Júlia Nueno és enginyera i investigadora especialitzada a desxifrar com la tecnologia interfereix en la creació o destrucció de comunitats, especialment en conflictes armats. Amb un peu a l’activisme i un altre a la programació i diverses eines digitals, ha aconseguit llaurar-se un currículum espectacular que orienta cap a la justícia social. En el seu haver hi ha projectes en defensa dels treballadors precaritzats o les víctimes de guerra, els quals combina amb una projecció artística exposada a diverses sales. Actualment, realitza un doctorat amb el centre Forensic Architecture de la Universitat de Goldsmiths, al Regne Unit. Parlem per videoconferència sobre l’impacte de la seva tasca acadèmica col·laborativa.
Et defineixes com algú que investiga «de quina manera la tecnologia determina les relacions socials, i de quina manera ens podem imaginar altres tecnologies que permetin determinar altres relacions socials». Penso com fa 20 anys hauria estat difícil imaginar-nos enganxades a un mòbil i amb una gran incapacitat per a la concentració. Quins altres exemples quotidians ens pots donar?
La manera com socialitzem, ens enamorem o treballem passa per infraestructures digitals que estan definint quines són les possibilitats de les relacions socials que estem establint. Per exemple: des d’una aplicació de Tinder que té un algorisme que organitza quines persones et sortiran segons els teus gustos, fins a les coses que veus al teu feed de les xarxes socials. També les institucions públiques estan usant cada cop més sistemes que automatitzen les decisions sobre aspectes de les nostres vides. Espanya és un dels països que lidera l’automatització dels serveis públics: a Hisenda, a serveis socials…
Abans de Forensic, un dels teus projectes més sonats és una app alternativa per a treballadors riders de Glovo per defensar-se de l’aplicació oficial, conèixer els seus companys, organitzar-se… La tecnologia ha d’aliar-se a formes més tradicionals d’acció social, com els sindicats?
Sí; de fet, el sindicat estava abans que l’aplicació. Quan vaig arribar a Londres, vaig estar treballant de repartidora. Em vaig ficar en un sindicat que es diu Independent Workers of Great Britain [Treballadors Independents de la Gran Bretanya], que és força petit. Va sorgir el 2012 amb un grup de treballadores de la neteja llatinoamericanes que estaven externalitzades. És un sindicat que ha anat emergint amb treballadors que no estan sota conveni, amb contractes de zero hores… Una realitat laboral a tot el món i, especialment, en el context d’Anglaterra i Londres. A la secció de repartidors vam començar a identificar que hi havia problemes tecnològics a l’aplicació per repartir comandes: estava donant als treballadors uns mapes incorrectes, per la qual cosa havien de fer rutes molt més llargues de les que els pagaven. A més, hi ha una doble extracció: la de la teva feina i la del procés de la teva feina [les dades]. Aquesta darrera serveix després per automatitzar decisions, optimitzar l’algorisme i crear més benefici per a la plataforma. Així que ens vam dir: si totes aquestes dades ja hi són, per què no creem una plataforma que sigui un mirall de la que existeix però, en lloc de pensar-la de manera que les dades serveixin per optimitzar la plataforma, la pensem perquè optimitzi els interessos dels treballadors?
«Tecnologia que no estigui al servei del mercat i que serveixi per emancipar-nos socialment», dius en declaracions recents. Aquest va ser l’origen d’Internet. Quins obstacles hi pot haver pel camí a aquesta emancipació? Per exemple, la teva app alternativa també recol·lecta dades, que després es poden comercialitzar o utilitzar indegudament…
En primer lloc, pensar que podem reapropiar-nos de la tecnologia és un repte molt gran, perquè els mitjans no són nostres. Tu pots crear una aplicació, però segurament hauràs de pagar els servidors d’Amazon per emmagatzemar aquestes dades. Hem d’organitzar-nos a tots nivells. Cal generar una infraestructura pròpia, amb els nostres servidors? L’arquitecta Marina Otero parla d’esborrar dades i pensar en la inèrcia de voler-ho emmagatzemar tot. El primer repte és la infraestructura que et permeti emancipar-te. El segon repte és pensar a reapropiar o reproposar. Reapropiar-se dels mitjans de producció és important, però també els has de reproposar, perquè la tecnologia en si ja està generant certes maneres de relacionar-se socialment. Per exemple, es parla del biaix de l’algorisme. Els sistemes, en la seva pròpia epistemologia, es basen en el biaix [racista, sexista…]. Aleshores, com utilitzarem aquests sistemes esbiaixats per crear una societat més igualitària?
Un altre dels reptes és el cost energètic i mediambiental de la tecnologia. Per exemple, en mineria de metalls rars, liti, coltan, en aigua… Aquí hi podria haver una crítica ecologista.
Sí, sí. Total.
Has estat treballant en temes de guerra: un reportatge per a AirWars sobre el paper del Regne Unit en la mort de civils a la guerra de l’Iraq i, recentment, analitzant el bombardeig d’hospitals de Gaza per part d’Israel, amb Forensic Architecture. Com són aquests processos de recerca?
AirWars té una branca investigativa que diu: no només comptabilitzarem les morts civils, també entendrem quines són les condicions que han generat aquestes morts. Jo estava en aquesta branca. El projecte partia de la premissa que feia anys que el Govern britànic reconeixia públicament només la mort d’un civil en deu anys de guerra a l’Iraq i Síria.
La investigació d’AirWars va crear una base de dades de les persones assassinades. I també va treballar en advocacy [conscienciació i defensa pública duna causa]. Aquest grup d‟observació s‟ha personat al Parlament britànic. També ha preguntat quins són els mecanismes per determinar si una persona és un civil o un militant, cosa que el Govern anglès no ha estat capaç de respondre.
