Aquests dies dos pensaments han sobrevolat l’escriptura d’aquesta columna. D’una banda tenim l’estrena de El 47, pel·lícula on es narra un episodi emblemàtic de la lluita veïnal dels setanta amb l’habitual vel de nostàlgia d’oblit instantani després del visionat. No és possible al nostre segle, no almenys per ara, la creació de productes culturals amb capacitat de parlar a l’avui sense por; el consol és que aquest serveix per a mostrar com la zona de Barcelona envers el Besós sempre s’ha menystingut.
Això ho entronco amb una preocupació metodològica. Com he perdut dos lliuraments mensuals de les Barcelones a vegades penso si he de ser més sintètic als texts, negant-me perquè el seu projecte és explicar amb rigor i precisió tots els barris de la capital catalana, retent-los homenatge per a així parlar dels que, n’hi ha prou amb consultar les escasses fonts, mai han sigut al punt de mira.
D’altres vegades he parlat de com als marges solen aparèixer als mitjans de manera folklòrica o moralitzant. Fa poc, la pública catalana mostrà imatges del Turó de la Peira perquè en aquest barri no hi ha pisos turístics. A més d’informar al respectable amb aquesta dada també m’hagués agradat una mínima menció a com de marginat és a l’imaginari comtal, no tan sols el geogràfic.
Es com si preguntéssim a qualsevol pel carrer on és Torre Baró. La majoria ho ignora, així com pels volts de 1929 no molestà a ningú la ubicació dels quatre polígons de vivendes barates per a immigrants i d’altres indesitjables segons la concepció de l’època, al meu parer no gaire distant dels cànons de l’actualitat.
Nosaltres som a Can Peguera, o si ho prefereixen, per a emprar un lèxic fix, les cases barates d’Horta, un exemple suprem d’aquell aïllament dels paries, tan rotund com per a emparellar-los amb els bojos.
Tora la formació d’un rovell de l’ou dels futurs Nou Barris és anterior a la nostra protagonista i té el seu colofó a l’Institut Mental de la Santa Creu, conegut el 1915, quan a la fi pogué tallar-se la cinta, com el Manicomi de Sant Andreu.
N’hi ha prou amb observar un mapa o fotos aèries per a veure com aquest immens centre, de 120 hectàrees pels seus dotze pavellons, determinà una nova configuració morfològica del seu entorn, no en va el carrer de Pi i Molist exercia d’enllaç per a arribar-hi des dels terrenys pertanyents a la masia de Can Sitjà, propietat de la marquesa de Castellbell, qui també cedí altres terres per a propiciar el naixement del polígon just a la base del Turó de la Peira.
L’Institut mereixerà exclusivitat dintre de poc. Si irromp en aquests paràgrafs és per a fer meditar sobre com les autoritats tenien ben clara la idoneïtat de situar tots aquests nous barris de 1929 a indrets descartats pel gruix de la ciutadania. A una nota de 1923 un periodista narra la seva aproximació al lloc, sense sorprendre’s pels escassos visitants de tots aquells malalts, els quals al menys es consolarien a la fi d’aquell decenni pel fet de tenir companyia mitjançant un nou veïnat d’alienats, per ideologia i origen.
Amb el temps, L’Institut Mental perdé pistonada fins a veure desaparèixer les seves funcions tot transformant-se en seu del Districte de Nou Barris i espai pel seu parc central. Potser la seva puixança, concebuda des de mitjans del segle XIX pel Doctor Pi i Molist, ja havia quedat enrere durant la Segona República, quan Josep Lluis Sert no dubtà a l’hora d’establir un centre per a pacients tuberculosos al mateix centre de Barcelona, però això degué quedar com una anècdota després de la victòria franquista, doncs els nous amos de Catalunya no degueren veure amb mals ulls l’aïllament de col·lectius incòmodes.
He confessat més d’una vegada el meu desig de ser ocell per a sobrevolar els paratges dels que escric. Al ser impossible em conformo amb imatges aèries i la meva pròpia experiència. Aquesta es fonamenta en gastar sola de sabata com una mala bèstia per a assolir cert coneixement, útil en molts sentits i a Barcelona un motor per a poder argumentar sobre les seves necessàries transformacions.
Vora 1930, l’únic accés directe a Can Peguera, si exceptuem l’incipient passeig Urrutia, era el camí de Sant Iscle. Gairebé a la seva cloenda, a l’esquerra, el torrent de Porta, més tard de Maladeta i la Parellada, s’insinuava gens dissimulat al passatge del Nil, que almenys a la fi de la darrera legislatura es netejà una mica per a perdre un xic del seu luxe d’aparcament a l’aire lliure, res estrany si atenem com els Ajuntaments Democràtics res saben d’aquestes aigües i adoren regalar els seus meandres als cotxes, quelcom perfecte els dies de pluja, indubtable prova de com planificant i consideren allò a governar.
Can Peguera no romangué sola a l’ostracisme de la invisibilitat. El polígon de Can Tunis, on la ciutat perd el seu nom, patí des de mitjans dels anys seixanta diversos processos de reallotjament per les ires del Llobregat i la precarietat de les edificacions. El del Bon Pastor i el de Baró de Viver pogueren posar-se la trista medalla de ser les darreres agregacions barcelonines després de la Guerra Civil, dada d’altra banda caiguda a l’amnèsia perquè Sarrià sempre queda millor, quelcom com a mínim cridaner, doncs aquest barri també serví per a instal·lar determinades estructures des de mitjans del segle XIX al ser un enclavament allunyat, però amb possibles econòmics, causa de tanta escola religiosa i hospitals de prestigi.
Can Peguera s’ha salvat de miracle. No corregueren la mateixa sort els seus socis d’aventura. Al Bon Pastor l’adéu ha sigut recent, mentre a Baró de Viver un monument és la memòria d’aquell passat cancel·lat fins i tot quan existia, com si els seus habitants fossin una vergonya a ocultar. Películes com les de l’autobús poden aportar un urgent gra de sorra per a recuperar records sepultats, però aquest no és el dilema, doncs el funcionament del rellotge a la nostra centúria no exigeix fogonades, sinó una constància de lluita per a millorar el present d’unes perifèries encara enterrades des d’un desconeixement induït davant el triomf massiu de la peresa, que sempre és derrota de la curiositat.
Catalunya Plural, 2024 
