Els professors especialitzats en Comunicació Enric Marín i Joan Manuel Tresserras formen un tàndem ideològic i polític vinculat amb Esquerra Republicana. Tresserras va ser conseller de Cultura del tripartit d’esquerres presidit per José Montilla i Marín va ser secretari de Comunicació en el que va presidir Pasqual Maragall abans de presidir la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals entre 2010 i 2012. Marín és secretari d’Educació i Cultura de l’actual Executiva Nacional d’ERC. El 2019 van publicar junts el llibre “Obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme” (Pòrtic).
Esquerra va donar suport a Illa, com a president. Ho veuen bé o malament?
E.M.- Bé. És el que tocava fer. Hi havia un doble escenari: o anar a una repetició electoral o, senzillament, condicionar els continguts d’un govern d’esquerres. O garantir polítiques d’esquerres o anar a una segona volta electoral. Ens vam trobar en aquesta situació per la no aprovació d’uns pressupostos que eren els més expansius de la història recent. Quan es convoquen les eleccions, les esquerres globalment perden pes i el sobiranisme també, En aquesta situació pots repetir eleccions perquè encara perdin més pes uns i altres o pots decidir que has de condicionar les polítiques públiques perquè siguin el màxim de progressistes i el màxim de catalanistes.
J.M.T.- De fet el govern de Pere Aragonès es trobava amb aquesta situació: El PSC només havia d’esperar. Podia tenir una actitud d’ajudar a mantenir el govern condicionant la gestió. En el cas de Junts era evident que el que procurava era obtenir el màxim deteriorament possible de la tasca de gestió del govern; era una oposició directament destructiva. La del PSC era una oposició de manteniment amb respiració assistida perquè això l’afavoria en una posterior convocatòria electoral. En aquestes condicions, quan tothom viu, de fet, de complicar-te les coses, segurament continuar no té gaire sentit. Amb un bon pressupost que et permet millorar les polítiques socials, que t’acosta molt al 2% en matèria de cultura, que et permet fer polítiques d’envigoriment nacional en el terreny de la llengua i en molts altres, tu pots dir “durant un any patirem però podem fer unes polítiques que avancin en la línia que hem anat marcant”. Tens una situació en què tothom està especulant amb el calendari. Uns esperen que finalment els arribarà el torn a ells i donar-te suport els fa més creïbles com a opció equilibrada que pensa més en el país que no pas en el benefici de partit però que, de fet, va esperant perquè sap que a la següent elecció guanyarà pel desgast mateix de l’independentisme. Els altres simplement es dediquen sistemàticament a intentar erosionar l’obra del govern. Això ja ve de fa temps. La prioritat de Junts és el desgast d’Esquerra. Ells es plantegen purament recuperar l’hegemonia del món convergent en el que consideren l’espai nacionalista i el seu nacionalisme el condueixen cap a un independentisme formal, un nacionalisme revestit d’independentisme. El seu objectiu principal, ara, és intentar erosionar al màxim l’independentisme no nacionalista.
E.M.- Com deia, després de les eleccions, la suma de les esquerres va anar cap avall. Hi ha encara un tercer factor: la irrupció de l’extrema dreta catalanista, que és un fet disruptiu. Hi ha moltes raons per pensar que no irromp per casualitat, perquè aquesta senyora no és alcaldessa de Ripoll per una fatalitat sinó perquè alguns van mirar cap a una altra banda per permetre que ho fos. Un cop ha guanyat visibilitat i ja té veu parlamentària, tot apuntava que amb les condicions actuals, una segona convocatòria volia dir més retrocés de les esquerres i més avenç de l’extrema dreta, l’espanyolista i la catalanista.
Això va pesar a la decisió d’Esquerra? Tothom donava per fet que si hi havia eleccions baixaria i, per tant, no li convenia repetir-les
E.M.- A ERC, ho puc dir amb certa informació, en el debat intern la posició era clara, en el sentit de dir “si som capaços d’arribar a un acord que sigui molt positiu pel país, s’ha de fer. Hem de treure el màxim rendiment dels vint diputats que tenim. Si no som capaços d’això, anirem a eleccions”. Però Esquerra no podia negociar en una posició de debilitat. I això es va fer saber molt clarament, molt obertament i molt directament als negociadors socialistes. “No us penseu que perquè hem perdut tretze diputats, negociarem a la baixa. Això té sentit per nosaltres si hi ha uns acords molt sòlids en el tema del finançament, drets socials i llengua”.
