El lector habitual de les Barcelones sap que neden al passat sense mai perdre el pols al present, amb la virtut, quelcom més senzill del que sembla, de presentar gairebé per primer cop llocs comtals sempre ignorats pel Poder i el Periodisme.
L’experiència m’ha ajudat a comprendre moltíssims detalls. A vegades, un no res pot ser primordial per a resumir una immensitat. Això passa a moltes fronteres del Turó de la Peira, barri on navego aquestes setmanes amb molta llibertat mitjançant l’escriptura, ja que és l’única forma d’ordenar aquest caos volgut pels constructors i l’administració, convençuts de ser intocables des de la invisibilitat de l’indret, més enrevessat encara per la incoherència de les seves confrontes.
Menciono aquest matís cada setmana i potser és hora de donar-li cos. La barriada del Turó de la Peira, analitzable com totes des d’infinites angulacions, té uns límits perversos. Un d’ells, des de la facilitat de la comprensió i el seu do divisori, seria el mal anomenat, hauria de ser una avinguda, carrer de Pi i Molist, però ep, hi ha una via llarga prèvia, més antiga i en general molt oblidada.
Es tracta del carrer, camí a les referències clàssiques, de Sant Iscle. Aquest partia de l’avinguda dels Quinze, nascuda a una cruïlla amb passeig Maragall, i ara conclou on s’enceta Can Peguera. Podem situar-lo a les coordinades del Turó de la Peira només perquè moltes de les seves construccions són coetànies malgrat ser mons diferents, amb Sant Iscle a la glòria per la seva connectivitat amb moltes zones dels entorns.
Sant Iscle és una metàfora d’aquest no res volgut per a sortir del pas, visible des de diverses tessitures. La primera potser és la seva cruïlla amb el passatge de Pi i Molist, obertura d’una senda on, al seu cantó envers aquesta travessia, apreciem com la seva alineació es trencà durant la postguerra, doncs abans tenia un altre to i esperit, el de les cases baixes derrotades per la Guerra Civil i el fals progrés posterior.
El raconet d’aquesta supervivència, amb una finca de 1910, es complementà als vuitanta amb un passatge cap a Pi i Molist en honor al pintor Ricard Canals, nom escollit un poc a la babalà, però ja tornarem sobre aquest punt. La inauguració reial de Sant Iscle, almenys a la seva numeració, brolla al costat de Fabra i Puig i el mercat de Vilapicina. El número 2, segons una notícia de 1957, fou per a empleats de correus. Un cop superat aquest tram, el cantó de muntanya es nodreix de blocs espantosos, molt publicitats als seixanta, entre ells els de la cooperativa d’habitatge La Constància; la seva estètica els solidifica al ciment de qualsevol cervell, trastornat davant tot aquest cinisme ple de lletjor.
Aquests monstres configuraren nous carrers del nomenclàtor, com l’encara existent passatge de Pissaca, sense placa recognoscible, com si els seus habitants no tinguessin dret a una direcció postal. Un dirà que a vegades aquestes coses passen, més si els habitants d’aquests pisos accepten el carrusel de deixadesa. N’hi ha prou amb caminar una mica pels voltants per a adonar-se de la dimissió municipal en atendre les necessitats d’aquestes persones, quelcom, siguem bons, més o menys esmenat amb el temps, però és caminar aquests metres i percebre rareses des del seu intrínsec silenci.
La sensació creix entre l’avenç del fet de caminar i l’hemeroteca. El 1963 alguns veïns es queixaren de les deficiències d’altres immobles del Patronato Municipal de la Vivienda, abandonats un cop es tallà la cinta. Aquest preludi de l’hecatombe de l’aluminosi enllaçava amb una mala fama fomentada per la premsa franquista, amant de desprestigiar els marges mitjançant funestes notícies, com la detenció d’uns atracadors el 1942 o el suïcidi d’una anciana veïna el 1961 després d’inferir una dosi de salfumant.
L’estranyesa majúscula arriba a la cruïlla amb el carrer de Montsant. Aquest és part de la Peira, sigui per la seva denominació, sigui perquè les seves rampes s’engloben a la morfologia pròpia d’aquest territori. Just després d’aquesta particular unió donem amb una plaça, difícil de localitzar per a qui la desconegui, fins i tot en aquesta veloç era d’internet, on tot és a la xarxa. Aquesta ens condueix primer a València si cerquem l’àgora dedicada al socialdemòcrata suec Olof Palme. El seu assassinat causà gran commoció el febrer de 1986. No succeí pas el mateix amb el d’Anselmo Rábano, un home de cinquanta-cinc anys mort a ganivetades a les cinc de la matinada del 8 de novembre de 2003 a la plaça d’Olof Palme. L’assassinaren i més tard es comprovà com havien forçat l’ingrés del seu bar.
Durant les setmanes següents els veïns, uns sis-cents, es manifestaren al lloc del crim i la premsa descobrí, en bres notes, que tan sols el setembre d’aquell any s’havien denunciat una desena de delictes entre robatoris i agressions. El resultat fou la promesa de més seguretat, amb tota probabilitat esvaïda un cop desaparegué la tensió. Si ho afirmo és perquè el tema de la violència i la Peira no acaba mai. El 2018 hi hagué un tiroteig de bon matí i el 2023 els titulars ressaltaren un cas més de violència de gènere. En general, quan hi ha aquestes constàncies no es tracta de reforçar la seguretat de manera temporal, sinó de proporcionar millors condicions per a la ciutadania, una assignatura pendent només amb possibilitats de resoldre’s si l’administració, en lloc de posar els peus sobre la taula del despatx, els diposités al carrer des de la proximitat per a diagnosticar més enllà d’estadístiques i la buidor dels gestos.
La mateixa plaça d’Olof Palme ho és i correspon a la política dels consistoris socialistes a donar nomenclàtor d’esquerres als marges, de la plaça de la República de Llucmajor a la de Salvador Allende del Carmel. És la forma que els manaires tenen d’omplir forats, quan haurien d’apostar per a remeiar deficiències estructurals i urgents per a brindar qualitat de vida. La Peira des del seu minut zero fou un camp d’operacions semblant al posterior Bellvitge.
Donem cases per a posar-nos medalles i després si això ja reflexionarem sobre si convenen equipaments, com si aquest regal als pobres els equiparés amb Pedralbes, on quan hi vaig no em sorprèn la manca de tendes perquè, aquesta és una clau dels antípodes, llegeixo en algunes portes la paraula servei i observo molts cotxes disposats a baixar a Barcelona. Els rics sí que poden tirar sense serveis municipals, però la majoria els requereixen perquè la seva situació els aboca a desitjar reforçar vincles comunitaris, possibles des del patiment compartit, impossibles des de l’aïllament amb la resta de la població.
Catalunya Plural, 2024 
