La imatge d’inici d’aquest article és molt simbòlica. És dissabte 31 de maig de 1930. El ministre de Treball, Pedro Sangro y Ros de Olano, ha tingut un matí ben atrafegats de reunions al Ritz, l’hotel del Poder per excel·lència, gairebé construït per a que Alfons XIII tingués un digne allotjament a la capital catalana bans del somni del Palau Reial.
El potentat, marqués de Guad-el-Jelú, sortí de l’establiment de la Gran Via tot encapçalant una comitiva de cotxes, més que ben disposada a passejar per la nova Barcelona d’aleshores, fruit de polítiques socials consistents en fomentar el cooperativisme de vivendes i les cases barates, en plena construcció després de l’Exposició de 1929, quan la seva preparació serví per a maquillar el desastre de la Ciutat Comtal a l’hora de regular la tempesta la immigració massiva dels anys vint.
El marqués anava acompanyat de crème de la crème de la pietosa societat conservadora, composat per forces vives amb noms del pes de Ferrer Vidal com a President de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvi o el secretari del Patronat de l’Habitació, Ramon Albó.
Just en aquesta època el darrer veié com terrenys de la seva propietat també patien una important transformació urbanística fins a crear, gràcies al vell Salvador Riera, el mal anomenat barri dels segons Indians, però aquella jornada el grup feu un recorregut més envers allò públic per a vanagloriar-se de les seves meritòries fites.
La primera parada fou fora de Barcelona, al polígon Milans del Bosch, el del Bon Pastor. El 1929 un decret volgué agregar mig Sant Adrià del Besós. Després fou revocat, si bé el 1944 el nucli del que parlem i les Cases Barates ubicades a Baró de Viver sí passaren a formar part de la nòmina d’annexions comtals, de fet foren les darreres; tot i així el menyspreu als marges les omet i roman Sarrià com a tancament de tot aquest procés.
Els ministres i els seus acòlits degueren admirar blocs d’una envejable uniformitat. Als darrers anys se’ls han carregat per a deixar una desena de cases, no sense abans traslladar als veïns a pisos més adients amb la contemporaneïtat.
Fora meravellós tenir una màquina del temps i seguir en directe a tots aquests senyors, els quals, malgrat la seva gens dissimulada ideologia dretana, no podien intuir el futur de Guerra Civil, Dictadura i bestial densitat demogràfica. Per a ells, aquelles casetes de planta eren una benedicció pels pobres de l’aleshores Sant Adrià.
Per sort, els prohoms anaven en automòbil. A vegades passejo per aquests indrets i encara corro un mínim risc de perdre’m per cert caos morfològic. Ells el sortejaren i prengueren la direcció d’Horta. I bé, aquí un lector primmirat podria emprenyar-se, però és que l’any 1930 Nou Barris com a topònim no era ni tan sols una quimera. El seu destí era el grup Ramon Albó a les antigues hectàrees de la marquesa de Castellbell, la qual, dadivosa, les cedí per a alçar 534 vivendes, una escola i una caserma de la Guàrdia Civil per a controlar als futurs pobladors, molts d’ells, més tard ho constatà la saviesa històrica, d’ideologia afí a l’Anarquisme.
Hem arribat a Can Peguera. El marqués lloà el seu emplaçament i atengué amb gust les explicacions dels arquitectes Turull, mort l’any 1934 després d’un accident pirotècnic a la revetlla de Sant Joan, i Sagnier, el fill de l’heroi anònim dels més de tres-cents immobles escampats aquí i allà per tota Barcelona per ser un rei de l’eclecticisme, rendibilitzar la seva noblesa i destacar en ajustar pressupostos.
El seu hereu seguí durant dècades la senda de l’obra social. De fet, sempre m’agrada remarcar com la casa del Guix del clot té la seva firma i això és molt al ser la primera pensada des d’una idea contrària al cel i favorable a la verticalitat, consagrada, des d’un racionalisme extrem molt en sintonia amb les dèries dels anys 40, a la Meridiana, on una de les seves peces per a la Caixa d’Estalvis hauria de tenir més rellevància a l’imaginari.
Fos com fos aquí veiem un clàssic de clàssics. Les dates habituals de Can Peguera son pura desídia investigadora, situen la seva fundació a l’inevitable 1929 expositiu, gairebé com si volguessin retre honors al final de La ciudad de los prodigios de Mendoza tot sumant-se al desgavell, típic a la historiografia sobre la protagonista d’aquestes pàgines, encarregades de precisar per a esmenar, més d’una vegada, errors aliens.
Nosaltres hi tornarem a aquest barri que Trias volgué convertir en Súper Illa sense mai trepitjar-lo perquè clar, al ser peatonal la mesura era un remat d’hipocresia. Podem canviar molts punts en espais nets de fums, però és que també n’hi ha molts que no requereixen intervencions municipals, tan sols millores, a vegades gens quirúrgiques, doncs és molt bo protegir el patrimoni, sí, i més encara remeiar urgències com el seu baixíssim PIB.
En aquell 1930 n’hi havia prou amb anhelar el tall d’una cinta pocs mesos després. La dictablanda era un parèntesi i tot semblava anar de meravella a la tempesta. Barcelona superava Madrid en nombre d’habitats i omplir els seus forats amb béns pels ciutadans de nova planta era quelcom extraordinari.
La desfilada de mandataris prosseguí la marxa fins a la clausura de l’excursió. Potser pogueren veure les cooperatives militats del Guinardó i després anar fins a una de les muntanyes barcelonines més boniques, la de Can Baró, on a la seva base i cap amunt sorgien varis exemples cooperatius, com el dels periodistes, motiu de queixa fins i tot a la Gaseta Municipal pel seu luxe, tanmateix visible a la seva fragmentada continuació a la Font d’en Fargues.
El periodista d’aquell instant cita la cooperativa de Can Baró com si fos de la Salut. El motiu es ben senzill, doncs el nomenclàtor encara no havia assimilat denominacions obvies per a nosaltres, si bé potser no per a tothom, doncs molts barcelonins no sabrien dir-nos la diferència entre Can i Torre Baró a causa d’una profunda deseducació i manca d’un sentit federal que hauria de ser imperatiu segons el meu modest parer.
La clausura d’aquell 31 de maig no deixa de brindar-nos un altre avís per a navegants. El ministre de Treball visitava cooperatives i polígons, mentre el d’Instrucció Pública s’acompanyava per l’Alcalde Güell i l’arquitecte Goday per a aplaudir tota la seva feina amb les escoles Municipals com el grup Baixeras junt a la via Laietana, la Farigola de Vallcarca, la del Bosc a Montjuic o les del parc del Guinardó, aquestes amb rúbrica d’Adolf Florensa. D’aquesta manera aquell dissabte fou una oportunitat per a observar els progressos en temes eterns com l’habitatge i l’educació. Deu mesos després es proclamaria la República. Gairebé cent anys més tard demanem solucions per a tots aquests mals d’ahir, avui i sempre.
Catalunya Plural, 2024 
