El periodista Jaume Collell ha escrit el llibre “Serrat, la música d’una vida” que han publicat La Rosa dels Vents, en català, i Debate, de Penguin Random House, en castellà. A una de les solapes del llibre hi llegim que la seva aportació a les moltes biografies que s’han fet de Joan Manuel Serrat és “escoltar el murmuri de les fonts que l’han alimentat i veure els ingredients amb els quals ha creat les seves cançons”.
Com explicaries què es trobarà la gent que llegeixi “Serrat, la música d’una vida”?
No trobarà una biografia. Pensava que el més important aquí era parlar de l’artista, com s’ha forjat, on va néixer, què l’ha influenciat, què ha mamat, què ha viscut, què ens ha transmès i què ha deixat de pòsit artístic a les generacions posteriors. Això és en síntesi el contingut del llibre.
Dediques 275 pàgines a parlar dels músics que han influït en Serrat. N’hi ha alguns que ho hagin fet de forma especial?
Ell beu del que sent de petit dels llavis de la seva mare; és a dir, de les cobles de Concha Piquer que sentia per la ràdio, i viu del caldo de cultiu que hi havia al Poble Sec, que era un barri amb una riquesa musical interminable. Allí hi ha una tradició que ell la té arrapada al cos, que és tota la cançó popular catalana. Ens podem remetre als Cors de Clavé, les Caramelles de Pasqua. Clavé va ser un músic de la meitat del XIX que va ser diputat a les Corts de Madrid i que va formar aquells cors, el mèrit dels quals deien que era haver tret els obrers de les tavernes, posar-los a cantar i a agrupar-se, i a partir d’aquí va néixer un moviment obrer, van néixer els sindicats. És una tradició que ell mama del seu pare, Josep Serrat, que no era un home especialment dotat pel cant, però que feia de baríton en aquestes corals que cantaven les Caramelles al Poble Sec. I de la seva mare, la copla, i, al costat de la copla, el flamenc, i el que ve molt després de tot això és la Nova Cançó, el que va ser la Nova Cançó.
També expliques que l’influeix la música clàssica.
Evidentment. Al Poble Sec, a part d’aquests cors obrers, hi van néixer Los 4 de la Torre, que era un conjunt pop, Los Salvajes, Los Cheyenes i molts membres de Los Mustang. Hi havia una sala que es deia El Pinar, on feien ball cada setmana. Allà també hi treia el cap, anys després, Jaume Sisa, amb el qual es porten quatre anys de diferència. Una de les virtuts principals de Serrat en el moment d’articular el seu ofici és rodejar-se dels millors músics del país. Això vol dir des de Tete Montoliu, fins a Ricard Miralles, Josep Maria Bardagí, Francesc Burrull, Josep Mas ‘Kitflus’, Joan Albert Amargós… Tots són músics de formació de conservatori, amb la qual cosa és molt natural que ell tingui una inclinació per la música clàssica. És un bon espectador de música clàssica. No tan sols de música clàssica, també d’òpera, dels musicals. Pensa que, a més a més del Poble Sec, tenia un barri molt proper en el qual hi ha una exposició artística impressionant, des dels anys vint, i que la guerra no l’acaba de matar del tot, que és el Paral·lel. Allà escoltava les llargues sessions de sarsueles que es feien a les tardes. Començaven a les quatre i acabaven a les deu. Es feien dues sarsueles llargues. Tot això li entra dins. És una persona que és capaç d’articular un tango, d’articular una soleà, o d’articular una cançó catalana, al més estil d’Eduard Toldrà, per exemple.
Serrat i Sabina són posseïdors de dos estils molt diversos, però quan es troben és com si fossin dues gotes d’aigua
Ha fet moltes col·laboracions amb altres músics i cantants. En seleccionaries, en destacaries alguna?
