L’estiu passat estava en ple postpart, amb les hormones capgirades. Hi havia molts moments en què, de cop i volta, em preguntava per què m’havia semblat una bona idea ser mare. De vegades volia sortir corrents, estar sola en una platja deserta. D’altres volia estar amb les meves amigues bevent cerveses i fumant cigarretes, l’una darrera l’altra, sense mirar l’hora. També hi va haver molts moments de felicitat brutal: el meu fill reia, fèiem la migdiada enganxats i li mullàvem els peus a la platja.
En aquesta muntanya russa hi havia atacs externs per als quals no estava preparada. Per dins sentia una cosa i també la contrària, moltes vegades alhora. Però per fora érem la imatge patriarcal perfecta. Una parella heterosexual blanca, amb el seu carret de nadó, passejant-lo cap al vespre. Per al món mainstream havia assolit la perfecció. Hauria de ser suficient. Però no.
Un conegut del poble ens va saludar i, després de comprovar que estàvem sans i alegres i que el nadó progressava amb els quatre mesos que ja tenia, va pronunciar la pregunta següent: “i el segon, què? per a quan?” No, mai no n’hi ha prou per al patriarcat. Ja ho sabia, però en aquell instant es va tornar una cosa física que podia palpar. Un mur en el qual lliscava la meva incredulitat. I jo, que sempre responc a tot, vaig sospirar i no vaig saber afegir res.
Aquest estiu em tornaran a fer aquesta pregunta, i ho faran amb més intensitat. Tornaran també a preguntar-te per què no tens parella, quan et casaràs, i no m’estranyaria que si tens dos fills et preguntin si, ja que hi ets, no et vols embrancar en una família nombrosa. A mi encara m’envaeix la fúria i la culpa, però entre tants sentiments començo a entreveure què volen dir aquestes preguntes.
Molta gent vol compartir allò que opina sobre la vida. No els importa massa la teva intimitat, i no et pregunten per entendre per què fas allò que fas. Volen convèncer-te que facis el que ells creuen que és millor per a tu. Millor que tinguis xicot, millor que et casis i que no deixis aquest fill únic, sol.
Tornant a aquell fet del veí del poble que ens va preguntar per un segon fill quan encara podia sentir cadascun dels punts de la cesària, vaig pensar que la meva resposta va ser correcta. No, no he de contestar. Aquesta norma de cortesia que ens fa respondre tot allò que se’ns demana me la passo pel mateix arc per la qual qui pregunta es passa el respecte a la meva salut mental.
Encara que m’encantaria, no sempre em surt una cosa tan radical i alliberadora. L’altra opció és respirar un moment i pensar si vull contestar la pregunta incòmoda i quin grau d’intimitat vull compartir. Jo em repeteixo que no tinc per què contestar, i així em sento més preparada per deixar anar, entre rialles iròniques, un “millor parlem d’una altra cosa” o el sempre bonic i per a tots els gustos “passaparaula”.
Llegint sobre això a la secció de benestar del New York Times, una doctora recomanava contestar, en to neutral: “Gràcies per la teva preocupació, ho aprecio. Estic bé”. La resposta em sembla digna de la millor diva, però no la veig jo en el context amo del poble, o potser jo no hagi arribat encara a aquest punt revolucionari. M’agrada aquesta aspiració, però una ha de triar les batalles, i no estem per afegir més pressió a les respostes, sinó per donar opcions.
Una altra cosa és la tieta Maria Antònia, que et fa la mateixa pregunta cada estiu i cada sopar de Nadal. I que a més emet la seva opinió —“què farà aquest noi tan solet” o “et quedaràs sola i per vestir sants, com jo”—abans de la teva resposta. Agafa aire, deixa-ho anar a poc a poc i troba la manera de posar aquesta dona al seu lloc d’una vegada. No et mereixes l’ansietat de veure-la venir cada vegada que us heu de reunir, i no et mereixes que tingui aquest poder sobre tu.
Una bona opció per creuar cap al costat de la pau mental: “tieta, és un tema molt sensible per a mi. Si vols en parlem tu i jo un altre dia, amb calma”. Em resulta difícil, però la col·loca al seu lloc perquè, si de veritat li interessa la resposta, haurà de buscar l’espai per a compartir les seves opinions més enllà de la superfície, i no té pinta que sigui alguna cosa que vulgui fer. O potser sí, i de sobte us feu íntimes compartint un secret familiar que us agermana i us fa còmplices fins a l’eternitat davant de cada succió de cap de gamba de l’oncle Eustaqui per Nadal.
Si no pots arribar fins aquí, també pots girar la pregunta i disparar-la: què et fa preguntar-me això? hi ha res que et preocupi de mi? I que s’hagi d’explicar. Si és algú que t’estima, acabarà reflexionant. I si no, probablement calli fins a la propera trobada familiar.
No sempre està disponible, però el sentit de l’humor et pot ajudar si ja saps que aquesta pregunta caurà tant bon punt obris la porta a la tieta Maria Antònia. Sobretot perquè si acabes tenint tres fills, el següent que et preguntarà serà: “però quan deixaràs de tenir fills?”
Les preguntes no s’acabaran mai, però que et facin sentir malament sí que es pot acabar. Si et tornes a sentir malament, amb ràbia i culpa, i contestes el mateix que l’any passat, no passa res. Ja els frenaràs, si et ve de gust, a la propera. Però, de debò, no has de contestar cap pregunta. Respira. Aquest estiu pot ser el millor.
Catalunya Plural, 2024 
