La setmana passada dues germanes van morir –o millor dit, van ser assassinades– per un sistema econòmic –amb uns responsables directes– que en el marc de l’habitatge posa per davant els interessos i els grans beneficis dels privats que no pas l’accés a un bé tant necessari i imprescindible per la vida com és tenir un sostre.
Alhora, cal tenir ben present que aquest mercat no funcionaria sense uns polítics que aplanen el camí i incentiven unes polítiques que no garanteixen l’accés a un dret universal com és l’habitatge; uns polítics, com Jaume Collboni, que malgrat les polítiques nefastes que està fent per les veïnes de Barcelona encara pot sortir i –sense que li caiguin els anells– dir que “el suïcidi de les dues germanes és la cara més dura de l’emergència habitacional a la ciutat de Barcelona”. Ell, el mateix que posa dia darrera dia la catifa vermella perquè la indústria turística i el gremi d’hotelers es lucrin cada vegada més a costa de les persones que humilment volen desenvolupar un projecte vital digne als barris d’aquesta ciutat. O, també ell, qui té com un dels seus principals projectes modificar la normativa que obliga a dedicar un 30% d’habitatge protegit a les noves promocions i grans rehabilitacions.
A l’escoltar i llegir tot això, el que ens surt pensar a moltes és la immensa hipocresia que se’n desprèn d’aquesta manera d’actuar; per una banda, s’incentiven polítiques que van en detriment de l’accés a un habitatge per la majoria de persones de la ciutat, així com l’expulsió continuada de les veïnes dels diferents barris, i de l’altra, quan aquestes polítiques arriben a tenir les conseqüències per les vides de les persones i la seva salut mental, aleshores surten en roda de premsa i es posen les mans al cap.
Aquesta manera de fer és insuportable. Però malgrat sigui insuportable no deixa de ser la realitat que ens ha tocat viure; la buidor de les paraules, la hipocresia feta quotidianitat. I ho és en el terreny de la política institucional, on dia a dia veiem frases amb paraules buides d’acció i també de contingut, però també ho és en el terreny personal i professional –que també és polític– amb persones que abracen el discurs de les cures, de la comunitat, però que després mostren el seu egoisme a partir dels seus actes a l’hora de relacionar-se amb les persones, d’anteposar de manera sistemàtica els seus interessos als del col·lectiu. Inclús en l’àmbit laboral ho veiem amb persones que potser ens hem trobat pel camí que s’han aprofitat de les nostres feines, de les nostres idees, dels nostres recursos mentre anaven a diferents organitzacions a explicar com s’havia de treballar en equip o com desenvolupar l’empatia i la confiança entre diferents persones d’una organització.
I amb tot això també ens n’adonem que som molt durs quan veiem aquestes contradiccions en els altres; quan ho veiem en les maneres de fer política institucional, en el sistema que ens envolta; en les contradiccions i la cruesa del sistema capitalista i patriarcal. Aquí som implacables, amb els de fora som absolutament contundents; però què passa quan aquestes contradiccions, aquestes hipocresies ens toquen de prop? Les assenyalem? Les denunciem? Les confrontem?
Un amic em va dir un dia que una cosa que el sorprenia molt era veure com la gent era capaç de veure totes les contradiccions i crueses dels altres i dels sistemes d’opressió, però en canvi com de fàcil era per aquestes mateixes persones assumir contradiccions en el seu dia a dia: en relació amb les seves relacions interpersonals, els seus hàbits quotidians, la seva realitat laboral, familiar o comunitària. I és que potser alguns dels problemes que tenim provenen d’aquí; de pensar que les nostres accions per si soles no són significatives i que només atacant les contradiccions i les desigualtats creades pels sistemes ens en sortirem. Penso que això és erroni; evidentment cal atacar els sistemes, les estructures i anar a l’arrel de les causes provocades per engranatges complexes; però, de la mateixa manera que sense lluita col·lectiva no hi ha canvi possible, sense una coherència i lluita individual no hi podrà haver mai una coherència col·lectiva. Crec que ens cal una reflexió i tornar a omplir de contingut aquelles paraules que potser només han estat desitjos i voluntats però no realitats; confrontem les nostres contradiccions, assumim treballar per una coherència que ens permeti avançar. I fem-ho de manera individual, però sobretot de manera col·lectiva: des de l’honestedat i la humilitat.
Catalunya Plural, 2024 