Les més evidents… Hi ha els companys de la Nova Cançó, amb els quals ha fet les seves col·laboracions. És molt amic del Francesc Pi de la Serra, del Raimon, també tot i que l’estil és molt diferent. Però potser el tàndem que queda més en la memòria col·lectiva és el que forma anys després amb el Joaquín Sabina. S’arriben a trobar. Són posseïdors d’estils molt diversos, però realment quan es troben és com si fossin dues gotes d’aigua. La gent també recordarà les gires que va fer amb el Miguel Ríos, l’Ana Belén i el Víctor Manuel, amb els quals col·labora d’una manera especial. Però col·labora amb cantants d’arreu del món. El 2014, en ocasió d’Antologia Desordenada, que és una recopilació de temes seus en quatre CDs, fa col·laboracions amb els artistes més diversos: Silvio Rodríguez, Mercedes Sosa, Estopa… Inclús l’Andreu Buenafuente fa un tema amb ell. És a dir, és un ventall impressionant d’amistats, evidentment musicals, però sobretot humanes, que és ell d’on parteix. Jo penso que el material de Serrat és un material tremendament humà i poètic. I ara que parlem de poesia podríem entrar en la seva poesia i els poetes que va musicar, no?
Entrem-hi.
Un Papasseit, un Machado… Ell ens va fer descobrir Machado. El descobreix, de fet, a través d’edicions sud-americanes. En aquells moments a Espanya, a l’escola rarament es parlava d’Antonio Machado, i molt menys de Miguel Hernández. Miguel Hernández és un poeta completament desconegut. Hi arriba a sintonitzar tant que li dedica dos LPs. Fa un LP els anys 70 amb temes seus, i al cap de gairebé quaranta anys en fa un segon amb temes nous. És molt curiós el treball que fa de Salvat Papasseit, un personatge molt singular de la literatura catalana. Tant l’Hernández com el Papasseit són poetes que es moren amb tot just 30 anys. Són persones d’una salut fràgil, d’una gran intensitat de producció artística, que desapareixen molt aviat però que deixen una obra molt intensa. Amb l’únic poeta viu amb qui pot fabricar un treball de tu a tu és Mario Benedetti. És un treball, jo penso, que és dels més importants de la seva carrera, tot i que la crítica el deixa una mica de banda. Parlem de El Sur también existe, amb poemes de l’uruguaià. Jo crec que és un treball molt important dintre la seva carrera.
Un treball dels més importants de la seva carrera, tot i que la crítica el deixa una mica de banda, és El Sur también existe
Té un munt de cançons que els que l’hem seguit les coneixem totes.
És fruit d’una carrera llarga. Es jubila a les portes de complir els 80 anys. Són més de 60 anys de carrera perquè la comença molt jove. Els inicis de la Nova Cançó són importants, perquè coincideixen amb una certa reivindicació, un reviscolament del que era la cançó en català. Aquí cal recordar, per exemple, la influència que exerceix en ell la chanson, sobretot Georges Brassens, i també, en aquella època, la de la cançó italiana, que se n’ha parlat poc. És molt important tota la influència del pop britànic i del folk nord-americà, i la rica aportació que en la seva obra significa la integració del folklore llatinoamericà. A partir d’aquests ingredients, a la cuina és capaç de fabricar uns menús musicals d’una varietat impressionant. Són molts anys de carrera, un ventall d’estils amplíssims, i un procediment laboriós d’hores i hores de treball, perquè darrere de cada cançó hi ha no tan sols dies sinó mesos i, a vegades, anys de treball. Ha arribat a dir que fer una cançó poden ser dos mesos, però normalment és un any. Inclús especifica que, a vegades, fer una cançó de tres minuts significa tota una vida.
Potser està component ara.
Segur, segur. T’explicaré una anècdota personal. Vaig coincidir fa poques setmanes amb el Jordi Soler, que és un escriptor catalano-mexicà, i em va explicar que estava treballant amb el Serrat en una cançó. Li vaig dir que aleshores això vol dir que no havia deixat de treballar després de jubilar-se, i li vaig preguntar si tot just començaven a treballar la cançó, però em va dir que l’havien començat abans de la pandèmia, a partir d’un personatge d’una novel·la seva. I encara estan fent-la.
La teva relació amb Serrat com ha estat? Hi has parlat per escriure aquest llibre?
