“El sector està tocat, desanimat, sense esperança de futur. El sector pesquer està vivint un dels moments més complexos de les últimes dècades. Molts pescadors estan esperant que s’obri la convocatòria de desballestament per plegar”, lamenta Joan Alginet, gerent de l’associació Grup d’Acció Local Pesquer (GALP) Terres de l’Ebre. Atribueix el malestar a les polítiques del ram aprovades per la Unió Europea (UE) i la transposició que n’ha fet Espanya. “Són legislacions que pretenen harmonitzar la pesca a tota la Unió, sense tenir en compte les característiques de cada zona. Això ha agreujat el relleu generacional, perquè no genera il·lusió dedicar-s’hi, no genera expectatives”, sosté.
Les dades li donen la raó: Catalunya ha perdut gairebé la meitat d’embarcacions professionals en 20 anys. De les 1.382 que hi havia el 2003 a les 673 de l’any passat, compta el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural. “Durant anys el sector s’ha fet petit, però des de la pandèmia hi ha una certa estabilització”, considera Alfons Garrido, tècnic del Museu de la Pesca de Palamós (Baix Empordà). “Estem vivint un moment de canvi important, sobretot en la pesca d’arrossegament i d’encerclament [els mètodes amb les flotes més grans]”, indica Antoni Abad, president de la Federació Nacional Catalana de Confraries de Pescadors.
“La pesca és un ofici poc atractiu per als joves catalans, entre altres coses, per la duresa i perillositat del treball, les baixes i irregulars retribucions (sistema a la part), i la poca regulació laboral. Manquen treballadors al sector i no hi ha relleu generacional”, recull al seu lloc web el Museu de la Pesca de Palamós. La pesca té un ordenament de la Seguretat Social propi, el règim especial dels treballadors del mar, pel qual, entre d’altres aspectes, qui s’hi dedica pot jubilar-se fins a deu anys abans de l’edat legal per haver dut a terme “activitats professionals de naturalesa excepcionalment penosa, tòxica, perillosa i insalubre o com a conseqüència de l’allunyament de la llar familiar”, explica el Ministeri de Seguretat Social. “La pesca és el sector productiu amb l’índex de sinistralitat més alt de la UE”, recorda a internet el Museu de la Pesca palamosí. “L’agricultura, la ramaderia, la pesca i la silvicultura presenten un índex de sinistralitat per sobre del valor global a Catalunya”, apunta l’Institut Català de Seguretat i Salut Laboral a l’informe de 2022.
L’altra gran qüestió diferencial, no només amb la resta de treballadors del règim general, sinó amb els professionals del sector primari, és el sou a la part. Els pescadors no tenen un salari fixe a final de mes, sinó que depèn de la pesca de cada jornada: “Si pesquem, guanyem i si no pesquem, no”, diu el president de la Federació Nacional Catalana de Confraries de Pescadors. Tampoc tenen l’empara del salari mínim interprofessional (SMI), malgrat les demandes de CCOO i UGT i el reconeixement d’aquest dret per part de la Inspecció de Treball de la Generalitat fa cinc anys. “És un salari incert, que frena els joves a interessar-se per l’ofici”, continua Antoni Abad. “Per la feina que fem, no ens estem traient un jornal digne. La gent jove busca estabilitat, i els estudiants de l’Escola de Capacitació Nauticopesquera de Catalunya prefereixen portar golondrines o fer sortides amb embarcacions turístiques abans que dedicar-se a la pesca”.
Una feina molt masculinitzada
Per tot plegat, avui dia a les barques una part important de la tripulació és immigrant. “En tenim molts i a tot tipus de pesca”, manifesta Abad. “Si no fos per ells, moltes barques no sortirien. Suplanten la falta de relleu generacional”, exposa Joan Alginet. “Són grans pescadors, la majoria provenen de països africans amb tradició pesquera. L’únic problema és l’homologació de la formació”, destaca.
Ni joves ni dones. La presència femenina és residual al mar: “Una al Port de la Selva, una a La Ràpita, una a Blanes i una altra entre Arenys de Mar i Barcelona”, il·lustra Anna Bozzano, biòloga marina i membre de l’associació Dones del Mar. “És un sector molt masculinitzat i si no hi ha quotes de representativitat, les dones no venen”, creu Alginet. “S’han fet campanyes i han estat un fracàs”, afegeix Alfons Garrido. Sí que ocupen més llocs de feina a les confraries, on solen ser a les secretaries, una feina “que no és com la de secretària d’oficina, sinó que prenen decisions”, precisa Bozzano. “Potser no pugen a les barques, però les dones porten tota la comptabilitat i la gestió” des de les confraries, assegura Antoni Abad.
