títol, que ben aviat esdevindria el gran referent generacional de la música pop.
Un any més tard, el setmanari Salut les copains va arribar al milió d’exemplars setmanals venuts, i Filipacchi hi va abocar el seu saber comunicacional. Paper couché i a tot color, promoció d’un star system pop generat per la pròpia revista, amb els artistes entregats a la gran difusió que els hi proporcionava, fins i tot el fotògraf dels artistes, importat de Paris Match, feia també el paper de personatge de l’entorn musical: causava sensació la història inacabable dels seus hipotètics amors frustrats –ara sí, ara no—amb l’objecte distingit de la seva fotografia, que era, com no… Françoise Hardy. Els cantants protagonitzant una veritable fotonovel·la a la vida real en una visualització total i permanent de les seves vides artístiques, fet inèdit aleshores.
La parella possible i imposible Françoise Hardy-Jean Marie Perier, un fotimer de fans al darrere, els programes de ràdio, el salt de Françoise al cinema, els altres amors d’ara prenc–ara deixo de Hallyday i Sylvie, la promoció d’una moda alternativa a la de Carnaby Street i de llocs chic de trobada, com Golf Drouot, l’extensió de la petjada a Ràdio Montecarlo i Ràdio-Tele Luxembourg, el geni de Filipacchi va saber lligar l’allioli (cobrint la franja d’edat inferior amb la revista per a adolescents Mademoiselle âge tendre i el mensual per a adults Lui, resposta europea a Playboy). Era la primera vegada a Europa que un grup editorial potent s’implicava en la promoció d’un emergent fenomen pop nacional i generacional, amb el resultat de fer-se un lloc en la cultura popular realment existent, al qual la chanson clàssica no podia aspirar.
Françoise Hardy, Salut les copains i Daniel Filipacchi van ser la fòrmula de la qual va sortir tota una revolució comunicacional a la França dels 60, que va marcar el caràcter de dues o tres generacions. L’impacte va arribar al nostre país, de tan forta que era l’embranzida. Anglaterra no va ser capaç de construir una cosa semblant, amb publicacions musicals tristes editades en paper premsa, la rigidesa de formats i maneres de la BBC i l’absència de ràdios comercials (amb les ràdios pirates perseguides per la llei) i la mancança de potents grups editorials que generessin publicacions atractives per als joves.
Una heroïna solitària entre nosaltres
França ho tenia tot i la influència va arribar de seguida a Catalunya, amb Françoise Hardy com a capdavantera (Johnny Hallyday mai no es va menjar un torrat aquí). Molts més joves del que sembla compraven Salut les copains, i Françoise era l’estrella. Amb el món comunicacional dimensionat pel franquisme, ella era una heroïna solitària sense cap potencia comunicacional darrere aquí –això sí, amb una eficient distribuidora discográfica com Hispavox—però va ser immediatament adoptada pels adolescents de l’època. Hem dit que la revolució comunicacional pop dels 60 es va dur a terme a partir de la difusió del disc microsolc i del tocadiscs portátil. La posessió d’aquell preciat maletí implicava la possibilitat de convocar festes particulars a casa els diumenges a la tarda i animar les reunions a partir dels gustos musicals de les jovenetes. I dic les jovenetes perquè el tocadiscs maleta i l’àlbum de col·leccionar discs de quatre cançons eren aleshores atributs femenins. Eren les noies les qui convencien els pares per adquirir el tocadiscs, amb l’alicient per a ells que les filles no sortirien a buscar diversió ves a saber on i per a elles de crear un potent espai de referència al propi domicili: van ser les primeres influencers.
La complicitat entre les adolescents dels primers 60 i el que Françoise Hardy era i representava va causar l’enorme impacte de la cantant ara desapareguda. Estaven sols Françoise, el disc de Tous les garçons i les parelles que ballaven la cançó ben junts quan els pares no miraven. Per als joves d’aleshores no existía el descomunal aparell comunicacional que l’havia enlairada; era una vinculació fortament emocional la que ens unia a aquella joveneta de veu trista, que va arribar tan lluny que fins i tot va ser traduïda al català per Àngel Fàbregues i publicada al cançoner Uel·lé (1964) que no faltava a cap motxilla dels nois i noies escoltes i excursionistes.
No vam conèixer altres aspectes de la seva vida, com les seves intervencions al cinema amb Vadim, Godard, Lelouch o la seva carrera tardana com a astròloga, una dedicació molt acurada basada en el corrent de l’astrologia humanista desenvolupada durant el segle XX pels hereus progressistes d’aquesta tradició. Tampoc vam presenciar les seves actuacions per les universitats del sud d’Anglaterra. Fins fa poc no vam conèixer la seva petició per a que li fos proporcionada una mort digna arran del dolorós càncer terminal que l’afectava.
Françoise va representar un paper imprescindible en la imagineria romàntica moderna, el de l’adolescent sensible i moderada que mostra la seva disconformitat amb la societat mostrant-se introvertida. A Espanya no teníem ningú així, l’opció generacional havia estat Rocío Durcal, tota una altra via (Rocío de la Mancha, Tengo diecisiete años, Más bonita que ninguna) i encara faltaven anys per a que apareguessin Mari Trini o Cecília. Ella, en canvi, s’havia format tot escoltant Luis Mariano i Charles Trenet i era considerada un arquetip de noia moderna diferent, i entre nosaltres, era una continuació de l’encant de Juliette Greco reciclat cap a una generació adolescent. La fòrmula va ser tan potent que la indústria la va repetir als anys 90 amb Hélène, protagonista de la sitcom adolescent Hélène et les garçons, una actriu jove que cantava seguint el solc que va deixar Françoise a la seva edat. La sèrie de televisió va ser emesa per TV3 en català, amb una cançó emblemática també adaptada i cantada per la protagonista en la nostra llengua, amb la traducció i producció a l’estudi de gravació feta per qui escriu aquest article a l’estudio de París , on va ensenyar a la jove artista a pronunciar el català tot cantant sense que entengués un borrall del que deia.
L’any 1964, sense l’artefacte bastit per Daniel Filipacchi, érem només Françoise, el tocadiscs portàtil i nosaltres a la festa de casa dels amics on ens abraçaríem per uns instants amb la nòvia impossible del fotògraf Perier, a qui els poquets lectors de Salut les copains envejàvem. I amb tot això hem construït una memòria sentimental que ha durat fins avui.
Catalunya Plural, 2024 