La prioritat de Junts és el desgast d’Esquerra, erosionar al màxim l’independentisme no nacionalista
Què pensen de l’acord a què es va arribar?
J.M.T.- La impressió és que es va negociar prou bé, fixant l’atenció en els punts que inicialment s’havien plantejat com a fonamentals i arribant a uns resultats que van molt més enllà, en termes de càlcul realista, del que s’havia arribat fins ara. Perquè el tema del mal finançament, del dèficit fiscal, de l’espoli fiscal, és un tema recurrent que s’ha plantejat durant 30 anys com un tema fonamental, però ni durant l’etapa del procés amb governs independentistes, s’havia pogut arribar a plantejar una qüestió d’aquestes característiques. La vegada anterior en què s’havia plantejat la qüestió amb certa contundència és el viatge d’Artur Mas a Madrid a veure Mariano Rajoy just abans que s’acabi de formalitzar el desembarcament de Convergència a l’independentisme. Ja s’havia intentat fer alguna cosa d’aquestes característiques, però no havia funcionat mai. La primera vegada que hi ha un acord escrit i que genera un compromís per part del govern de l’Estat és aquesta. Després ja es veurà si es compleix o no i hi ha mecanismes per intentar garantir que es va complint. En cas d’incompliment es pot arribar a fer caure el govern, aquí o allà. És una bona negociació. Amb bona lògica, si Junts per Catalunya realment tingués al cap millorar l’autogovern de Catalunya, hi estaria a favor i ajudaria a fer pressió. Això faria aquest acord difícilment reversible. Però, de vegades, la gesticulació independentista els evita de comprometre’s en tot el que són els espais concrets de sobirania i autogovern. Depèn de si la medalla se la poden penjar o no se la poden penjar.
E.M.- No poden estar en contra perquè ho portaven al seu programa. Per tant, no diuen que estan en contra, el que diuen és que no es complirà i que, com sempre ens enganyen.
ERC parla de “concert econòmic”, els socialistes de “finançament singular”. El nom fa la cosa o no?
E.M.- En això ens hem embolicat massa.
J.M.T.- És el balanç comptable. El decisiu és que la recaptació es produeixi per part de la Generalitat. És absolutament fonamental. Aquí el canvi és d’una part conceptual i d’una altra que acabi tenint repercussions comptables. La virtut que tindrà també el compliment de l’acord és que farà molt més transparent el tipus de relació entre Catalunya i l’Estat en termes fiscals i en termes de transferències de recursos.
E.M.- Només es parla de finançament però a l’acord hi ha moltes més coses… El tema del finançament és com els deu manaments. Al final es redueixen en dos: qui té la clau de la caixa, posa-li el nom que vulguis, qui recapta, qui regula, i després quina és la quota solidària. Si la clau no la tenim aquí i no podem negociar la quota solidària, doncs de poc servirà tot això.
Dels altres punts de l’acord que han fet possible el suport d’ERC a la investidura d’Illa, què en pensen?
E.M.- El tema de la llengua és crític i és més important del que s’ha destacat. El nacionalisme espanyol, és molt cínic quan planteja segons quins temes. Li costa molt poc entrar a la provocació dels diners i li costa molt poc potenciar el relat dels catalans, jueus, l’enemic intern que es vol quedar amb tots els diners perquè són insolidaris. Tenen una oportunitat ara de fer això i ho faran fins al final. Per tant, en termes d’atenció mediàtica, estarem molts mesos parlant del sistema de finançament. Però si es mira el redactat de l’acord, hi ha tota una carpeta de polítiques socials que és molt potent. I no n’estem parlant. Hi ha una altra carpeta que és el tema de la llengua, la cultura, que és molt exigent perquè de la mateixa forma que estem vivint en una situació d’emergència climàtica, estem vivint en una situació d’emergència lingüística. Aquesta va ser una condició molt dura, molt severa. Les polítiques en el terreny cultural i de la llengua que hem començat aquests darrers tres anys no es poden aturar. I la forma amb què això s’ha aconseguit i que demostra que el pacte va de debò és que Esquerra Republicana plantejava una conselleria de Política Lingüística i proposava clarament que l’anterior secretari de política lingüística fos conseller en un nou govern republicà. I el Partit Socialista i Salvador Illa ho han entès perfectament; ho han assumit. Més enllà de quines banderes es posen i quines no, amb el tema de la llengua el relat del Partit Socialista ha canviat. Fa només dos anys era molt pròxim al relat de Ciudadanos. I això, en dos mesos, ha girat com un mitjó.
