Tardà va ser diputat d’ERC al Congrés des del març del 2004 fins el març del 2019. Actualment és membre del Consell Nacional del partit. Aposta perquè ERC faciliti la investidura del socialista Salvador Illa com a president de la Generalitat i que el seu partit passi a l’oposició.
Esquerra Republicana ha de fer Salvador Illa president de la Generalitat?
Esquerra Republicana i el PSC han de fer mans i mànigues per entendre’s. El PSC ha de sortir de la seva zona de confort i Esquerra Republicana ha de sortir de la seva zona de confort. En tot procés de negociació, arriba un moment que les parts ja no poden amagar si han anat fins al màxim d’on poden anar. El PSC ha d’entendre que ha de fer tots els esforços per arribar a un acord amb Esquerra Republicana i Esquerra Republicana ha de fer tots els esforços perquè aquest acord sigui possible. I si les dues parts no estan disposades a sortir de la seva zona de confort, acabarà passant allò que no seria bo que passés. Defenso, i no d’ara sinó que ja ho vaig escriure al llibre En defensa pròpia, que tot el catalanisme, des del PSC fins a la CUP, ha de participar en un procés popular de construcció d’una solució. En aquest sentit, Esquerra Republicana ha d’assumir que construir una solució exigeix confrontar políticament amb el PSC i alhora col·laborar-hi. I el mateix el Partit Socialista. Si fas una fotografia de les classes populars catalanes, una part important d’aquesta fotografia està ocupada –no ho dic de manera exclusiva, ni de bon tros– per l’electorat d’Esquerra i del PSC. I, evidentment, també hi ha altres electorats d’esquerra, com ara, per exemple, el món d’Iniciativa, dels Comuns, etc. Estic convençut que seria bo que el PSC i Esquerra Republicana arribessin a un acord i, tot i assumint en aquests moments que no hi ha condicions objectives com perquè sigui possible un govern d’esquerres, crec que seria bo que Esquerra Republicana i el PSC arribessin a un acord que permetés la investidura d’Illa i que ERC passés a l’oposició.
La idea seria, doncs, facilitar la investidura d’Illa sense entrar al govern?
Assumir la realitat significa reconèixer que no hi ha condicions objectives prou madures en aquests moments com per a que sigui possible un govern d’esquerres. El repte és justament que aquesta dialèctica entre la confrontació i la col·laboració vagi llaurant una progressiva unitat d’esquerres. Però això s’haurà d’anar conquerint a través de les complicitats, a través del debat ideològic, a través de la confrontació i de veure com i de quina manera som capaços de construir aquesta solució d’acord també amb la política d’aliances que puguem establir a l’estat espanyol. És evident que construir aquesta solució requereix una convergència de la majoria del catalanisme polític, que l’hegemonia i el lideratge el portin les esquerres, i és bàsic i imprescindible que a l’estat espanyol hi governin les forces polítiques progressistes, de manera que al Regne d’Espanya hi hagi el govern més d’esquerres que avui dia sigui possible en el marc de la societat espanyola, que com totes les societats, també la catalana i les europees, van evolucionant cap a un predomini del pensament reaccionari.
Seria bo que Esquerra Republicana i el PSC arribessin a un acord que permetés la investidura d’Illa i que ERC passés a l’oposició
La seva posició és majoritària o minoritària a Esquerra Republicana?