Sí, evidentment. He pogut parlar-hi. Vaig escriure una biografia del Joan Viladomat, que és el compositor de Fumando espero, i, com li va passar a Serrat amb els poetes, jo a Viladomat, que va morir el 1940, no el vaig poder veure mai. Només vaig poder parlar amb la seva neta i alguns familiars directes. Quan vaig escriure la biografia d’en Pep Guardiola, que llavors era recentment nomenat entrenador del Barça, vaig tenir clar que era inexcusable que escriure una biografia d’un personatge viu comportava parlar-hi. I ho vaig poder fer encara que breument durant dos matins al Camp Nou. I amb el Serrat, igual. Em va costar, perquè és una persona ocupada, molt gelós del seu espai personal, però hi he pogut tenir algunes sessions personals, intercanviar correus electrònics, tenir converses telefòniques, i això ha sigut important a l’hora d’escriure, perquè a vegades vas amb el prejudici d’unes idees prefabricades, i quan parles amb ell les has de canviar, perquè veus que no va per allà. Ha sigut important poder tenir el seu testimoni.
Alguna entrevista li havies fet abans.
Jo havia publicat a La Vanguardia algunes entrevistes amb ell. Quan va treure el quàdruple àlbum d’Antologia Desordenada, el 2014, li vaig fer una entrevista al Magazine. També he escrit reportatges sobre ell a partir d’altres grups musicals que s’havien interessat en la seva obra i n’havien fet versions.
Darrere de cada cançó de Serrat hi ha no tan sols dies sinó mesos i, a vegades, anys de treball
Tens la teva cançó preferida del Serrat? Paraules d’amor? Mediterráneo?
No en tinc cap, però quan a mi em demanen quines etapes creatives o evolutives hi ha en Serrat, poso l’exemple aquestes dues. Tu agafa Paraules d’amor i agafa Mediterráneo i enmig hi poses les estacions de metro que vulguis. I aquí està el camí de l’artista. De la senzillesa d’una balada que explica un amor adolescent, de quan “no en sabíem més perquè teníem 15 anys”, fins a una obra tan completa com Mediterráneo, que ho inclou tot. A Mediterráneo hi ha Beatles, hi ha la chanson, hi ha la melodia italiana, hi ha la samba, hi ha el folklore nord-americà. I és capaç de fer una síntesi en una obra tan rodona que, no en va, moltes vegades ha estat qualificada com una de les millors cançons del segle.
Cap al final del llibre dius que la cançó que millor representa l’univers serratià és De vez en cuando la vida. Per què arribes a aquesta conclusió?
Per què ho diu ell. En alguna ocasió li pregunten quina cançó de les seves prefereix, que és una mica com dir si estimes més el teu pare o la teva mare. A vegades li han demanat que triï un tema dels Beatles i en diu un, però suposo que n’hi deuen agraden molts. I en alguna ocasió havia llegit que ell, entre les seves cançons preferides, elegia Cançó de Matinada, Aquellas pequeñas cosas, que és una miniatura musical molt delicada i sensible, i De vez en cuando la vida. A mi aquesta cançó em va bé per acabar el llibre. Em va anar molt bé agafar la metàfora de De vez en cuando la vida et dona sorpreses, et dona bufetades, va el teu compàs, a vegades se’t regira o “te encuentra chupando un palo sentado en una calabaza”; és a dir, que et dona carbasses. Tal qual. La vida són blancs i negres.
“Toma contigo café y está tan bonita que da gusto verla”.
Sí, sí.
Expliques moltes anècdotes al llibre. Per exemple, que el tribunal franquista que repartia els títols de professionals de la cançó el va suspendre.
En parlo quan ho faig d’un dels seus referents, Atahualpa Yupanqui. Yupanqui és un payador argentí. Serrat explica que a casa seva primer hi va haver la Concha Piquer i que després hi va haver molts estímuls musicals, però que molt abans que els Beatles, li va entrar l’Atahualpa Yupanqui. Es va presentar a aquest tribunal amb Los ejes de mi carreta, una cançó de Yupanqui i, evidentment, el tribunal franquista el va suspendre. Els deuria sonar a subversiu.
També expliques que ha arribat a actuar davant de 200.000 persones.
Ho he recollit també de les moltes biografies que s’han publicat. Això és a Buenos Aires. Serrat funciona en una sala d’actes de 50 persones, posant el peu damunt d’una cadira i rascant la guitarra, i funciona davant d’una orquestra simfònica de 100 músics en un auditori multitudinari. Aquesta és la immensitat del personatge. Funciona en petit format i en gran format. El seu format habitual sempre era una orquestrina de 6, 7, 8 músics, que era el format que sempre presentava, amb una factura sonora impecable. És una persona que sap escriure, sap compondre, però a més a més és generós i sap de qui s’ha de rodejar perquè aquell petit producte tingui l’acabat més complet.
