La violència econòmica: una forma de violència masclista
Patir una situació de violència masclista sovint implica, entre d’altres, el control dels recursos econòmics de les dones per part de l’agressor, el que es coneix com a violència econòmica, una forma de violència masclista que consisteix en la privació intencionada i no justificada de recursos per al benestar físic o psicològic de les dones i/o dels seus fills i filles [1]. Aquesta forma de violència genera una gran dependència econòmica cap a l’agressor i dificulta trencar amb la situació de violència.
Parlem de violència econòmica en situacions en què l’agressor exerceix un control econòmic sobre la dona, com ara impedir-li conèixer l’estat de l’economia familiar i/o prendre decisions al respecte, controlar-li l’ús i/o l’accés als recursos econòmics, o dificultar-li l’accés a les necessitats bàsiques. D’altra banda, també s’inclou el sabotatge laboral, és a dir, situacions en què l’agressor impedeix a la dona obtenir o mantenir un lloc de treball, dificultant-li el seu desenvolupament professional i limitant la seva autonomia. Una tercera dimensió és l’explotació econòmica, que es refereix a situacions en què l’agressor s’apropia o destrueix intencionadament els recursos econòmics de la dona, com per exemple, acumular factures en el seu nom, negar-se a pagar la part de les despeses que li corresponen o apropiar-se dels diners comuns [2].
La violència econòmica és una violència que s’allarga en el temps i que sovint s’exerceix fins i tot quan s’ha trencat la relació de violència. Per exemple, en els casos en què la víctima ha de carregar amb deutes o despeses importants fruit de l’explotació econòmica. En aquest sentit, una de les situacions que es donen amb més freqüència és l’impagament de les pensions dels fills i filles, una situació en què la violència econòmica esdevé també una forma de violència contra la infància i l’adolescència, i una forma de violència vicària, ja que, per venjar-se del divorci, l’agressor priva els fills i filles dels seus drets econòmics.
Malgrat estar reconeguda a la Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, així com al Conveni d’Istanbul, ratificat per l’Estat espanyol l’any 2014, la violència econòmica no queda recollida de forma exclusiva en la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere i tampoc queda reconeguda en l’àmbit penal i processal. Aquest fet dificulta tenir dades de la seva prevalença, ja que ni el sistema judicial ni les administracions en fan un recompte ni un seguiment. L’impagament reiterat, intencionat i injustificat de la pensió sí que s’inclou en el Codi Penal, però no té l’agreujant de ser considerat un tipus de violència contra les dones.
Les dades disponibles provinents d’estudis i enquestes indiquen la violència econòmica com la tercera forma de violència masclista més freqüent. Segons la Macroenquesta de violència contra les dones del 2019, l’11,5% de les dones a l’Estat espanyol han patit algun tipus de violència econòmica per part d’una parella o ex-parella al llarg de la seva vida, un percentatge que es tradueix en més de 2,3 milions de dones. Cal tenir en compte que les violències no impacten de la mateixa manera totes les dones. De les dones que han patit algun tipus de violència econòmica, les que han nascut en un altre país o les que tenen una discapacitat superior al 33% l’han patit en major proporció.
La violència econòmica en el marc de la relació de violència masclista és un reflex de les desigualtats socials. Parlem, doncs, d’una violència estructural que es reprodueix en el funcionament general de tota l’estructura social i s’entrellaça amb altres violències sistèmiques. Així mateix, moltes dones que aconsegueixen desvincular-se del seu agressor es troben amb grans dificultats per refer les seves vides a causa de violències derivades del capitalisme, el patriarcat i el racisme, com ara estar en una situació administrativa irregular, la manca d’accés a un habitatge i a condicions laborals dignes, i la sobrecàrrega de treball de cures, fet que dificulta el seu procés de recuperació.
A Catalunya, l’any 2023, la taxa AROPE mostrava que el 25,3% de les dones es trobava en risc de pobresa o exclusió social, enfront del 23,5% dels homes. Ara bé, si ens fixem en la taxa de pobresa en supòsit d’autonomia [3], que es calcula en base als ingressos individuals en comptes dels ingressos de la llar, obtindríem una taxa de risc de pobresa d’un 24% en els homes i fins a un 49% en les dones. Aquest últim indicador permet veure la realitat de les diferències d’ingressos per gènere dins d’una mateixa llar, tenint en compte que les relacions entre homes i dones estan condicionades pel sistema i que, per tant, no tots els individus d’una mateixa llar gaudeixen dels mateixos recursos i del mateix grau de control sobre aquestes.
La renda bàsica universal: seguretat i autonomia
Atesa la violència econòmica contra les dones, tant en el marc de les relacions de violència masclista com en l’estructura social, cal considerar propostes que puguin brindar seguretat i autonomia material, com pot ser una renda bàsica universal: una assignació monetària de tipus individual, incondicional, universal, regular i suficient per cobrir les necessitats materials bàsiques.
El sistema de prestacions socials sovint es vincula a la llar o a la unitat familiar i, per tant, no té en compte les relacions desiguals que existeixen en el si de la família, que ha estat històricament un lloc de violència contra les dones i altres violències contra les persones LGTBI. Un ingrés individual podria proporcionar seguretat i autonomia a les dones, contribuint a reduir la taxa de pobresa i la dependència econòmica d’altres persones i, per tant, facilitaria trencar (o no veure’s abocades a) relacions de violència.
D’altra banda, una de les característiques més destacables de la renda bàsica universal és la incondicionalitat; és a dir, la persona receptora no ha de presentar cap requisit econòmic o social per rebre-la. D’aquesta manera, no es posa les persones sota control i no es qüestiona la seva capacitat d’agència i subjectivitat. La no condicionalitat contribuiria també a reduir la burocratització dels tràmits administratius i, per tant, s’eliminarien els temps d’espera que requereix tramitar prestacions econòmiques. Al mateix temps, es trauria càrrega administrativa als serveis socials bàsics i als serveis especialitzats en violències, que podrien dedicar més temps a la intervenció.
La universalitat, juntament amb la incondicionalitat, proporcionaria una cobertura molt àmplia. Tot i així, cal tenir en compte les seves limitacions. El Pla Pilot de Catalunya va vincular la universalitat a complir un mínim de nou mesos d’empadronament al municipi de residència. Ara bé, sabem que el dret a l’empadronament es vulnera per part de moltes administracions i pel propi funcionament del sistema. Per tant, fer efectiva la universalitat requerirà de polítiques en molts altres àmbits.
Els problemes estructurals requereixen solucions estructurals. La renda bàsica pot contribuir a forjar una política econòmica i social que redueixi l’impacte de les violències. Tot i així, per esdevenir una mesura realment transformadora, cal pensar-la en un marc d’ampliació dels serveis públics i de polítiques radicals que transformin d’arrel l’estructura social.
[1] Article 4 de la Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista.
[2] Red 2 Red consultores SL. Violencia económica contra las mujeres en sus relaciones de pareja o expareja. 2023. Edició del Ministerio de Igualdad, 223 pàgines.
[3] Indicador proposat per la Càtedra d’Inclusió Social de la Universitat Rovira i Virgili (URV).
Catalunya Plural, 2024 