En l’últim congrés del partit vaig presentar una esmena que la vaig poder transaccionar amb la direcció gràcies a que al Baix Llobregat la vam guanyar, en contra de l’opinió de la direcció. Aquesta esmena va quedar una mica desapercebuda, però ho dic perquè se sàpiga d’on venim. Hem d’intentar que arribi un moment que siguem capaços d’entendre que el republicanisme ha de participar activament en les propostes que plantegi la contrapart, entenent per contrapart els partits catalanistes no independentistes; no parlo ni del PP, ni de Vox, ni de Ciutadans. De la mateixa manera que haurem d’exigir a la contrapart que participin a les nostres propostes. Per què? Perquè hi havia un forat negre del qual n’havíem d’aprendre. Quan Miquel Iceta va dir que “no participarem de les lleis de desconnexió”, nosaltres, que en aquella època estàvem creguts que les condicions objectives eren suficients com per poder fer una revolució democràtica, vam dir “si no voleu participar, no participeu. Ja ens ho farem sols”. D’igual manera, prèviament, mesos, anys abans, pocs, la contrapart, el catalanisme no independentista s’havia escapolit una mica de les conseqüències de la manca de capacitat de diàleg per part de l’Estat espanyol, fins a l’extrem que Pere Navarro va arribar un moment que va dir que era favorable a un referèndum, sempre i quan fos acordat. Tard o d’hora es farà, possiblement no de caràcter vinculant sinó consultiu. El que no podíem fer és, en el postprocés, no superar aquest forat negre. L’important és que la immensa majoria del catalanisme polític, des del PSC fins a la CUP, se senti cridada a participar i si no a participar que assumeixi que per delegació està d’acord en la construcció d’una solució. I l’única possibilitat que hi ha és fer-la conjuntament. El PSC algun dia farà una proposta X al Parlament de Catalunya. Tard o d’hora dirà que proposa recuperar les competències que ens van laminar al Tribunal Constitucional, o un pacte fiscal. Ho ignoro, però algun dia dirà que “el nostre projecte és aquest”. Diuen que volen més autogovern. Al final hauran de dir que “nosaltres entenem que més autogovern vol dir això”. L’independentisme, si més no el republicanisme, ha de participar activament en aquesta proposta. D’igual manera, si algun dia, al Parlament de Catalunya, el republicanisme presenta una ponència o vol obrir una comissió d’estudi sobre com i de quina manera es pot confegir una llei de claredat, el PSC hauria de participar-hi. En dic el Cruzado Mágico. “Jo participo de la teva solució. Tu participes de la meva”. Construïm dues solucions. I al final, d’aquestes dues solucions construïdes, què en fem? Les pactem a Madrid? Les votem abans a Catalunya a veure quina té més suport? Això només poden liderar-ho el republicanisme i el PSC. I si les dues forces estiguessin al govern, encara seria més fàcil. Però si no, encara que Esquerra estigui a l’oposició, pot confrontar i alhora col·laborar. I la millor manera de col·laborar és ara, en el seu origen, en el moment zero, entendre’s en un pacte d’investidura. O això ho fem el PSC i ERC, amb les crosses que calgui, i és bàsic, imprescindible, també, tot el món dels Comuns, el món d’Iniciativa, o ho liderem nosaltres, o difícilment ens en sortirem, perquè uns quedaran esclafats pel sucursalisme i altres acabarem esclafats pels nacionalistes catalans.
Si es trasllada a les bases del partit la decisió de si s’investeix Illa o no, pot sortir qualsevol cosa, no? Les bases d’ERC havien de votar l’entrada al govern de Jaume Collboni a l’ajuntament de Barcelona i es va acabar suspenent la votació
Tot dependrà de l’acord. Així és qualsevol negociació. El que no val és fer-nos trampa. Estem en un moment zero, i si ara el PSC i Esquerra Republicana es fan trampes, anirem pel pedregar. Malgrat que estiguem destinats a competir, també estem destinats a col·laborar. És així, entre d’altres coses, perquè no vivim temps gloriosos; més aviat, vivim temps en què fins i tot la socialdemocràcia pateix i encara patirà més. No sabem d’aquí quatre dies què passarà a l’estat espanyol. No sabem què passarà aquí. El procés de desnacionalització de Catalunya és molt accelerat. Fins i tot està en perill la catalanitat. La fractura social s’incrementa cada vegada més. Fins i tot el sentiment d’orgull de ser català es deteriora en la mesura que vivim en una societat que ni tan sols garanteix que la gent pugui aspirar a viure amb una certa dignitat. Una part important de la població, que a més a més és una població nouvinguda que ocupa els espais socials de menor renda, tot just acaba de tenir un cert coneixement que viu en un lloc que es diu Catalunya. En aquests moments ser patriota és tirar el país endavant, entenent per país el conjunt de totes les persones que hi vivim. Tenim un 21% d’immigració, però si tu segmentes la població per renda, en els trams més baixos hi ha molta més gent estrangera. Aquí tenim un repte