El procediment de la sol·licitud de llibertat d’informació, la Freedom of Information Request (FOI), també existeix als Estats Units. I això ha estat clau. La periodista Azmat Khan, de The New York Times, el va fer servir per demanar al Departament de Defensa dels Estats Units que revelés les dades sobre les morts de civils causades per la coalició que aquest país formava, entre d’altres, al costat del Regne Unit.
Vam creuar la base de dades d’AirWars amb el treball d’Azmat Khan i la informació aconseguida mitjançant tots els processos de Freedom Information Requests als governs nord-americà i britànic sobre els bombardejos a militants. I vam traçar una comparativa per veure si coincidia la zona de què parlaven els registres de víctimes amb què apareixia a la nostra base de dades.
Això és una feina, molt àrdua, de periodisme de recerca.
Sí, però parteix d’una base de dades que ha estat realitzada amb Open Source Intelligence [intel·ligència de fonts obertes], és a dir, amb la informació de xarxes socials, sobretot Facebook. Des d’AirWars vam veure que hi havia gent que publicava sobre les morts, dades que no teníem manera de comptabilitzar a través de mecanismes oficials. En comparar-los amb els processos de Freedom of Information, arribem a 30 casos potencials; després a vuit segurs. Després dues persones van viatjar a l’Iraq i van contactar amb una de les famílies.
Als documents del Govern nord-americà s’inclou una conversa entre dos operadors d’un dron que perden de vista el seu objectiu i parlen de les coses que estan passant al voltant. Quan vam conversar amb la família, a l’Iraq ens van explicar el mateix relat, però des de baix. Així ho vam poder reconstruir, entendre què va passar exactament. També és gairebé una justícia epistèmica explicar què ha passat des de la vivència que la família va tenir i no pas des d’un document.
A més de formar part del teu doctorat, és molt diferent la feina que estàs fent ara amb Forensic Architecture?
Sí, la meva feina del doctorat està centrada a crear sets de dades que puguin intervenir en l’algorisme… Per al cas dels hospitals [de Gaza], es va treballar amb el material que hi ha a les xarxes socials, vídeos, fotos… Així desenvolupem una eina que ens permetés processar tota aquesta informació d’una manera que li pogués donar un sentit. Quan tens aquesta allau de dades i veus diferents esdeveniments, penses: hi ha algun patró que els relacioni? Jo estic a la unitat de computació. Volíem entendre els patrons militars que mostren la mecanització d’un genocidi.
I heu arribat a la conclusió que hi ha una estratègia que consta de diferents passos a l’hora de bombardejar un hospital.
Sí, això és. El primer que vam fer va ser reconstruir dos models de dos hospitals per tenir un suport digital d’aquest espai, i poder ubicar-hi els vídeos i les imatges que estàvem veient a les xarxes socials. Després, vam crear una línia temporal que ens permetés entendre el procés. El que observem és que en aquests hospitals havia passat el mateix procés: una intimidació preliminar, bombardejant els voltants, les ambulàncies i els generadors d’electricitat; després, un atac directe de bombardeig; a continuació, un setge; i, finalment, una invasió. En observar aquests patrons als dos hospitals, ens preguntem: això es pot estendre a altres infraestructures mèdiques? Aleshores vam fer una eina de scraping, per extreure dades de xarxes socials. En aquest cas, fem servir canals de Telegram que estaven reportant des de Gaza. Aquí teníem al voltant de 8.000 notícies, imatges i vídeos. Els ubiquem temporalment per a cada hospital, per als 36 de Gaza, analitzant aquest patró: quan s’estava parlant d’intimidació, quan d’atac directe, de setge o d’invasió. I el patró es repetia.
Al final es tracta de produir una història versemblant agafant un conglomerat d’informació incontrolable i indesxifrable per a la resta dels mortals, cosa que és grandiós. Quin creus que és l’impacte d’aquest tipus de feines en el periodisme en general i en la producció de veritat en particular per a una ciutadania que, a més a més, està molt confosa? Ja gairebé no sabem què és veritat o no, especialment des de la generalització de la Intel·ligència Artificial generativa.
Crec que hi ha un component molt important a Forensic Architecture de pensar com elaborar la veritat. Sobretot, en un moment de postveritat on hi ha imatges que no sabem si són reals o falses, la nostra aposta és fer servir la coordinació de moltes imatges per pensar aquesta veritat.
El fet de construir un model 3D i ubicar-hi imatges et permet verificar aquesta imatge. O, per exemple, agafar diferents vídeos que s’han pres a la ciutat o geolocalitzar des d’on s’han pres i sincronitzar aquesta imatge et permet verificar si el que passa és el que reporta un o el que reporta l’altre. El que és nostre és creure en la imatge, però a través del potencial narratiu de la seva coordinació i de la seva composició. En el moment en què és impossible desxifrar allò que és veritat i no és veritat, hi ha dues estratègies: una, no refiar-se de res i dir que tot és mentida; l’altra és a dir que caldrà buscar noves maneres de crear veritat. Sobretot pensant la veritat a nivell d’evidència.
Forensic Architecture beu molt d’una idea que és present a l’espai legal i judicial, i és que l’evidència sempre és una elaboració. Per exemple, quan els soldats americans van entrar als camps de concentració a Alemanya amb les càmeres [després de la II Guerra Mundial], els havien donat unes consignes de com havien de gravar. Quan Forensic Architecture presenta el seu treball davant de jutges, de vegades la crítica és: això és massa elaborat! És clar! És que una evidència sempre és una elaboració!
Aquesta entrevista es va publicar originalment a La Marea
Catalunya Plural, 2024 