De la mateixa manera que estem vivint en una situació d´emergència climàtica, estem vivint en una situació d´emergència lingüística
Illa ha nomenat consellera de Cultura Sònia Hernández, que era directora general de Patrimoni Cultural al govern Aragonès
E.M.- No és tant persones com polítiques. Salvador Illa, a la campanya, no es va estar de fer, en un debat, un elogi de les polítiques culturals del govern. Ho va fer obertament.
J.M.T.- Molt abans de les eleccions ja va fer un elogi de Natàlia Garriga. Va dir que considerava que Esquerra a Cultura ho havia fet molt bé. Hi ha una certa unanimitat entre els sectors culturals en fer una valoració positiva de la gestió feta al Departament durant aquests últims anys i l’esforç manifest d’incrementar uns pressupostos que no tenen res a veure amb les etapes anteriors. En aquest cicle ens hem acostat al 2% del pressupost, que era la reivindicació històrica. En general, s’ha fet una molt bona feina en aquest departament. També en d’altres, però en aquest, específicament. Mantenir aquestes polítiques al PSC li convé, perquè els sectors estaven contents amb la política que es feia.
E.M.- No s’explica gaire però amb el temps es reconeixerà que l’actitud d’Esquerra respecte al PSC quan ha assumit la Generalitat ha estat més elegant que la que va tenir el PSC amb Esquerra quan era al govern. El PSC el que va fer va ser que “us deixem governar, però us farem empassar dos gripaus: l’ampliació de l’aeroport i la B40”. Això era la línia de flotació per Esquerra. Esquerra no ha fet coses d’aquestes. Al contrari: “tot allò que nosaltres proposem que mantingueu ajuda a reconnectar amb el catalanisme i amb polítiques menys ambigües en el camp del progressisme”. Per altra banda, el pacte no és només PSC-Esquerra. El pacte no és viable si no hi ha una implicació a fons del PSOE i del govern espanyol, perquè moltes de les coses pactades depenen de competències que es regulen des de Madrid. El pacte de finançament no el pot garantir Salvador Illa. L’ha de garantir Sánchez. Per tant, és un pacte que va més enllà del PSC. Aquí hi ha un pacte entre Esquerra i el PSOE.
Es parla molt de federalisme en l’acord. Ha arribat ja l’hora de l’Espanya federal?
J.M.T.- Es torna a parlar de federalisme per part del PSOE i per part del PSC, que havien deixat de parlar-ne durant molts anys. Les condicions fan que hagin anat al rescat fins i tot de terminologia que ells mateixos feia temps que havien abandonat. En el cas d’Esquerra, des d’aquest punt de vista, estant al govern o no estant al govern, l’objectiu de la República es manté inalterable. Simplement el que ha passat a ERC és que, després de les eleccions de desembre del 2017, el que s’intenta és aterrar en la nova realitat a mesura que es va desplegant la repressió per part de l’Estat i que hi ha la Generalitat intervinguda. Es fa un balanç del que ha passat als anys anteriors durant el procés i es veu clar que hi ha hagut deixadesa en les polítiques concretes. Esquerra el que intenta és llegir la nova etapa, que ja es veu que no serà breu sinó que tindrà un cert recorregut, i reajusta el seu posicionament i la seva estratègia. CDC/PDCat/Junts… acaba de desembarcar en l’independentisme i la prioritat que té és desallotjar els que ja hi eren. Apareixen com els conversos purs, més estrictes i intenten desplaçar Esquerra amb tota mena d’acusacions, dient que ja no és independentista. L’apel·lació des d’Esquerra és que cal atendre allò concret i el mentrestant, i que si no s’apliquen polítiques socials el que fas és contribuir a migpartir el país. Si tornes a refugiar-te en discursos identitaris, de caràcter nacionalista, el que fas és contribuir a fer més profunda encara la falca i la divisió interna al país. També entre els sectors populars. Esquerra el que fa és reajustar la seva anàlisi, però el camp dels objectius i propòsits continua intacte. El que passa és que hi has d’arribar d’una manera que et permeti fer política. La política més radical sempre és una política possible. Les polítiques impossibles no són mai radicals. I la radicalitat d’una política es mesura pels resultats que s’obtenen. Per tant, si realment canvia el model de finançament i Catalunya en té un molt més just del que hi havia, la política d’Esquerra haurà estat genuïnament radical.