extraordinari. Les esquerres hem d’assumir la complexitat del moment i ser conscients que en aquests moments, no només per als independentistes sinó també per als catalanistes no independentistes, les condicions objectives per poder fer reeixir el projecte de cadascú són més adverses que l’any 2017. La Catalunya del 2024 és una Catalunya que està en pitjors condicions que l’any 2017. Les condicions internacionals són pitjors. I a l’estat espanyol la democràcia pateix molt més ara que l’any 2017. Encara que fos només per un cert egoísme polític, el conjunt del catalanisme no pot autoexcloure’s. Crec que hem guanyat la batalla de fer entendre que ens convé que els governs espanyols, d’esquerres, progressistes, es consolidin, que les aliances quallin, que encara que no estiguem en condicions de poder arribar a un pacte de Sant Sebastià d’aquí a poc temps, no l’hem de perdre de vista. Caldria trobar com i de quina manera l’independentisme basc, l’independentisme gallec, el republicanisme català, les esquerres espanyoles, anem fermant una estratègia que ens permeti, d’entrada, parar el cop. I en segon lloc, construir una solució que passi per salvaguardar l’estat del benestar, que la fractura social no vagi a més i preservar tot allò que té a veure amb la catalanitat. El retrocés en l’ús social de la llengua és molt evident per raons demogràfiques, per raons culturals, per raons tecnològiques, etcètera. Cal construir una solució.
No hi ha condicions objectives prou madures en aquests moments com per a que sigui possible un govern d’esquerres
Quina hauria de ser la solució?
Anar reconstruint. La solució passa per entendre que ningú pot excloure l’opció de l’altre. Illa també ho va entenent, això. Deia als Comuns i a Esquerra Republicana, “participo de totes les solucions o puc arribar intel·lectualment a participar de totes les solucions menys la d’un referèndum”. Això avui dia ja no és admissible. D’alguna manera l’independentisme ha d’entendre també que ja no és admissible dir que podem participar només de les solucions que garanteixin una única sortida, la de referèndum d’independència. És un canvi de paradigma mental. La validesa del que dic és que alguns vam començar a dir-ho el 2018, quan vam veure que la realitat era la que era.
L’alternativa és, si no arriba aquest acord entre Esquerra i el PSC, una nova convocatòria electoral
Suïcidi. Insisteixo en la idea de no fer-nos trampes. El PSC té la temptació, de dir que “si anem a eleccions, ERC en comptes de 20 diputats en traurà 18 o potser menys i tot; per tant, no cal que sortim gaire de la zona de confort”. Jo el que vull és que els meus s’ho prenguin amb interès, amb ganes i amb la certesa política que és imprescindible la dialèctica de confrontar i col·laborar amb el PSC. Dic el PSC, entenent-lo com la pota gran de les esquerres catalanes. En el meu imaginari hi entra, evidentment, també, el món dels comuns i de la CUP. El catalanisme l’hem d’arrossegar les esquerres. Si el PSC especula, fracassarà. Si ERC va a la negociació posant-hi poca voluntat, buscant l’excusa per poder dir que els dolents són els socialistes i així justificar una nova convocatòria electoral, farem un mal negoci. Al final qui ha de tirar el país endavant? El país només el pot tirar endavant aquelles persones que tenen un pensament polític que es basa en criteris molt bàsics. Un és repartir la riquesa d’una manera més equitativa. Esquerra Republicana és un partit socialdemòcrata, com el PSC. Els comuns tampoc no van gaire massa més enllà. Ningú parla de nacionalitzar absolutament res. Parlem de lectures més o menys intenses de la socialdemocràcia. Agafes el programa electoral d’Esquerra, el PSC i els Comuns i evidentment tenen matisos diferents, però a cap lloc es parla de segons quines mesures que fa uns anys encara s’hi posaven ni que fos per estètica. Estem parlant d’un repartiment més equitatiu de la riquesa, donant major èmfasi als poders públics, a l’estat del benestar. Encarar el gran repte de l’habitatge. Encarar el gran repte de la integració de la població nouvinguda, entenent com a integració que, justament perquè són els últims d’arribar i normalment els últims d’arribar viuen en circumstàncies més dures, requereixen major atenció. Hi ha gent que té por de dir-ho perquè creuen que això fomenta el racisme, la xenofòbia, i aquí no podem afluixar. I després cal salvaguardar la llengua. Coses molt bàsiques. I en la mesura que ens posem d’acord en aquestes coses tan bàsiques haurem d’intentar consolidar poders progressistes de Catalunya i fomentar-los a l’estat espanyol. I haurem d’anar encarant com i de quina manera som capaços de construir una solució que tingui aquí el màxim suport de la població, que allà hi hagi un govern espanyol que ho pugui entendre, que es pugui negociar, que es pugui legalitzar i que alhora pugui servir també pel repte que té l’estat espanyol de resoldre altres conflictes territorials.
