Fa pocs dies vaig poder veure la pel·lícula La zona de interés (Movistar). Parla de l’Holocaust com altres dotzenes de films que han finançat milionaris jueus o gentils amb mala consciència, però amb un guió molt més original que altres productes culturals rutinaris destinats a explotar comercialment la vergonya i la indignació que provoquen en qualsevol mortal amb ànima una de les majors barbàries comeses durant el segle XX o no deixar que s’esvaeixi el sentiment de culpa de la societat alemanya.
A La zona de interés no hi apareix cap hebreu. Però l’espectador sap que hi són. Es troben al darrera del mur que separa el camp d’extermini d’Auschwitz del primorós jardí amb piscina que cuida la nombrosa família de qui va ser comandant d’aquella instal·lació nazi, Rudolf Höess.
Amb la seva obra, Jonathan Glazer descriu amb fredor germànica la vida diària del matrimoni Höess i els seus rossos i sans cinc fills. Ell munta a cavall fins a l’entrada del camp i rep uns enginyers que li expliquen un sistema de cremació més eficient, mentre la dona rep amb alegria la visita de la seva mare, que uns quants anys enrere havia fet de minyona d’una burgesa jueva que reunia a casa seva un club de lectura –“segurament bolxevic”–, diu la sogra de Höess. Al final del dia, un dels majors artífexs de matances en massa del segle XX es dedica a llegir contes de Grimm a les seves filletes al llit. Höess és descrit com un tinent coronel sense trastorns mentals que complia ordres sense reflexionar en les seves conseqüències morals. Igual que l’Adolf Eichmann que retrata la filòsofa Hannah Arendt en el seu famós “informe sobre la banalitat del mal”.
Mentre veia el preciós jardí dels Höess amb un esfereïdor fum negre que pujava cap al cel gris més enllà del mur tapat per buguenvíl·lies, no podia evitar pensar en les imatges que cada dia podem veure de les matances israelianes de Gaza –i, no ho oblidem, també a Cisjordània. I, mentre pensava en els nens ensangonats i embenats que cada dia veiem al terra dels hospitals palestins –perquè ja no queden llits–, em deia que Benjamin Netanyahu també deu ser un pare i un avi ben carinyós i entregat, com Höess.
Carinyosos i entregats pares i avis com els colons que assassinen i expulsen impunement palestins a Cisjordània. Ho han estat fent des de fa anys, però ara han intensificat els atacs i les amenaces sobre els àrabs, ara que els focus estan posats sobretot sobre Gaza. Un d’ells recordava el que va dir Ben Gurion, el legendari líder sionista, quan un polític occidental li va preguntar on eren les escriptures notarials que confirmaven que aquelles terres amb oliveres i matolls eren seves i no dels palestins. “Aquest és el meu títol de propietat!”, va dir Ben Gurion brandant una bíblia. Quan s’addueixen arguments sagrats, el debat racional és impossible.
És el que li va passar al pare de Fred Uhlman, un pintor jueu que va escriure una obra mestra, L’amic retrobat, basada en la seva experiència juvenil. Som als anys 30 del segle passat. El pare d’Uhlman és un metge reputat de la ciutat d’Stuttgart. Va lluitar a la Gran Guerra amb l’exèrcit del kàiser, va resultar-ne ferit i es va guanyar la Creu de Ferro, la màxima condecoració alemanya. Un bon dia va rebre la visita d’un sionista, que estava recol·lectant diners per a Israel. “El meu pare –diu Uhlman— detestava el sionisme. Considerava que la simple idea era una ximpleria total. Exigir Palestina després de dos mil anys li semblava tan insensat com si els italians exigissin Alemanya perquè en una època havia estat ocupada pels romans. Només podia portar vessament de sang inacabable i els jueus haurien d’enfrontar-se amb tot el món àrab. I, en tot cas, què tenia a veure ell, un stuttgartès, amb Jerusalem?”. Aviat farà cent anys d’aquesta reflexió tan lògica com premonitòria. El vessament de sang segueix, inacabable. Com la banalitat dels criminals de guerra que pel matí bombardegen escoles i hospitals a Gaza i per la la nit llegeixen contes (bíblics?) als seus fills.
Catalunya Plural, 2024 
