L’enterrament d’Ingmar Bergman l’any 2007 a Fårö, la petita illa bàltica situada al sud d’Estocolm, va ser íntim i privat. Poc se’n sap, encara que ara arriba a escena tal com ell mateix el va dissenyar, incloent-hi els himnes que s’hi haurien cantat i les interpretacions musicals que hi haurien sonat. Angélica Liddell (Figueres, 1966) no ha volgut donar gaires detalls del muntatge abans de la seva estrena al Festival d’Avinyó, però ha destacat que no vol homenatjar Bergman, sinó més aviat els dimonis que el van acompanyar en vida, com l’angoixa sobre la mort i els dubtes sobre l’existència de Déu. Avís per a navegants; als muntatges d’Angélica Liddell cal anar amb l’estómac preparat. El viatge serà entre tenebres, amb incursions en el dolor i la violència. Tot el patiment d’aquest món empaquetat sobre l’escenari. I amb escenes que no s’obliden. El teatre com a xoc estètic. Humà. Integral. Entre l’esgarrifança i la fascinació. Una altra idea de teatre. En definitiva, una altra escriptura dramàtica.
Ha comentat que Bergman li va salvar la vida moltes vegades per la força de la seva podridura. És la podridura el que defineix la condició humana?
Absolutament. Els nostres sentiments estan podrits. Hi ha una impossibilitat de viure. Som éssers inacabats que xipollegen entre la vergonya, la culpa, l’odi, la ira… En crear-nos, Déu es va oblidar de fer alguna cosa. Tal vegada Déu és una gran quantitat de por. La semblança ve a través de la por.
Les possibilitats humanes de l’horror són innombrables. L’existència és fatigosa; la vida és fatigosa.
La vida és una tasca d’extenuant compliment, segons Schopenhauer.
Bergman ens porta dins de les possibilitats de l’horror. És impossible separar la injustícia de l’home.
Som dolents per naturalesa. Ja ho diu la filla d’Indra en ‘El somni’ de Strindberg. Ella baixa a la terra per veure com són els homes i diu: “Sou tots dolents”.
Crear és com resar. I aquesta oració, a vegades deslliga els monstres
Els monstres com a tema són una constant de la seva obra, que no deixa d’apuntar, d’altra banda, a certa bellesa poètica. Com s’explica la presència de la bellesa enmig de tants monstres?
La bellesa no és el més agradable. La bellesa és un conjunt de lleis que donen origen a un objecte de tal supremacia estètica que ens commou sense que li puguem donar cap explicació, ens angoixa i ens fa extremadament vulnerables. La bellesa és el rostre de Déu i l’art és com la fe. Crear és com resar. I aquesta oració, a vegades deslliga els monstres.
Quins fantasmes deixa entrar a ‘DÄMON’?
Crec que els fantasmes que ens turmenten a tothom. El dimoni de la ira, del sexe, de la vergonya, de la culpa, i per sobre de tots aquests, la por a la mort.
Res pot sortir malament, perquè jo no he dirigit aquesta obra
El fantasma de Bergman, és també el seu fantasma?
Bergman és ja un dels meus fantasmes, és clar. Parlo amb ell, de la mateixa manera que parlo amb el meu pare o la meva mare. Durant el procés de creació s’ha ficat diverses vegades en el cos d’altres persones per dirigir aquesta obra. El fantasma de Bergman ha estat present tot el temps. L’estada al Dramaten va ser tan fantasmagòrica com ho són els somnis en les seves pel·lícules. El funeral l’oficia una actriu del Dramaten que va assistir en persona al funeral de Bergman. Els joves que interpreten l’escena de Strindberg són actors del Dramaten, m’he emportat la responsable de vestuari de les obres de Bergman, la dona que ha seleccionat els vestits de les seves produccions, una dona que és història del Dramaten, a qui adoro. El vestit vermell que porta el jove suec que interpreta l’advocat simbolitzava al dimoni. Bergman és un fantasma molt insistent. Hem gravat la veu en off d’un actor que va assistir en viu al moment en què Bergman va colpejar un crític. I el mateix Bergman em va guiant en les decisions. Tot allò que no li agrada ho expulsa rotundament. Res pot sortir malament, perquè jo no he dirigit aquesta obra.