L’esquer que posa Junts perquè ERC s’apunti a una llista encapçalada per Carles Puigdemont és que li oferirà molts més llocs amb opció a obtenir l’escó que els que obtindria anant sola. Funcionarà?
Això no passarà. Impossible, impossible. Si alguna cosa conec és el partit, i avui per avui és impensable que la militància d’Esquerra Republicana assumís una repetició d’allò que va passar el 2015. De fet, el 2015 finalment ho vam fer en contra d’allò que havíem aprovat al nostre Congrés. Recordo, i ara em sap greu dir-ho així però és que si no ho digués faltaria a la veritat, que el 2015 va haver-hi un Consell Nacional en el qual jo vaig demanar que no es votés aquest tema. Per què? Perquè així ens estalviàvem haver de votar en contra i ens estalviàvem una divisió. Vam entendre que, tenint present que es tractava d’unes eleccions de caràcter plebiscitari, es podia arribar a fer. Però es va fer amb molta recança.
Es va votar o no?
No, no vam votar. Vaig sortir i vaig dir que no es votés, i que permetéssim la proposta que presentava la direcció. Tothom era molt conscient que era un fet singular, excepcional; si aleshores ja es va assumir de manera molt excepcional, perquè tal vegada això permetria arrossegar els convergents, avui dia això és impensable. És a dir, si a Junts creuen que si hi hagués ara una nova convocatòria electoral i intensifiquessin aquesta campanya que ja han començat, podrien fer una llista conjunta, estan condemnats al fracàs. Puigdemont va arribar a dir que estava disposat a oferir 25 llocs d’una hipotètica llista. Crec que fins i tot no hi hauria ni debat. Algunes veus hi ha hagut al Consell Nacional, però molt, molt minoritàries. Gairebé diria de persones que es podien comptar amb els dits d’una mà. No té cap futur.
Una nova convocatòria electoral seria un suïcidi
L’Assemblea Nacional Catalana de Lluís Llach diu que es mobilitzarà contra Junts, ERC i la CUP si, per activa o per passiva, faciliten l’accés d’Illa a la Presidència.