Serrat funciona en una sala d’actes de 50 persones, posant el peu damunt d’una cadira i rascant la guitarra, i funciona amb una orquestra simfònica de 100 músics en un auditori multitudinari
Has parlat amb molta gent per fer el llibre, inclosos els que han fet els arranjaments de les seves cançons.
Són sis bàsics. Hi ha molta gent que ha col·laborat amb ell, però jo em pensava que s’havia de fer justícia amb ells perquè cap llibre ha recollit la trajectòria d’aquests músics que l’han acompanyat al llarg de la seva vida. El primer és Antoni Ros Marbà. Potser el que defineix més el que se’n diu el dring, el so Serrat, seria el Ricard Miralles. Amb ell es troben des de molts jovenets, estan molts anys junts. Hi ha una temporada que se separen artísticament, es tornen a ajuntar. La perícia d’un Josep Maria Bardagí, que amb el so de les cordes de la seva guitarra li dona un aire mediterrani, per exemple, a l’àlbum del Papasseit, que és seu, o l’immens treball del Serrat simfònic que fa el Joan Albert Amargós, o, més cap aquí, la recerca en el ventall de sons electrònics dels teclats que fa el Josep Mas Kitflus. Sense oblidar el Francesc Burrull, que és un dels primers que l’acompanya, i que li resol el ritme de Mediterráneo. Mediterráneo està basat en un patró rítmic d’un quintet de jazz americà del Dave Brubeck, però que amb el patró musical que Serrat agafa no li funcionava, perquè era un compàs irregular de quatre per cinc, i els compassos han de ser dividits per dos o per tres, però no per cinc. I el Burrull li soluciona això. Era un home d’un ofici impressionant, que havia col·laborat amb Julio Iglesias, la Sara Montiel o el Lluís Llach.
El llibre també serveix per conèixer una mica de les biografies de moltes de les persones que han influït o amb les quals ha cantat Serrat.
Sí, Estopa, per exemple, que té una versió de Me’n vaig a peu. Nosaltres els coneixem però a mi em semblava que sempre que citava un artista calia sintetitzar, ni que fos en dues ratlles, qui és. Sintetitzar-lo des d’un punt de vista artístic, no biogràfic. Els apunts biogràfics del llibre, començant pel propi Serrat, són mínims. Parlo poc de la família, dels fills, dels tripijocs que ha tingut o que pot haver tingut, inclús polítics.
De l’ofici no s’ha jubilat. És possible que d’aquí uns mesos, o algun any, ens surti amb un disc
Sap greu no poder-lo veure en concert.
Sí. De fet, des que va plegar, ha actuat, ha participat en alguns actes. És possible que d’aquí uns mesos, o algun any, ens surti amb un disc. Això seria possible. Segurament no farà gira ni recitals, però pot ser una manera de donar continuïtat a un ofici, perquè ell de l’ofici no s’ha jubilat. Ja ho ha dit. Els artistes no es jubilen mai. Una altra cosa és que posi punt i final a aquesta mecànica infernal de les gires, per una qüestió d’edat, per una qüestió, també cal dir-ho, de la veu. No és la mateixa la veu del Serrat, amb 80 anys, que la de quan en tenia 25 i cantava “ara que tinc 20 anys i em sento bullir la sang”. De totes maneres se’n surt molt bé. Una cosa també molt important, característica seva, que el defineix molt, és que tu el sents i pel timbre endevines que és ell. No tothom ha de ser igual. Hi ha gent jove molt bona però que sovint tens la sensació que moltes veus joves sonen totes igual. La d’en Serrat és molt peculiar.
Hi ha qui demana que li donin el premi Nobel de Literatura com a Bob Dylan.
Ell, quan li diuen que també se’l mereixeria, contesta que l’haurien d’haver donat també a Atahualpa Yupanqui o a Silvio Rodríguez. Ara, a l’octubre, li donen, en cerimònia oficial, el Premi Princesa d’Astúries de les Arts 2024. És una culminació. Són uns premis que es pot dir que són com els Nobel espanyols. És important.
Catalunya Plural, 2024 