L’ofici de xarxaire, la reparació de les xarxes que tradicionalment havien fet les dones, ara només és en mans de dues. I davant la necessitat de mà d’obra, són ells qui ara també s’hi dediquen. “Només hi ha hagut una patrona major, a l’Escala (Baix Empordà). No hi ha capitanes de barques grans, només la Maribel Cera, que és pescadora i capitana de la seva embarcació, petita i dedicada a la pesca artesanal”, comenta la representant de Dones del Mar. A banda de la duresa física de l’ofici de pescador, els horaris no faciliten la conciliació familiar: la pesca d’arrossegament i la d’encerclament ronden les 12 hores diàries de feina cinc dies a la setmana. La pesca artesanal en suposa algunes menys i se sol fer en horari partit, de manera que els mariners poden dinar a casa i descansar una estona abans de tornar a mar.
Tampoc són millors les expectatives dels peixaters: “En quatre anys, el 24% de les peixateries de Catalunya ha tancat”, lamenta Àlex Goñi, president del Gremi de Peixaters. Cada dia, quan les barques tornen a port, passen per la llotja, que gestionen les confraries. No hi ha venda directa de la barca al consumidor, sinó que cal passar per la subhasta, una manera d’assegurar que el preu que es paga pel peix no quedi per sota dels costos, com sí passa a l’agricultura i la ramaderia. La majoria d’assistents a les subhastes són els peixaters, petits, mitjans i grans, que avui dia han de bregar amb una ciutadania que desconeix la riquesa de peixos del Mediterrani i prefereix el salmó en safata del supermercat (a Catalunya s’hi pesca aproximadament el 20% de tot el peix que s’hi consumeix, la resta s’importa); així com amb “l’assetjament que patim per part de diverses administracions” en forma d’inspeccions, deplora Goñi. “Ningú vol un negoci que no funciona i que no és bonic; no el volen els nostres fills ni els nostres dependents”.
Els últims anys, diverses peixateries han obert botiga online i serveixen peix i marisc a domicili, net i preparat. Però el president del Gremi no hi confia gaire, a banda que requereix mà d’obra extra per gestionar-la correctament. “Nosaltres sempre hem venut el producte, no ens l’han comprat”, afirma. La seva feina s’ha basat en la confiança que els compradors els han depositat, en un vincle humà que ara s’ha perdut i que els treballadors migrants, que el ram necessita per mantenir-se, no duen a terme amb la desimboltura tradicional. “Despatxen bé, coneixen l’ofici, però no estableixen relacions humanes”, indica Goñi. Una situació que l’entitat que presideix vol canviar amb formació.
Una nova manera de fer
La digitalització també ha arribat a les subhastes de peix, mitjançant les licitacions online. D’aquesta manera els clients eviten haver de desplaçar-se fins a la confraria, poden seguir als llocs de treball respectius, i tenen a l’abast el producte de més d’una llotja alhora. “És un sistema cada cop més establert”, indica el president de la Federació Nacional Catalana de Confraries de Pescadors. I no comporta cap reducció de personal, al contrari, perquè el bon funcionament depèn d’un sistema de preparació i distribució del producte ràpid i eficient.
A més de la tecnologia, a les llotges i a les embarcacions, la modernització de la pesca està passant per les organitzacions de productors pesquers (OPP). És una estructura que la Unió Europea demana i que corre en paral·lel a la tasca de les confraries, amb un objectiu molt clar: planificar, analitzar què demana el mercat i actuar en conseqüència. Introdueix una mirada empresarial al sector i promou una extracció de recursos marins més sostenible. En aquest darrer sentit, la pesca catalana fa temps que es reuneix periòdicament amb científics de l’iCatMar per rebre assessorament sobre com, quan i on pescar per mantenir l’equilibri del mar.
Actualment hi ha cinc OPPs a Catalunya, l’última constituïda fa poc més de dues setmanes. Són associacions entre diversos ports pesquers que, d’aquesta manera, tenen accés a finançament europeu amb més facilitats que si ho intenten a través de les confraries. “Les OPPs faciliten la comercialització”, reconeix Antoni Abad, el president de la Federació Nacional Catalana de Confraries de Pescadors. Una via perquè el sector es mantingui, creï llocs de feina i la ciutadania tingui accés a la diversitat d’espècies comestibles del Mediterrani.
Text publicat originalment a La fàbrica digital
Catalunya Plural, 2024 
