La mobilització massiva de l’electorat progressista, terroritzat davant la perspectiva d’una majoria absoluta de la ultradreta que li permetés nomenar el primer ministre, ha estat clau per a la victòria de l’esquerra, que, tanmateix, només tindrà majoria simple. També ha jugat un paper central el ‘front republicà’ format per l’NFP i l’Ensemble, que van retirar moltes de les seves candidatures per concentrar el vot anti-RN – si bé l’electorat de l’NFP va seguir en més mesura que els ‘macronistes‘ la consigna de votar qualsevol candidatura que pogués derrotar la ultradreta.
Pocs minuts després de conèixer-se les primeres enquestes a peu d’urna, Jean-Luc Mélenchon va reclamar a Macron que nomenés un primer ministre del Front Popular, que aplicaria “tot el programa”. Tot i això, no està gens clar que es compleixin els desitjos del polèmic líder ‘insubmís’. El costum és que el president designi cap de govern el candidat del grup parlamentari més nombrós, però no és una obligació legal. A la nit electoral, Macron va dir que “esperarà l’estructuració de la nova Assemblea Nacional per prendre les decisions necessàries”, una manera de guanyar temps. La fragmentació parlamentària és una novetat a la Cinquena República francesa, molt presidencialista i dissenyada per limitar el poder del Parlament.
El ministre d’Interior, Gerard Darmanin, es va afanyar a proposar un acostament entre els ‘macronistes‘ i la dreta tradicional dels Republicans (LR), que han quedat en quarta posició, ja que el conjunt dels dos grups suma més diputats que el Front Popular. Encara no havia acabat el recompte i als platós de televisió ja s’estudiava un altre possible acord: una gran coalició entre Ensemble i els sectors més moderats del Front Popular (presumiblement el PS i els ecologistes), potser també amb LR. Aquesta coalició implicaria trencar la reeixida aliança d’esquerres per marginar La Francia Insumisa, el principal motor de la victòria de l’NFP i el grup més gran dins del Front.
En els propers dies el PS rebrà una gran pressió política i mediàtica per mirar a la dreta i alguns dels seus líders, com Raphaël Glucksmann, s’hi podrien prestar. Però no és clar que sigui un moviment intel·ligent per a un partit que va estar a punt de desaparèixer després de la desastrosa presidència de François Hollande i ha sortit de la irrellevància política gràcies a la seva aliança pragmàtica amb La Francia Insumisa. Mathilde Panot, una de les portaveus de LFI, va detallar diumenge quines seran les primeres mesures si arriben al govern: apujar el salari mínim a 1600 euros, abrogar la reforma de Macron que endarrereix l’edat de jubilació a 64 anys i reconèixer l’Estat de Palestina.
La de diumenge va ser una nit d’eufòria per a una esquerra inspirada en l’experiència històrica del Front Popular del 1936, que va impedir el triomf del feixisme a França i va aconseguir avenços socials com les vacances pagades. Però la ultradreta ha aconseguit el seu millor resultat en unes eleccions legislatives i va ser la força més votada a la primera volta. Si els factors que han alimentat el seu creixement els darrers anys continuen en marxa, Marine Le Pen podria guanyar les eleccions presidencials del 2027, un escenari que fa poc era inimaginable.
Catalunya Plural, 2024 