Del Llach fa molt temps que només escolto els discos. Em continua agradant escoltar els seus discos. La batalla ideològica de com les esquerres lideren el procés de construcció d’una solució en la qual ningú s’hi senti exclòs no està guanyada. És evident que hi ha ferides entre Esquerra Republicana i el PSC. Fins i tot hi ha ferides entre Esquerra Republicana i els Comuns, malgrat que pensem de manera semblant en molts casos. La batalla d’aquest cert compromís històric que les esquerres catalanes han d’encarar aquests anys que venen no està guanyada. La prova ha estat, per exemple, a Barcelona, on s’ha demostrat que hi havia gent d’Esquerra Republicana que estava ferida amb Ada Colau i la triangulació amb Collboni, i hi ha gent dels comuns que estan ferits amb ERC. La batalla ideològica encara s’ha de fer. Però que existeixin problemes entre les esquerres catalanes, el republicanisme, la socialdemocràcia del PSC, federal, autonomista, no vol dir que les bases d’Esquerra Republicana siguin proclius a un pacte amb Junts. Més aviat, jo diria que aquests últims anys hem patit molt. Fins i tot podria parlar de mi. Hem patit molt, molt. Per què? Perquè nosaltres vam fer un exercici en moments molt difícils, amb l’Oriol a la presó, companys empresonats, la Marta a l’exili, cruixits a multes, que no va ser gens fàcil i que no tothom a ERC hi va posar el mateix afany. Un exercici de dir què hem fet bé i quantes coses hem fet malament i amb quina intensitat. Aquest exercici l’hem fet. Nosaltres hem estat els únics independentistes que hem fet els deures per saber què havíem fet bé, què havíem fet més o menys bé i què havíem fet fatal. Ho hem fet sols. És més, alguns han confós aquesta reflexió que ha durat anys amb feblesa. I, quan han cregut que érem febles, han construït una superestructura que associava ERC amb traïdoria, botiflerisme, rendició. La gent d’ERC està també molt ferida amb Junts. És impensable una candidatura amb ells.
Si això passés…
No passarà. Objectivament és impensable. Jo no conec els mil militants que té Esquerra Republicana al Baix Llobregat, però en conec 250 i t’asseguro que no en conec cap que vulgui anar amb Junts.
No hi haurà llista conjunta amb Junts. És impossible. Això no passarà. No té cap futur
Els mals resultats de les últimes eleccions han generat tensió al partit. S’ha fet públic un Manifest demanant canvis a la direcció. Oriol Junqueras ha deixat la presidència però vol tornar a presentar-se el novembre. Com se superarà aquesta crisi?
És molt important no equivocar-nos o equivocar-nos el menys possible en aquest moment zero. Potser soc una mica ingenu. Ho he parlat amb algun amic socialista. A mi m’agradaria que el mateix neguit que alguns tenim, la mateixa voluntat que tenim de construir una solució la tinguessin al PSC, i alguns sé que la tenen. És molt important que en aquest moment zero, la investidura, aquest debat es faci bé. I que la gent sigui conscient que és l’inici d’un compromís històric, que no deixa de ser la segona part d’allò que l’any 2003 intuíem, en un context diferent. És tan important que haver desvirtuat aquell moment no té perdó. El manifest que van signar mil companys és tan inoportú perquè ha introduït un debat que no és l’important en aquests moments. En aquests moments, què és important? Què vull creure? Digue’m ingenu. Que el PSC està reflexionant i es pregunta per què és important arribar a un acord amb Esquerra Republicana. Vull pensar que ells hi reflexionen. I que els Comuns hi reflexionen. I vull pensar que Esquerra Republicana també estem reflexionant sobre això. I que puguem parlar dins d’Esquerra Republicana sobre els pros i els contres, què significa des del punt de vista estratègic. I en canvi, ara que hauríem d’estar esmerçant totes les intel·ligències i tota la força a debatre aquest moment i tant de bo hi pogués haver debat amb companys socialistes, amb companys dels comuns, ara resulta que se’ls acut fer un manifest. Un manifest per tractar un tema del mes de novembre. Quin sentit té? El gran pecat que han comès és que és inoportú, més enllà dels objectius, perquè el document parla de dues coses amb les quals cap militant d’Esquerra pot estar en desacord. Cal una esquerra nacional i, com que el món canvia molt de pressa, cal renovar-nos. Qui pot estar en contra d’això? El problema no és el que diu el text, sinó quin és l’objectiu d’aquest manifest. L’objectiu era intentar que Oriol Junqueras renunciés a presentar-se el mes de novembre. Té tot el dret presentar-se, i si no té el suport dels militants no serà president. Algú em va dir que “ets tú que sospites que és aquest l’objectiu”. “Sí. Saps per què ho sospito? Perquè a mi no me l’heu passat per signar. És que jo no estic a favor de l’esquerra nacional o és que jo estic en contra de la renovació? Com és que no me l’has passat a signar?”. Aquesta persona em va dir que no me’l van passar per signar perquè devien de pensar que era del Junqueras. D’entrada aquí hi ha hagut pocs que hem estat crítics amb la direcció. Això ha distorsionat el debat.
