L’avenç de l’extrema dreta i dels neopopulismes a nivell global, així com l’eclosió de la guerra a les portes d’Europa i el genocidi en curs a Gaza, han tornat a desencadenar, després de l’onada de protestes de la dècada passada, una sensació d’asfíxia pel que fa a les possibilitats de les polítiques emancipatòries. L’arriscada victòria del nou Front Popular a França ofereix un flac consol pel que fa a la capacitat de les forces d’esquerra de fer front al gir autoritari que arrossega les democràcies constitucionals. En aquesta situació, que deriva del fracàs de les expectatives revolucionàries i del consegüent ocàs de les grans ideologies i narracions històriques del segle XX, cal preguntar-se quins són els marges de maniobra d’una acció política compromesa amb la justícia social.
El 1934, bregant amb el declivi del moviment obrer internacional, la creixent burocratització de l’Estat soviètic i l’ascens dels feixismes a Europa, Simone Weil, aleshores una jove filòsofa de tot just 25 anys, escriu: «L’època actual és d’aquelles en què tot el que normalment sembla constituir una raó per viure s’està esvaint, en les quals un deu, so pena d’enfonsar-se en el desassossec o la inconsciència, posar-ho tot en dubte». Aquest gest crític radical comença a les reflexions sobre les causes de la llibertat i de l’opressió social, un breu assaig que serà publicat només després de la mort de la filòsofa, gràcies a l’interès de l’escriptor Albert Camus.
Nascuda el 1909, al si d’una família assimilada d’origen jueu pertanyent a l’alta burgesia parisenca, la pensadora cursa els seus estudis a la prestigiosa Escola Normal Superior, sent una de les poques alumnes admeses per aquell temps, juntament amb la filòsofa i escriptora Simone de Beauvoir. Després de finalitzar la seva carrera, Weil comença a treballar com a professora en diversos instituts femenins, abans d’interrompre l’ensenyament per dedicar-se a la «fase experimental» de la seva investigació al voltant del problema de l’opressió social. Aquesta la portarà a experimentar en primera persona les condicions de vida dels treballadors a les fàbriques de l’època, de les quals són testimonis els seus penetrants escrits sobre la condició obrera.
El text de les Reflexions recull els resultats teòrics de les anàlisis anteriors a la vivència de la fàbrica, que implica la necessitat de confrontar-se amb les contradiccions que travessen el món del treball en una època de canvis intensos en el mode de producció capitalista. La creixent «racionalització» del treball a les fàbriques fordistes queda igualment reflectida, en els mateixos anys, per Charlie Chaplin a la pel·lícula Temps moderns, en què un obrer metal·lúrgic, que passa la seva jornada laboral prement femelles, acaba embogint pel ritme frenètic de la cadena de muntatge.
Les reflexions de Weil es desprenen de la tradició antiautoritària i individualista del sindicalisme de preguerra, reforçada per una avaluació substancialment negativa de l’experiència soviètica. D’aquí se’n deriva la desconfiança no només cap al partit com a òrgan de la lluita de classes, sinó també cap a tots els organismes col·lectius, a partir de la maquinària de l’Estat, un element que porta la filòsofa a renunciar a una concepció revolucionària que faci coincidir l’alliberament de l’opressió amb la presa del poder: «el primer deure que ens imposa el període actual és tenir prou valor intel·lectual per preguntar-nos si el terme revolució és alguna cosa més que una paraula, si té un contingut precís, si no és simplement una de les moltes mentides que el règim capitalista ha generat en l’ascens, i que la crisi actual ens fa el favor de dissipar».
Davant la impossibilitat de mantenir la concepció marxista de la revolució, Weil afirma la necessitat d’elaborar un «ideal revolucionari, sinó com a perspectiva viable, sí almenys com a límit teòric de les transformacions socials realitzables». Aquest, configurant-se com a ideal, no es pot predir científicament com un esdeveniment que tindrà lloc en el futur, però pot guiar en el present la reiterada necessitat de canviar el món, que només es pot confiar a «la voluntat il·lustrada dels homes quan actuen com a individus».
L’aposta per un «ideal revolucionari» irreal però necessari queda resumida en les línies d’un text inèdit del 1933: «No es pot ser revolucionari sense estimar la vida […]. La revolució és una lluita contra tot allò que constitueix un obstacle per a la vida. Només té sentit com a mitjà; si la fi perseguida és inútil, el mitjà perd el seu valor. D’una manera general es pot dir que res no té valor des del moment en què la vida humana és absent».
L’acció política, fins i tot l’acció revolucionària, ha de ser concebuda com una acció metòdica i racional —cosa que equival per a Weil a una forma de treball— en què cal esforçar-se per evitar, en la mesura del possible, que es desatin les pulsions irracionals i la violència. La veritable revolució és un himne a la vida, una manera de respectar l’ésser humà posant remei a l’explotació, a l’opressió i a la injustícia, on es manifesti. Si la fi de la revolució s’autonomitza, és a dir, si la revolució es torna una fi en si, deixant de ser un mitjà per millorar la vida humana, acaba perdent-ne el sentit.
D’aquesta manera, la filòsofa apunta una sèrie de qüestions clau per a la comprensió del problema de la revolució i de l’acció política en general. La noció de revolució, que es recolza en la concepció moderna, lineal i progressiva de la història, expressa la idea d’un esdeveniment a desencadenar-se en el futur per mitjà d’una revolta estructurada que s’apoderi del govern. Però aquesta visió no només sustenta l’ús de la violència, sinó que l’afavoreix i la legitima, subsumint qualsevol altre objectiu a la presa i manteniment del poder polític. Es tracta, doncs, de repensar la revolució, i amb ella la política, més enllà de la seva complicitat amb la violència de la història. Uns anys més tard, una altra pensadora coetània de Weil, Hannah Arendt, plantejarà la qüestió en termes similars, quan es dedicarà també a reflexionar sobre els fracassos de gairebé totes les revolucions passades pel que fa a la consecució de règims de llibertat.
La postura antiutòpica defensada per Weil, preocupada per una estratègia ancorada en el present, té el mèrit de reafirmar la necessitat de continuar treballant per donar vida «aquí i ara» a una sèrie d’iniciatives en condicions de millorar substancialment la vida de les classes treballadores. Només operant en els intersticis del poder —aquell que ens domina com aquell que ens travessa— és possible bloquejar els engranatges de l’opressió. En una època en què la racionalitat neoliberal posa en perill fins i tot la confiança en la possibilitat del progrés social, aquesta visió desencantada però metòdica de l’acció política cobra rellevància com a corol·lari d’un ideal que no s’esgoti en la presa del poder, sinó que inspiri un esperit de revolta en temps de resistència.
Per saber-ne més:
Basili, Cristina (ed.), Entre mística y política: la actualidad de Simone Weil, «Logos. Anales del
Seminario de metafísica», 56, 2, 2023:
https://revistas.ucm.es/index.php/ASEM/issue/view/4324.
Bea, Emilia, Simone Weil: la memoria de los oprimidos, Madrid, Encuentros, 1992.
Weil, Sylvie, En casa de los Weil. André y Simone, Madrid, Editorial Trotta, 2011.
Haslett, Julia, An Encounter with Simone Weil, Documental, 2012.
Rossellini, Roberto, Europa ’51, Drama (1952).
Georges Bataille, El azul del cielo, Barcelona, TusQuets Editores, 1990.
Catalunya Plural, 2024 
