Mig segle de radicalitat al futbol espanyol: de les penyes d’animació als assassinats de l’extrema dreta

Les penyes d’animació dels anys setanta, els càntics de les quals reverberaven fins i tot en els estadis més humils de futbol, ​​es van convertir en grup ultres amb una ideologia marcada durant la dècada de 1980. Rebombori, pallisses i batudes es van convertir en la tònica general del futbol espanyol durant anys, tant dins com fora dels estadis. Els clubs i l’Estat van intentar frenar-los, però la seva presència als carrers continua essent una realitat. Al llibre La tribu vertical. Una historia de ultras, hooligans y otros grupos radicales del fútbol español (publicat per Llibres del K.O.), Borja Bauzá desgrana la cronologia d’un hooliganisme que encara segueix copsant titulars.

Bauzá escriu gairebé des de dins. Ell va tenir contacte amb el món ultra quan tenia 16 anys. Impulsat per les seves inquietuds i interès per les tribus urbanes, un dia va caure en un fòrum d’Internet de la revista Súper Hincha, que va néixer el 1993 i que va estar afavorida per diversos membres de les aficions de diferents equips de futbol. Va arribar fins i tot a estar als quioscos. «Em va sorprendre trobar tanta cordialitat entre els usuaris, encara que fossin d’equips diferents. Hi havia cert debat i algunes dosis d’humor negre», recorda.

Així, a l’historiador i periodista li va resultar estrany comprovar que la imatge que s’havia creat d’aquell món era diferent de la que estava coneixent. «I em vaig enganxar. Sóc aficionat del Reial Madrid, així que vaig entrar a Orgullo Vikingo, una escissió d’Ultras Sur descontenta per la deriva política que estava prenent el grup. Aquí érem de caràcter més apolític i més tebis pel que fa a violència», explica. Era l’estiu del 2003 i Orgullo Vikingo amb prou feines el formaven unes 60 persones. Va estar-hi set anys, un temps en què Bauzá va ser molt actiu als tifos d’animació i a l’acompanyament al club.

Inici de l’escena ultra a Espanya

Aquesta experiència ara l’ha avalat per poder entrevistar a desenes d’ultres. A alguns retirats dels estadis i dels carrers, i a d’altres que hi segueixen. També integrants de la Policia Nacional que, en algun moment, s’han vist obligats a controlar-los. Segons el relat, l’aparició dels hooligans a Espanya té com a referència l’escena ultra d’Itàlia i l’hooliganisme del Regne Unit. Ha documentat com abans del Mundial del 1982, celebrat a Espanya, ja hi havia gent intentant animar als fons dels estadis i de crear «certa bullanga», postil·la.

Les penyes animoses, com ell les denomina, que existien en certs clubs a la dècada de 1970, aviat es van tornar grups molt més ultres que animaven de forma coordinada i amb més agressivitat i violència a principis de 1980. Per exemple, el Frente Atlético, d’ideologia neonazi, va sorgir a l’estadi Vicente Calderón l’any 1982. En el cas d’Ultras Sur, l’afició d’ideologia d’extrema dreta del Reial Madrid, no té una data concreta fundacional. L’expert addueix que va sorgir al si de la penya Las Banderas, «des d’on els xavals més agressius es van escindir i van formar Ultras Sur».

La creació dels grups radicals del futbol espanyol només havia començat. Per exemple, els Boixos Nois van arribar al Camp Nou el 1981. De la penya Biri Biri, que animava el Sevilla des del 1975, va sortir la Brigada Norte Biri Biri que, després d’un procés, es va convertir en Biris Norte, l’afició actual, d’esquerres. En el cas d’Euskadi, els Herri Norte que animaven des del 1981 l’Athletic de Bilbao es van convertir en aquesta dècada en els Herri Norte Taldea, identificats amb la causa abertzale.

Descoordinació inicial

Bauzá prefereix no generalitzar a l’hora de parlar d’aquest tipus de grups ultres, encara que sí que ubica algunes tendències compartides entre ells. «Durant bona part dels anys vuitanta, van operar com l’exèrcit de Pancho Villa. Potser hi havia algun líder espiritual, un capitost, però no tenien organització. Jo els consideraria més aviat bandes o colles en què tampoc no hi havia una tendència política decidida, encara que hi havia excepcions», s’esplaia. Entre aquestes excepcions, il·lustra, hi ha les Brigadas Blanquiazules, ultres de l’Espanyol, que «són d’extrema dreta des dels inicis i el porten a gala», puntualitza l’autor del llibre.