El manifest que van signar mil companys és inoportú. Quin sentit té fer-lo ara per tractar un tema del novembre?
Quina importància dona a l’escàndol dels cartells que semblaven criticar Ernest Maragall com a candidat a alcalde de Barcelona però que va resultar que havien sortit del propi partit?
Estic molt ofès. Estic molt ofès de pensar que a Esquerra Republicana hagi pogut passar això. El que reclamo és molt senzill. Els militants ens mereixem saber la veritat. Esquerra Republicana ha de donar satisfacció a la militància. La direcció ha d’explicar com abans millor la veritat. Quan se sàpiga la veritat cal que s’actuï de manera diligent i es depurin responsabilitats si hi ha responsables, i quan se sàpiga la veritat i quan s’hagin depurat responsabilitats els militants concedirem el perdó o no. De la mateixa manera la ciutadania, els votants, els amics, les persones que s’han sentit ferides podran perdonar Esquerra Republicana. Requereix uns dies, però fins que no se sàpiga la veritat, fins que no es depurin responsabilitats, demanar perdó és mig creïble. Em pregunto: Si no hi hagués hagut la investigació del diari ARA potser no ho haguéssim sabut mai? Ho haguessin amagat? Jo sóc membre del Consell Nacional, que és es el Parlament del partit. Crec que no hi he faltat mai de la vida. Mai se’ns va informar de res. Estic convençut que en poques hores, en pocs dies, ho sabrem tot i se’n trauran conseqüències. No ens ho mereixem això. La militància d’Esquerra Republicana ha donat mostres d’una maduresa brutal. Sabíem que hi havia dos béns superiors que calia preservar. Un, aconseguir l’amnistia. Dos, ser solidaris amb els companys que patien més. Moltes vegades, fins i tot en aquests anys, hem ponderat i hem moderat les crítiques a la direcció. I si la direcció mereixia tres aplaudiments, n’hi hem donat cinc. Per què? Perquè per damunt de tot estava la solidaritat i havíem de tancar files. Si la militància ha estat responsable, tan assenyada, que durant aquests anys, encara que hi ha hagut molts debats, sempre ho hem fet a l’interior, sense cap mena d’escàndol, no rebre el tractament de la veritat és pagar-nos amb moneda falsa. Estic convençut que les pròximes hores, els pròxims dies, la direcció dirà “va passar això i això, hi ha una persona implicada, n’hi ha quatre, n’hi ha vuit, o no n’hi ha cap”. El que vull saber és la veritat. Nosaltres, durant uns anys, hem posat el llistó molt alt, hem estat molt durs amb nosaltres mateixos. Vam expulsar Jordi Ausàs quan tot just la policia estava investigant un cas de contraban de tabac i només havia arribat als jutjats per instrucció. Un dia me les vaig tenir amb Xavier Antich, el president d’Òmnium Cultural, a Catalunya Ràdio, perquè pretenien que a Laura Borràs se la considerés represaliada i jo vaig ser dur amb ella i vaig dir que podia ser-ho perquè ho havíem estat abans amb nosaltres mateixos. Hem posat el llistó molt alt, i durant molts anys hem estat un mirall d’exemplaritat. Ara hem de continuar sent-ho. No podem acceptar excuses de mals pagadors. Que la direcció faci una investigació i que expliqui per què no es van activar els protocols. Que se sàpiga la veritat.
Per què l’esquerra francesa en quatre dies s’ha posat d’acord a les eleccions generals i a Catalunya és tan complicat un pacte semblant?
