Per una èpica dels serveis públics

Veig a la tele una breu notícia sobre un barri empobrit de Catalunya. Hi apareixen veïns grans i joves que expliquen les seves dificultats, sovint dramàtiques i els problemes de salut mental que hi estan associats. Res que no coneguem però que explicat en primera persona sempre colpeix. Tot seguit hi apareixen entitats que treballen al barri i donen suport als veïns. Treballadors d’organitzacions que ajuden a fer la vida més fàcil i que fan una feina molt important. El que no apareix enlloc són els serveis públics i els seus treballadors. Com passa sovint a molts mitjans, els treballadors i els serveis públics som invisibles.

Conec bé el barri, porto 18 anys treballant-hi, i conec també molts dels seus veïns i molts dels treballadors públics. Sé que hi ha molts serveis públics: una dotzena de centres educatius, ambulatori, serveis socials, biblioteca, casals de barri, centre cívic, habitatges públics, una zona esportiva nova de trinca i infinitat de programes d’entitats socials finançats amb recursos públics. No obstant, tots aquests recursos i totes les hores de feina dels seus treballadors gairebé mai són notícia. Perquè passa això? Crec que com a mínim per quatre motius.

• En primer lloc, els serveis públics no tenen èpica. Els mitjans i la societat necessiten èpica i emoció. Els veïns organitzats reclamant recursos tenen èpica; les organitzacions socials lluitant per la justícia tenen èpica, fins i tot l’empresa privada i els emprenedors tenen èpica. En contrast, els serveis públics semblen grisos i avorrits i semblen afectats per una estranya modèstia.
• Un altra raó important és el neoliberalisme imperant que glorifica l’empresa privada i que impregna tota la vida social. La idea que només l’empresa privada crea riquesa i que els deficitaris serveis públics són un llast està molt extesa. Aquesta absurda visió (com si metges, infermeres, mestres, bombers, policies, hospitals o pensions de jubilació no aportessin cap benestar a la societat) és compartida per moltíssima gent, fins i tot dins de l’administració pública.
• Un tercer motiu i molt important és que els governs en general han cregut poc en l’administració pública i els seus treballadors sovint s’han sentit maltractats. Mencionar, només com a exemple, l’altíssim grau d’interinitat que han hagut de patir sempre els treballadors públics, i que només s’ha començat a resoldre gràcies a una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i la feina negociadora d’alguns sindicats.
• Finalment penso que els discursos de certs partits polítics i sindicats també contribueixen a invisibilitzar la feina dels treballadors públics. Sembla que per a reivindicar uns millors serveis públics cal presentar-los com a absolutament enfonsats. Alguns partits que quan governen defensen que tot va bé, quan fan oposició pinten un panorama desastrós. Això pot ser útil electoralment, però impedeix que els ciutadans coneguin i valorin els serveis públics de que disposem. Lluitar per una societat més justa i igualitària hauria de ser compatible amb valorar i reconèixer allò que ja tenim i allò que funciona bé. I de coses que funcionen bé n’hi ha moltíssimes.

A la nostra societat existeixen serveis que en altres països són ciència ficció. Per citar exemples prou coneguts, cada mes 10 milions de pensionistes cobren puntualment la seva pensió, milions de ciutadans tenen accés a serveis sanitaris gratuïts i, a la ciutat de Barcelona, 40.000 infants tenen garantida una beca menjador cada dia. Aquestes polítiques segurament no fan desaparèixer les desigualtats, però garanteixen drets i proporcionen vides dignes a moltíssims ciutadans. Segur que hi ha països on hi ha més serveis, i on les coses funcionen millor, però també n’hi ha molts d’altres on aquests són inimaginables.

La democràcia està en crisi arreu del món, i un dels motius és que molts ciutadans veuen l’administració pública com un llosa, i fins i tot com un enemic. Una ciutadania que no coneix i valora els serveis que rep per part de l’estat pot tenir la temptació de donar suport a altres models menys democràtics. Milei triomfa a l’Argentina defensant que tots els serveis públics són literalment un robatori i que cal retallar-los amb una motoserra… Al nostre país, Alvise triomfa afirmant sense rubor que “els polítics” es queden amb la majoria d’impostos que paguem. Arreu del món s’obre pas una ofensiva reaccionària antipolítca i anti-estatal que és alhora també anti serveis públics.

Si volem defensar la democràcia i creiem en l’estat del benestar necessitem una èpica dels serveis públics. Necessitem creure que tenen valor i necessitem viure’ls com un triomf col·lectiu i com un tresor a protegir. Els ciutadans hem de conèixer i valorar tot allò que tenim, i els treballadors públics necessitem alçar la veu i proclamar que estem garantint drets i proveïnt benestar. Sense els recursos estatals i l’esforç dels treballadors públics aquesta societat seria un lloc molt pitjor. Aquesta proposta és tan difícil com urgent. Ens hi juguem drets i benestar i ens hi juguem la democràcia.