En aquesta sèrie sobre el Turó de la Peira, ho he remarcat més d’una vegada, he decidit ser lliure en els moviments, sobretot perquè el lloc d’estudi ha sigut condemnat a no tenir Història i per a comprendre com en té convé observar-lo amb molta atenció des de detalls gens invisibles.
Això avui em condueix a situar-me a un altre dels ingressos d’aquest barri aïllat per trobar-se a un turó i no ser ric com, per exemple, el Putxet. Em trobo al carrer del Tajo, així batejat amb tota probabilitat des dels anys quaranta, quan començà la seva urbanització, no concretada, això crec entendre, fins a mitjans dels anys seixanta, quan finalment caigué un vell pont de la riera d’Horta, perquè, al cap i a la fi, la via amb nom de gran riu és una continuació d’aquesta enorme torrentera.
Ara passeig Maragall acaba o comença al carrer de Fulton, amb anterioritat dedicat al Progrés. Això era quan Horta encara lluïa independència de Barcelona. L’estretor d’aquest carrer, un preciós enllaç envers el rovell de l’ou del vell Sant Joan, contrasta amb l’òbvia amplitud de Tajo envers la seva conjunció amb Cartellà, una de les connexions en aquest tram on serveix d’ingrés a altres indrets emblemàtics com la plaça de Bacardí o el carrer d’Horta. Per tant, oh que estrany!, som a un enclavament ben clar de frontera, això sí, ben dissimulat pel que fa al Turó de la Peira, on només podem accedir després de pujar diverses escales i sortejar una autopista urbana, com si fer-ho fos una penitència, prova del desinterès envers aquest nucli poblacional.
Abans d’arribar a aquests esglaons el panorama va ple d’elements contradictoris. Des de passeig Maragall baixem fins a trobar una espècie de plaça en honor al polític, escriptor i metge gallec Alfonso Castelao.
Ho sabem per un bust promogut el 1990 per l’Associació Cultural Saudade. Segons aquesta, el republicà encarna com ningú aquest concepte tan gallec de nostàlgia. L’autor, Manuel Mallo, declarà en una entrevista de 1994 sentir-se molt orgullós de la seva feina, que qualificà d’important.
Aquí podríem refutar-lo, no és pas culpa seva, sense gaire dificultat. El cap de l’insigne prohom s’oculta en aquest limbe absolut dels marges pel nul interès a dotar al centre d’elements de debat, passa el mateix al límit de Gràcia amb l’àgora de Francesc Pi i Margall, despolititzant-lo per sedar-lo i aplanar amb estrèpit el parc temàtic. Castelao no influeix a ningú en aquest no res, més aviat és com si haguessin exiliat a les lletres gallegues per a evitar noses de qualsevol mena. Per a compensar aplaudiré l’espai del voltant, ple de bancs on moltes persones xerren o llegeixen des de la consciència de no ser destorbades, perquè per allà no hi ha passa ningú a peu perquè tots aquests metres es pensaren per a ús exclusiu del vehicle privat.
La falta de pedagogia urbana no afecta tan sols la identitat plural de la capital catalana, sinó també al mode de mirar la morfologia. Com no existeix una preocupació per a comunicar-la es poden perpetuar desgavells de tota mena. Tajo, com Cartellà, hauria de batejar-se com a riera d’Horta des de la coherència espacial.Això darrer és una minúcia. Quan acaba aquest oasi de bancs, per un cop allargats per a no incomunicar als seus usuaris, apareixen les fatídiques escales. Com passejo molt he adquirit el do de la visió perifèrica i copso tot el voltant en un segon. Veig com la riera d’Horta es desplega envers Vilapicina. Darrere meu hi ha Tajo i a dalt de tot el Turó de la Peira, separat de la resta per aquest infame trosset de Fabra i Puig, fantàstic per a la velocitat, idoni per a assassinar vianants.
Les vides de la perifèria conten menys, i no ho dic tan sols per les morts. En lloc d’aquestes escalinates, sóc molt bo, algú podria meditar sobre com convertir Tajo en una passarel·la com déu mana per a endinsar-se a tots els barris circumdants i resoldre la seva actual condició d’indigna cursa d’obstacles. Això no passarà. Un cop travesso l’autopista, amb un viratge d’alarmant perillositat cap a les alçades, arribo als jardins de Tiberio Àvila, un altre il·lustre gallec molt compromès amb la noble missió d’unir als republicans catalans i espanyols.
Com a premi, dins d’aquesta obsessió per a polititzar la perifèria per a silenciar el passat, li atorgaren una bonica placa del nomenclàtor allà per 2008, tan imprescindible que el 2024 és víctima d’aquesta inevitable pandèmia de lletres caigudes repartida per tota Barcelona, un fenomen grotesc amb missatge, més encara en aquests jardins, una transició cap al Turó de la Peira, ja que d’alguna manera hem d’assolir la meta prevista.
La desídia per a reparar aquestes vocals i consonants desaparegudes a Tiberio Àvila sintetitza molt bé com l’esquerra s’ha desentès per complet dels seus potencials votants, sigui per negligència municipal com per conformar-se a inaugurar sense transmetre, com si n’hi hagués prou amb tallar la cinta sense reflexionar sobre les calors que els noms dels carrers poden proporcionar als habitants.
Els valors i l’acció, ja que si l’extrema dreta creix on les paperetes haurien de ser d’esquerres és perquè aquestes han dimitit. Aquesta passada setmana s’anuncià un ambiciós, sempre ho són, pla de barris. Mentre això passa, a Espanya hi ha manifestacions contra el turisme de masses i l’alcalde Collboni segueix ben content amb els seus mambos internacionals que omplen les butxaques de la ciutadania, la seva gran devoció des de la seva anhelada cadira a la plaça de Sant Jaume.
Espero que s’hagi entès la ironia, que ara tot s’ha de dir. Faria bé de reunir-se amb associacions alternatives, fa poc se sabé com les oficials reberen 4 milions d’euros durant el mandat d’Ada Colau, i si vol el puc passejar per a explicar-li com Barcelona s’ha de governar carrer a carrer per a invertir en les necessitats dels ciutadans.
Els del Turó de la Peira, excepte pel rejoveniment de la immigració que Junts no vol ni en pintura, envelleixen i això hauria de comportar millores a l’espai públic. Si el tram narrat en aquestes Barcelones es reformés seria una oportunitat per a vertebrar barris, fonent-los fins a possibilitar zones molt fructíferes d’intercanvi que enterrarien la tragèdia d’aquests passos inútils, insults per a la raó i la convivència en ple segle XXI.
Catalunya Plural, 2024 
