Poca gent va aguantar sencera la primera entrevista del president de la Generalitat Salvador Illa a TV3. Un posat gris, un to monòton, i una seriositat burocràtica impossibilitaven sostenir l’escolta activa durant molta estona. Acostumats a la festa d’estímuls visuals i emocionals de la dècada del procés, Illa s’alça simptomàticament com el revers absolut d’un passat recent força convuls. Per aquells que deien que la política (representativa) ha d’il·lusionar i esperonar les ànimes per enfortir el vincle entre la comunitat, Illa és la prova viva — com ho fou Montilla en el seu dia —, que res de tot això és estrictament necessari.
Illa renuncia al potencial engrescador de la política sota la lògica que només l’avorriment ens traurà del “trauma” històric recent: si l’exaltació de la política ens porta a deliris itacans, més val abraçar el pessimisme realista de la gestió pública, dels números freds i les expectatives limitades. L’estil Illa representa la necessitat d’un país que no vol sentir a parlar de política, però que vol delegar la seva responsabilitat amb la tranquil·litat que, després de quatre anys les coses no hauran empitjorat gaire. I, amb sort, hauran millorat una mica.
Aquesta línia ja estava de manera imperfecta i embrionària en el cas de Pere Aragonès, que encara s’atrevia a vestir-se amb una caçadora de cuir els divendres a la nit. Illa, però, no fa concessions. Ell és polític les vint-i-quatre hores del dia. Ell és el gestor que Catalunya necessita. Però, i la ideologia? De Marcurse a Baudrillard, passant per Michel Foucault o Guy Debord, els filòsofs posestructuralistes francesos varen ensenyar-nos que el poder té mil cares, i que sovint es disfressa per amagar les seves intencions o per convèncer-nos que són el contrari d’allò que volen representar.
Atrapa-ho tot, Illa
El PSC és un partit polític de masses, el que es coneix en ciència política com un catch-all party. Això significa que tenen una estratègia electoral diversificada, que pesquen amb canya, a l’arrossegament i, si cal, fent submarinisme. Esquerra, centre, dreta. En els darrers temps d’oposició, el PSC s’ha centrat en ampliar-la la seva base electoral centrant-se principalment en dos grans blocs: conservadors de base unionista — antics votants de l’extinta Ciudadanos — i moderats ex-convergents no independentistes. Principalment, doncs, votants de dretes. Com a símbols d’aquest sector, l’ampliació de l’aeroport del Prat i el Hard Rock estan de nou sobre la taula. El primer de ben segur que s’acabarà fent, doncs no hi ha “criteri tècnic” que resisteixi el cant de sirena de milions d’euros d’obra pública. Illa no accepta el debat sobre la transició energètica i el model productiu, i l’ampliació de l’aeroport caurà com una llosa.
Sobre el Hard Rock l’escenari és diferent. L’esmena imposada en el pacte per la investidura amb els Comuns pot dificultar que finalment el macroprojecte del casino al Camp de Tarragona s’acabi formalitzant, ja que gràcies a la formació morada els inversors que vulguin tirar endavant el projecte en qüestió no gaudiran de les bonificacions fiscals previstes inicialment pels socialistes.
Així i tot, si aquests dos projectes eren el camp de batalla ideològic durant l’anterior legislatura, ara són, sense treure’ls-hi la importància que es mereixen, peces secundàries de la política dels anys que venen. Illa parla de Tarradellas i d’humanisme cristià, però el transcórrer de la seva legislatura estarà principalment guiat per la frase que va dir durant la investidura i que va repetir durant la (soporífera) entrevista a TV3: “faig íntegres els acords amb ERC i Comuns com a part del meu programa polític”. Per tant, i si se li dona validesa a la paraula del president — i de moment no hi ha cap raó per no fer-ho —, el PSC haurà passat de ser el garant del constitucionalisme moderat a aplicar, literalment, el major desplegament de l’autogovern a Catalunya que s’ha vist mai.
Pacte fiscal, finançament singular, concert econòmic…a vegades el nom no acaba de fer la cosa, però això no ha de fer perdre de vista la cosa en qüestió. I aquesta és ben grossa. Després d’uns dies inicials d’incredulitat i pessimisme, les reiterades declaracions de Salvador Illa, però també de la ministra d’Hisenda Montero i del president del govern espanyol Pedro Sánchez, sembren una nova il·lusió dins del sobiranisme català i les posicions federalistes espanyoles: i si realment se n’acaben sortint…?
Comença el govern d’Illa, i com tot govern, ha de disposar d’un cert període de gràcia per veure com es desenvolupen les seves polítiques…però sobretot les seves promeses. No fos cas que algú s’acabés desil·lusionant.
Catalunya Plural, 2024 