Perquè a França tothom ha vist les orelles al llop. En el fons, quan diem que cal construir una solució, entenent per solució buscar com i de quina manera finalment el poble de Catalunya pot expressar la seva voluntat i es resol el conflicte secular, això no va dissociat de què fem amb la democràcia i com s’atura el seu procés de deteriorament. Alguns aspiren a ser un estat federal, altres a ser una república, altres a ser una comunitat autònoma d’excel·lència, o el que sigui. Totes les persones que volen més autogovern dins d’un marc espanyol o en un marc d’independència, saben perfectament que aquesta sortida, aquesta altra o aquesta altra, només són factibles en un sistema democràtic millor que el que tenim ara. Doncs ara resulta que percebem que el sistema democràtic es va deteriorant. Es va deteriorant l’estructura democràtica i es va deteriorant el pensament progressista i democràtic de la ciutadania. Només cal veure el comportament electoral a tot arreu de les persones que tenen menys de 35 anys. L’esquerra en general, l’esquerra catalana, l’esquerra espanyola i també la interrelació entre l’esquerra catalana i l’esquerra espanyola hem de ser conscients del món en què vivim. La Catalunya, l’Espanya, l’Europa, el món del 2024 no són els del 2017. Han empitjorat tots els paràmetres, tots, des de la distribució de la riquesa a nivell planetari, a l’increment del belicisme, les qüestions mediambientals, les qüestions de salut democràtica; fins i tot l’Europa del 2024 s’ha allunyat de l’Europa somni i utopia dels pobles, i cada vegada més és l’Europa dels estats. Les condicions subjectives ara són pitjors que les del 2017, i això obliga a una reflexió per part de les esquerres catalanes. Saps quina és la meva tristesa avui? Que me’n vaig a buscar documents al PSC, a la Fundació Campalans, i gairebé no hi ha res. L’esquerra ha deixat fins i tot d’escriure. Esquerra Republicana té les ponències dels congressos i poca cosa més. Parles amb els companys dels comuns i no tenen materials. Hem deixat fins i tot d’escriure, de reflexionar. Jo pregunto: en els últims vuit mesos, quants actes hi ha hagut de debat i reflexió en què hagin participat polítics, intel·lectuals del PSC, d’Esquerra, dels comuns, dels de la CUP. Un.
Si ERC va a la negociació posant-hi poca voluntat, buscant l’excusa per poder dir que els dolents són els socialistes i així justificar una nova convocatòria electoral, farem mal negoci
Aquesta setmana hi ha el que es fa cada any a la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya
Sí, sí. Sort que n’hi ha un. Però m’has entès. Després de set anys de tripartits digue’m si trobes a l’hemeroteca un sol acte en què Carod, Saura i Maragall fessin una xerrada, un míting junts, on els militants i els votants d’ERC, Iniciativa i el PSC ens haguéssim pogut trobar per aplaudir-los. Si busques una fotografia només trobaràs la de l’acte del Saló del Tinell, al començament. O sigui van ser set anys de governs d’una cosa que estava a les beceroles i no vam deixar llast cultural de cap mena. Jo ho vaig batallar molt, però no ens en vam sortir dins d’Esquerra. Tampoc va interessar al PSC i Iniciativa. La unitat de les esquerres s’ha de currar. Per això és tan important preguntar-se en aquest moment zero si hi ha condicions per governar junts. Hi ha condicions per col·laborar? Sí. Com ho fem? Amb la voluntat de trobar un punt que permeti a uns ser investits i a altres investir. Evidentment, hem de fer un pas endavant pel que fa el finançament, hem reconèixer les coses bones que ha fet el govern Aragonès, intensificar-les i, si convé, millorar-les. I cal tenir presents els temes de la llengua, de l’educació, de l’habitatge. Costa de creure que no estem en condicions de fer un pas endavant. El PSC ha de fer un pas endavant; ha de fer un gran esforç. I l’ha de fer Esquerra Republicana, també. Per això, jo sempre he pensat que al govern de Barcelona, des del 2015, hagués calgut i sempre he defensat un govern tripartit.
Catalunya Plural, 2024 
