Tot allò de què no parlem mentre parlem dels joves i l’extrema dreta (II)

Com vam argumentar fa uns dies en aquest article, la relativa dretanització dels joves podria obeir a problemes de fons, molts dels quals tenen a veure amb la gestió que està fent l’esquerra dels canvis d’època. Creiem que aquesta tendència relativa entre els joves, sovint exagerada per la dictadura del clickbait i certs pànics morals de la nostra societat, no només mereix atenció, sinó que ens hauria d’obligar, a les esquerres, a millorar tant els nostres discursos com la manera de relacionar-nos amb el món i, per descomptat, d’intervenir-hi.

L’onada reaccionària que estem vivint no és únicament atribuïble a la tendència conjuntural de part d’una generació concreta. Amb tot, seria un error naturalitzar-la en virtut d’una llei pendular de la història segons la qual, després d’un auge progressista vindria un reflux conservador, o acceptar-la com a resposta inevitable als avenços del feminisme, l’ecologisme i altres moviments emancipadors. Si alguna cosa no tenim les generacions actuals és el privilegi del temps; hi ha enormes transformacions socioeconòmiques que d’aquí una dècada ja no serem a temps d’emprendre. És per això que l’esquerra no es pot permetre el luxe de no fer-se càrrec de l’època; cal que faci el possible per fer-la virar cap a la ruptura amb el sistema capitalista.

Com dèiem, un dels factors que està distanciant part dels joves de les idees i els valors de l’esquerra és la cooptació dels nostres imaginaris per part de l’statu quo. Si, avui, el poder parla el llenguatge de la igualtat i la sostenibilitat, els qui realment creiem en aquests ideals i els volem adoptar fins les seves últimes conseqüències estem obligats a diferenciar-nos. No ens podem considerar ecologistes tan sols per posar-nos plaques solars a casa; per ser-ho, cal reivindicar que l’acumulació de capital xoca amb els límits del nostra planeta i que la justícia social ha de ser indestriable de qualsevol transició. No podem permetre que un feminisme cec a les desigualtats de classe, raça o origen i que veu els homes com a enemics naturals es confongui amb la nostra proposta d’un feminisme per al 99%. En definitiva, es tracta de demostrar que, lluny de ser l’statu quo, la nostra causa el confronta i que, a diferència de l’aparent rebel·lió de l’extrema dreta, és l’única que pot resoldre els malestars d’època garantint una societat justa en un planeta habitable.

I, a l’hora de fer-ho, hem d’evitar caure en moralismes. La pràctica militant no consisteix a exigir puresa des de talaies presumptament impecables, sinó a treballar colze a colze per convèncer, empatitzar amb els malestars per polititzar-los i construir espais col·lectius segurs per navegar errors i incerteses. No deixar ningú enrere implica que qualsevol persona oprimida ha de poder formar part de les nostres files —i de fet, hem d’aspirar a que així sigui—: un home que sent la pressió per fer que la seva família arribi a final de mes ha de sentir-se part del feminisme; una persona de classe treballadora no pot veure’s confrontada a l’ecologisme; un adolescent de setze anys sense esma per llevar-se al matí ha de convèncer-se que la sortida a les seves angoixes és col·lectiva.

Crec que tot això que dic sona força evident, però no em sembla que sigui el més coherent amb les nostres pràctiques actuals. La pèrdua de control sobre els nostres símbols i el replegament identitari davant la incapacitat de canviar el món crec que ens condueixen a estratègies que mostren una esquerra més antipàtica que il·lusionant. En el fons, tinc la impressió que la fixació amb els joves quan parlem de l’extrema dreta respon a la nostra renúncia a conquerir el poder per fer canvis estructurals. Quan eludim canviar la realitat, busquem refugi en l’abordatge de qüestions com ara la dretanització dels joves, que condueixen, principalment, a un pla moral. Quan deixem de creure en els universalismes, salvem la nostra ànima amb individualisme identitari.

Una premissa fonamental del socialisme és que cal entendre el món per transformar-lo. El món endimoniadament complex que ens toca transformar és un que no dona esperança en el futur. Els joves, tema central d’aquestes reflexions, són els principals perjudicats per aquesta perspectiva. Conquerir-los a ells, així com a totes les persones oprimides pel sistema, passa per recuperar una idea de progrés. I no un progrés entès com a impuls natural de la història, sinó com a fruit de la lluita colze a colze dels oprimits del món. És urgent tornar a creure en aquesta possibilitat, la d’una història escrita pels pobles, la d’una història d’una vida millor en un món radicalment diferent.