- Les pantalles no desapareixeran; igual que el dinosaure de Monterroso, seguiran allà quan les ploraneres s’hagin cansat i s’hagi d’atendre a la qüestió fonamental: com formar a l’escola, com educar en el lleure, en un univers comunicacional digitalitzat en què prima allò immediat, allò utilitari i el superficial. També hi continuaran estant els alumnes, les escoles, els mestres i les famílies, encara que despullats per força de costums, vicis i adherències inútils. Els primers s’adonaran que l’entreteniment de baixa qualitat en què sostenen les identitats adolescents és una pista suïcida. Les segones hauran de recuperar el millor de la pedagogia provada i defensar-se a ultrança de les burocràcies governamentals. Els tercers hauran de trobar aliats a la societat que els ajudin a lliurar una guerra impossible. I les quartes constataran que la societat que ells donaven per bona ja no existeix.
- Immediatesa, utilitarisme, superficialitat: som on som perquè hem arribat fins aquí per uns camins determinats i no per uns altres. Les xacres que censurem a les realitzacions de la cultura digital popular són precisament les línies mestres del que va ser la comunicació de masses reeixida al segle XX. La rapidesa a ultrança exigida al periodisme, la rendibilitat publicitària dels mitjans, la lleugeresa en la contextualització dels relats; allò que ahir eren virtuts s’han fet malbé en els mals d’avui, sense mudar en la seva essència. La revolució d’internet s’ha frustrat. No ha aconseguit superar el paradigma acumulatiu de la comunicació de masses ni ha imposat la lògica col·laborativa que estava cridada a desenvolupar. Internet ha estat deglutida per un corporativisme que porta al seu si la llavor d’una nova evolució democràtica a la comunicació. Però suarem tinta.
- L’anomenat “periodisme de clic”, que sembla que és la quinta essència de les tendències, serà el que enterri el periodisme veritable. Buscant desesperadament la rendibilitat immediata del suport informatiu, està trastocant la base mateixa del periodisme modern, és a dir, l’estructuració de la narració noticiosa en piràmide invertida, que dóna compte del que ha passat en primer lloc, amb un títol directe que no enganyi i una contextualització progressiva que eduqui el lector en una exigència pertinent de veracitat. Un llegeix els textos propiciats pel periodisme de clic i es meravella de com aspiren a guanyar diners amb mitjans i recursos tan mediocres i precaris. El treball per un periodisme de qualitat és l’ariet darrere del qual intervenen tots els elements que haurien de produir una regeneració de la comunicació. Les exigències que fem al periodisme de qualitat són les que haurien de comportar un rescat de la comunicació digitalitzada segrestada per la mentalitat i l’acció corporativa.
- La gent està atemorida per l’anomenada intel·ligència artificial generativa perquè és un mecanisme que sembla imitar la tasca d’un redactor humà. Espero veure aviat el veritable abast d’aquesta nova tecnologia per presenciar els tremolors veritables: la combinació d’una IA més robòtica, més biònica. Potser els temors cessin en veure si un veritable desenvolupament de la IA condueix a la cronificació del càncer i fins i tot la curació, o a l’eliminació de les malalties cròniques que es porten la major part del pressupost de la sanitat pública en medicaments. En aquell moment el temor ancestral que inspira la modernitat, l’arquetip de Frankenstein (l’horror a l’autonomia i el descontrol de la tecnologia creada per l’home), haurà canviat d’objecte i temerem altres coses: la teletransportació a l’estil de Star Trek, per exemple. El decreixement que somien les esquerres identitaristes només es produiria mitjançant un col·lapse de la civilització tal com la coneixem. L’únic camí que representa un retrocés a l’avenç tecnològic és el que condueix a una nova edat mitjana. Els col·lapsistes ens haurien d’aclarir si és precisament una nova edat mitjana allò que somien: abandonada la idea de progrés no encerten a veure que, sense tecnologia i avenç, no hi ha democràcia. I sense ella els decreixentistes serien els primers a marxar amb grillons i cadenes als peus.
- La veritable mesura de l’articulació i el desenvolupament de la tecnologia combinada amb la comunicació ens la donarà la propera guerra. No les actuals guerres de pobres que es lliuren a l’Àfrica, al Pròxim Orient o a l’Europa de l’Est, sinó un megaconflicte en què es posi a prova la tensió necessària entre el doblegament de l’enemic i la supervivència de les estructures productives. Els Estats Units van sortir airosos una vegada de tal prova amb les bombes atòmiques llançades sobre el Japó: van aniquilar el militarisme feixista nipó i van deixar intactes les bases feudals d’un capitalisme modern plegat als interessos de la potència vencedora. Aquest sembla ser el somni humit dels que avui dia pensen amb el cap al si del complex militar industrial, que deia Eisenhower. Totes les conseqüències, derivacions i desenvolupaments de la comunicació que hem viscut des del 1945 fins avui tenen origen en aquella Segona Guerra Mundial que sembla no haver-ne resolt la conclusió. La comunicació és l’element necessari per a la pau mundial i no només pel que representa per a la difusió de les idees de diàleg i concòrdia. La comunicació és també un teatre bèl·lic que, si no es desborda, permet mantenir circumscrita a les ments la pulsió suïcida del gènere humà. La guerra freda i l’equilibri del terror van demostrar això en les últimes dècades: fanfarronades les que es vulguin, però ni la sang ni els míssils van arribar al riu. Les guerres parcials i localitzades que estem tenint des del 1949 són una imitació de tercera mundial continguda. Per això, cal una globalització completa de la comunicació que no només democratitzi les societats sinó que tregui del cap els qui baten els tambors de guerra que en temps de desenvolupament tecnològic i comunicacional és impossible vèncer per la força sense destruir-se un mateix. Aquell lema dels anys 50 que els més vells recordaran: “Àtoms per a la pau”.
Cinc notes sobre comunicació, guerra i pau
Catalunya Plural, 2024 
