L’anunci d’ERC va ser impactant. Si es compleix el que va enunciar en roda de premsa la portaveu Raquel Sans —custodiada per una Marta Rovira que li xiuxiuejava alguna de les respostes a cau d’orella– els republicans hauran fet realitat el més humit somni pujolista: la clau de la caixa. La carta dels reis és tan gruixuda que supera totes expectatives que el nacionalisme català té des que és nacionalisme català, però la grossa se l’endú el primer punt de l’apart B que es pot llegir en el document que ERC va posar a disposició amb les condicions del pacte. Diu així: “Que sigui la Generalitat la que gestioni, recapti, liquidi i inspeccioni tots els impostos suportats a Catalunya i augmenti substancialment la capacitat normativa amb coordinació amb l’Estat i la Unió Europea.”
Per a fer-ho, els dos partits, PSC i ERC, haurien signat el futur nou rol de la hisenda catalana i el traspàs de recursos i funcionaris que actualment treballen per l’Estat. El PSC no només ha “cedit” en la gestió dels pressupostos, sinó que hauria acceptat d’altres qüestions que en algun moment d’un passat no tan recent s’havien delimitat com a línies vermelles-taronja: el manteniment de l’Oficina per Pla Pilot de la Renda Bàsica, la protecció de l’espai protegit de la Ricarda, o “elevar el tipus impositiu del joc vinculat als casinos i tornar al règim de fiscalitat anterior a la Llei del CRT“, que implica passar del 10% actual al 50%.
La lletra petita, però, és la que importa. Per a tirar endavant s’ha de modificar la LOFCA, i per fer-ho, es necessita una majoria absoluta al Congrés dels Diputats. Hipotèticament, no és inviable: cal confiar en el fet que Pedro Sánchez continuï a la Moncloa l’any vinent; que la resta de socis de govern d’altres parts de l’Estat s’hi vulguin sumar. El PNB, per exemple, no semblaria tenir, a priori, motius per posar-s’hi en contra. Tant els hi fa, vaja. Tampoc el BNG, que hauria de voler pels altres allò que els agradaria tenir per ells mateixos. Però, i Compromís? Per què una força no catalana i no independentista hauria de donar suport a una mesura que, indirectament, els perjudica? Òbviament, hi hauria raons de pes per fer-ho, però el context serà important. Això, per no parlar de Junts per Catalunya. Semblaria que haurien d’aplaudir amb les orelles, però l’enveja que sentiran serà notable, i la possibilitat que decideixin torpedinar la legislatura per gelosia, alta.
I ara serà la militància d’ERC que decideixi si accepten o no el pacte amb el PSC. Una decisió que pot tenir l’efecte dominó més impressionant que ha viscut Catalunya en democràcia. Si cau la primera fitxa, Salvador Illa serà president de Catalunya. Si Salvador Illa és president amb els vots d’ERC, l’etapa del procés queda oficialment tancada. De ser així —i si les condicions del pacte es mantenen tal com expressa el document—, Espanya haurà fet el pas més important fins a la data d’avui en la descentralització del territori i el reconeixement de Catalunya com una nació econòmicament sobirana, sempre sota l’obligació legal (i ètica) de mantenir un mecanisme de compensació solidari. La paraula “solidari”, a Catalunya, agrada molt. Però encara agraden més els diners, i aquesta és la clau de la qüestió i segurament el verdader consens de la societat catalana, siguis republicà, independentista, sobiranista o socialista. Aquests darrers, per cert, aguantaran fins divendres sense dir res, no sigui que algú faci un pas en fals. És llavors quan la militància d’ERC s’haurà d’arriscar en tombar la primera peça…i esperar a veure què passa.
Catalunya Plural, 2024 