Aleshores, aquests grups estaven formats generalment per menors d’edat que no havien desenvolupat la seva pròpia ideologia i que es deixaven portar per les tendències del moment o els líders. «A finals dels vuitanta i principis dels noranta la cosa canvia. Aquí comencen a adquirir certa estructura, s’organitzen millor i apareixen els lideratges absoluts i el repartiment de funcions», afegeix Bauzá. És en aquell moment quan comença l’assumpció d’una ideologia clara a la majoria d’aficions. Segons Bauzá, els ultres dels noranta ja no eren xavals, sinó ultres organitzats amb estructura i molta gent a les seves files.

L’Estat intenta actuar

Dues morts fan que la realitat canviï una mica per als ultres. La primera va ser l’assassinat del jove de 20 anys i seguidor de l’Espanyol Fréderic François Rouquier, el 13 de gener del 1991, a mans de cinc membres dels Boixos Nois. La segona mort va arribar el 15 de març del 1992 en el partit que van disputar l’Espanyol i el Cadis, quan un aficionat va llançar una bengala. L’artefacte va acabar incrustat al pit de Guillermo Alfonso, un nen de 13 anys que estava amb la seva família a l’estadi de Sarrià.

«Allò va suposar una controvèrsia brutal. Els mitjans de comunicació i la societat van començar a demanar accions contra uns grups que, als anys vuitanta, sí que veien amb certa simpatia. D’aquí va néixer la Comissió Antiviolència a l’Esport, el 1992», comenta Bauzá. El xoc entre seguidors i autoritats estava servit després que els clubs els haguessin «bressolat» durant anys. “Els ultres els aportaven certes coses, així que minimitzaven els aspectes negatius“, apunta l’autor.

El carrer com a escenari dels enfrontaments

L’Estat va demanar la col·laboració dels equips de futbol. Així es va iniciar una mena de domesticació dels ultres, però només dins dels estadis. Als carrers, la guerra entre hooligans seguia essent freqüent. «Van decidir traslladar les escaramusses i les batudes fora dels estadis, però també van canviar els seus objectius. Després d’un procés de maduració, van concloure que els enfrontaments havien de ser una mica entre ultres, així que van començar a deixar enrere les agressions a altres aficionats que no formaven part dels grups», desenvolupa.

Preguntat per quina ideologia predomina entre els grups ultres del futbol espanyol, Bauzá considera que aquesta realitat està força equilibrada. En canvi, assenyala que les accions de l’extrema dreta associada al futbol sempre han cridat més l’atenció, cosa que s’explica pels assassinats que han comès. Per exemple, el neonazi Ricardo Guerra, vinculat al grup Bastión del Frente Atlético, va matar el seguidor de la Reial Societat Aitor Zabaleta el desembre de 1998. Al novembre de 2014, també set ultres del Frente Atlético van llançar al riu Manzanares el cos sense vida de Francisco Javier Romero Taboada, conegut com a Jimmy, seguidor del Deportivo de La Coruña.

Actualment es donen dos fenòmens que no es poden entendre l’un sense l’altre, afegeix Bauzá. «D’una banda, hi ha les grades d’animació que, en alguns casos, no al Reial Madrid o al Barça, inclouen els mateixos grups, però molt diluïts», explica l’expert. D’altra banda, això ha fet que la conflictivitat augmenti al carrer, ja que alguns d’aquests grups «cada vegada se senten menys còmodes dins dels estadis», opina.

Els seus enfrontaments estan basats en el conegut «síndrome del beduí», és a dir, en un embull d’amistats i enemistats que no deixen d’escalar i on l’enemic del meu amic és també el meu enemic i l’enemic del meu enemic pot ser el meu amic. «Hi ha baralles entre grups a causa de la seva rivalitat únicament esportiva, però també entre grups d’ideologies diferents o similars, o entre grups ideologitzats i altres apolítics que tenen certa relació amb algun dels seus enemics», finalitza Bauzá.