Temps enrere Puigdemont — l’heroi ferit —, havia vingut a dir que el seu retorn hauria d’estar embolcallat en una aura d’institucionalitat, i que no ho faria si no tingués garanties que no seria detingut. Ara, poques hores abans del seu esperat retorn, la situació ha canviat dràsticament. El retorn de Puigdemont ha passat de voler representar (que no implicar) la re-implementació d’una presidència independentista que enllestís el camí iniciat a l’u d’octubre, a ser una acció partidista desesperada per a intentar tombar la investidura de Salvador Illa. Aquest era l’objectiu de Junts per Catalunya en les darreres setmanes, quan només els hi quedava una carta després d’haver quedat en segona força a les eleccions per darrere dels socialistes: pressionar la militància d’ERC perquè votés en contra la investidura, portar al país a una repetició electoral, i esperar que els daus, aquesta vegada, els hi serien favorables.
Però l’última — o més ben dit la penúltima carta —, tampoc ha sigut favorable als interessos del partit i al retorn de Puigdemont. Encara hi havia una possibilitat, devien pensar a Waterloo: condicionar el vot del jovent republicà que representa la diputada Mar Besses. Si el jovent republicà s’hagués abstingut o hauria anat en contra dels resultats de la militància, la investidura d’Illa també hagués caigut, ja que el nombre total d’escons s’hagués quedat en 67, un menys de la majoria absoluta necessària. Però no vas ser així, i ara Puigdemont s’ha d’enfrontar a la seva promesa de retorn sense que hi hagi cap pastanaga al final del camí: ni independència, ni repetició electoral.
Sembla doncs que només queda una possibilitat, i com ha acostumat a passar en els darrers anys, és la pitjor possible: la detenció de Puigdemont per la policia, i, molt probablement en mans dels Mossos d’Esquadra, la nostra policia. Perquè el motor immòbil — la causa primera de tot plegat, com diria Aristòtil – i la raó subjacent en la dècada independentisme que explica l’èxit històric de figures com les de Carles Puigdemont no és altra que la gelosa, desproporcionada, i erràtica justícia espanyola i dels seus acòlits polític-policials. Només ells poden revifar les flames de l’independentisme, encara que sigui puntualment. Però ja no som l’any 2017. Ha plogut molt des de llavors, i el sòl ja es troba fèrtil per encetar una nova època.
Catalunya Plural, 2024 