El públic sempre és un símbol de la vanitat
‘DÄMON’ és un acte que, al mateix temps que una ofrena, confronta el públic amb la seva pròpia finitud. Quin espai ocupa l’espectador enfront d’aquesta escena?
L’espai de la vanitat. El públic sempre és un símbol de la vanitat. Posar-se enfront d’un acte efímer sempre et situa en el lloc del tempus fugit. El teatre és la presència d’una absència, porta en el seu si l’irreparable, l’irreversible i la mort mateixa. I per això mateix revela la podridura humana, que és la del públic, la del món, la de l’expulsió de l’edèn.
Jo vull un art inútil
Angélica Liddell fa patent un amor per la mort, un culte per l’efímer, com una espècie d’impuls d’anihilació, la sensació que alguna cosa mor.
Tinc una consciència de mortalitat que no m’abandona. Des de ben petita. Tot ho considero des d’aquesta perspectiva, des d’un nihilisme i un determinisme que doten qualsevol acció del sentit de l’inútil. La meravella de l’inútil. Jo vull un art inútil.
Bergman volia ser enterrat en un taüt senzill, idèntic al de Joan Pau II. Què li inspira aquest xoc entre Ingmar Bergman i Joan Pau II?
No hi ha tant de xoc perquè durant tota la seva vida Bergman va experimentar l’angoixa de la fe i la solitud davant el silenci de Déu. Crec que el funeral del papa Joan Pau II li va commoure més estèticament que espiritualment. L’elecció d’aquest taüt és el seu últim acte estètic, grandiós, i només la supremacia estètica és capaç de posar-nos en contacte amb l’espiritual. Estem davant l’última obra d’un dels homes més influents de tots els temps, el seu propi funeral. A més l’essencial és l’home i la seva extinció.
En els seus diaris, Bergman alterna l’heretgia i la blasfèmia amb una infinita necessitat de Déu, de transcendència. La relació entre Bergman i la religió és extremament complexa.
No pot ser d’una altra manera. La religió és la guerra interior. La santedat és només la lluita entre el bé i el mal. I la fe no significa que Déu existeixi, la fe és la necessitat que Déu existeixi. Déu és amor perquè mai contesta. Està en silenci encara que el cridis fins a excel·lir-te la gola.
Quin paper juga el llenguatge en aquesta obra?
L’humà.
El que més estimo és el silenci
La paraula és una condemna?
La paraula m’obliga, és una condemna, m’obliga, necessito escriure-ho tot. No obstant això, el que més estimo és el silenci.
Bergman deia que els somnis són més reals que la vida. De la mateixa manera, l’art és més real que la vida?
L’art és més important que la vida. No sé si més real. Però sí que és més important que la vida. Entre salvar una persona o un Caravaggio, cal salvar el Caravaggio.
‘Vudú’ era un viatge al seu funeral, a ‘DÄMON’ confirma els dimonis que l’envolten sota la influència d’Ingmar Bergman. La trilogia acabarà amb ‘Eó’, o l’obsessió pel seu final en el món. Significa també la seva desaparició en escena?
No ho sé. D’alguna manera hauré de desaparèixer, sí. El meu desaparèixer de l’escenari és un primer pas cap a la desaparició total, és el que anticipa a la mort. M’imagino com Kantor, ficant-me en els cossos d’altres persones, tal vegada.
No suporto aquest narcisisme dels creadors que creuen que contribueixen a millorar la societat amb les seves obres
Com podem retornar-li al teatre la seva naturalesa?
“L’art ha de ser lliure, desvergonyit i irresponsable”, diu Bergman. No necessitem persones que vulguin construir un món millor a través de l’art. No ho suporto. No suporto aquest narcisisme dels creadors que creuen que contribueixen a millorar la societat amb les seves obres. La salvació de l’art ve de la mà de persones que saben crear bellesa destruint el món. L’important no és un món millor, per a això hi ha les lleis. L’important és un món més bell, per a això hi ha ‘Crits i murmuris’.
Catalunya Plural, 2024 
