Fluir és un privilegi de classe

Vivim sota un implacable bombardeig de missatges presumptament motivacionals que ens empenyen a viure fluint. A no planificar, a deixar que la vida ens porti i ens sorprengui, i adaptar-nos a això tan meravellós que el destí ens hagi d’oferir (sic).

Fluir en la feina, en l’amor, en els afectes, en els projectes. I que sigui el que hagi de ser, com en una mena de ruleta russa en la qual mai salta la bala. I ai de qui no flueixi! Reaccionari, covard, desempoderat. Fora de la teva vida qui no flueixi amb tu.

Perquè, escoltin, fluir és un privilegi; un privilegi de classe. Una vegada més, el mainstream ens col·loca com a revolucionària una filosofia profundament classista i retrògrada que és, a més, una tortura psicològica. Perquè, a veure, qui està en disposició d’anar fluint per la vida?

Pot fluir una mare amb un parell de petits que requereixen les seves cures a jornada completa? Es pot fluir amb 50 euros en el compte corrent? Com es flueix en el tema laboral sense una carrera, un màster i una bona carta de recomanació? Flueixen les persones amb diversitat funcional? Com nassos es flueix quan el teu capital personal ets tu i una borsa d’eines i hi ha una família que depèn del teu salari mínim?

No fluïm. Flueixen els rics, els privilegiats. Els que tenen matalàs, padrins, rendes, títols i recursos socioculturals. I et miren per sobre per planificar. Doncs clar que planifiquem, sí. Els treballadors planifiquem cada dia de la nostra vida per arribar a fi de mes, per estalviar 15 euros setmanals durant mig any i poder comprar-li una consola al petit. Per tornar al nostre país a abraçar els nostres orígens. Per deixar als que ens segueixen un camí més pla que el que vam haver de caminar nosaltres.

Flueixen els rics, els privilegiats. Els que tenen matalàs, padrins, rendes, títols i recursos socioculturals

Perquè fluir, en la vida real, no és que de sobte et truqui un desconegut per oferir-te la feina dels teus somnis a Bali. Fluir significa que no sàpigues com cuidar la teva mare, perquè no pots pagar les atencions que necessita, o que tornis a apedaçar amb cola les sabatilles de la nena perquè no pots comprar unes noves fins que et tornin a cridar de l’empresa.

No fluïm, perquè ni podem ni volem fluir. Nosaltres som treballadors i treballadores perquè no podem viure sense la nostra feina i no aquesta milonga de les classes mitjanes que ens buida, ens desuneix i ens descasta. Fluir en el tema laboral és un desastre majúscul, es diu precarietat i fa impossibles els nostres projectes de vida. Canviar de feina vint o trenta vegades no és una successió d’oportunitats d’autorealització i creixement, és un martell piló esmicolant qualsevol perspectiva d’emancipació real i desenvolupament personal i col·lectiu. I és un enorme fracàs que gent que no podria sobreviure ni un mes sense la seva feina faci romanticisme amb aquesta idea atroç.

No fluïm, perquè construïm junts els nostres projectes. Perquè el nostre patrimoni és el comunitari, el públic, això de totes. Perquè al ferit se’l cuida i a qui travessa una mala ratxa se li obre la porta de la casa i de la nevera, no se l’aparta anomenant-lo tòxic.

Que quina derrota també això de la toxicitat. El capitalisme emocional en la seva màxima expressió declamant als quatre vents en favor d’abandonar a qui ens necessita i accelerar en sortides individuals i individualistes. Tòxic és el teu company, que li trepitja el coll a qui faci falta per asseure’s en un cubiculum més prop del despatx de direcció. Tòxic el que es mofa i aprofundeix en les vulnerabilitats dels altres per sentir-se un graó per damunt. Tòxics els mitjans de comunicació que ens venen ideals de vida que només fan feliços als nostres caps.

Tòxic el penúltim que, mancant coratge per enfrontar-se als del podi, s’acarnissa contra l’últim. Perquè no flueix prou.