E.M.- Per entendre el que ha passat els darrers set anys i per entendre la posició d’Esquerra respecte a la investidura d’Illa i per entendre també els debats que hi ha d’haver al Congrés d’Esquerra, hauríem de ser una mica marxistes en el sentit següent. Hi ha un cicle polític que va del 2010 al 2017 i després continua del 2017 al 2024. La primera fase és ascendent i la segona fase és clarament descendent. Com s’explica la fase ascendent? És la resposta de la societat catalana a tres amenaces. El primer factor són els efectes perversos de la globalització tal com està gestionada per sobre de les realitats locals (turisme, gentrificació, llengua i cultura…). Hi ha un altre factor de caràcter global que és la pèssima resposta a la crisi del 2008. I, finalment, hi ha un tercer factor que és el trencament unilateral del pacte constitucional per part d’Espanya amb la sentència del 2010. Sumes els tres factors i tens un procés d’apoderament popular que s’acaba cohesionant al voltant de la idea rupturista de la República catalana. Tot això és el que passa entre el 2010 i el 2017. Aquí hi ha una qüestió d’hegemonia, no en el sentit que fem servir periodísticament moltes vegades quan hi ha eleccions, sinó d’hegemonia social, cultural, política. Tot això és la República Catalana. “Han trencat el pacte, ja ho hem entès. Les polítiques socials no ens agraden. Hem de reforçar un poder local basat en l’hegemonia popular”. Això arriba fins el 2017. Però la tardor del 17 no es calcula bé la relació de forces i això acaba com acaba. En la lamentable gestió política posterior, hi ha un esforç brutal per part de la dreta catalanista per reapropiar-se de tot. Per la dreta tot és una qüestió identitària. I això li permet polaritzar internament i externament. Polaritza internament la societat catalana i dins de la societat catalana, l’independentisme. Hi ha els bons i els dolents, els traïdors, els botiflers, que curiosament sempre són els d’esquerres, i ells, els de dretes, són els patriotes. I també respecte a Espanya. És un discurs molt emocional. Això ha arribat fins on ha arribat. Quan el procés punxa, ja no tenim aquestes defenses. Apareix una extrema dreta catalanista i, de cop i volta, resulta que aquí també es normalitzen els discursos xenòfobs.
Si tornes a refugiar-te en discursos identitaris, de caràcter nacionalista, el que fas és contribuir a fer encara més profunda la bretxa i la divisió interna al país
J.M.T.- El plantejament de la dreta al voltant del tema de la identitat es fa en clau de resistència. Durant el procés, la reivindicació de la república era en clau de projecte, no de resistència. No mirant el passat, sinó mirant el futur. Això és el que acaba separant la dreta independentista respecte a l’esquerra independentista. L’independentisme d’esquerra es formula no com un projecte identitari, sinó en clau del futur, com una identitat de projecte; mentre que la dreta es planteja la defensa d’una nació més o menys mítica que ja s’ha concebut com a acabada i definitiva i que ells ja saben com ha de ser.
E.M.- Hi ha dos conceptes, la nació feta o la nació en construcció permanent. La posició de l’esquerra és la de la nació en construcció permanent, de tota la gent que participa en la seva construcció. Hi ha dues conclusions d’això. El 2024 és molt obvi que el cicle polític que va començar el 2010 s’ha acabat. Estem en un altre moment molt diferent. I en aquest moment, l’emergència climàtica, la lingüística, l’amenaça cada cop més angoixant de l’extrema dreta a nivell global, estan marcant aquest cicle polític. En aquest cicle polític hi ha clarament, a Catalunya també, dos camps. Hi ha la dreta i l’extrema dreta, d’un costat, i la democràcia de l’altra. La democràcia en el sentit profund del concepte, que vol dir democràcia social, democràcia política. Les claus per fer política a Catalunya de fa catorze anys ja no són útils. Ara són unes altres. I això afecta a tot: estratègia, esquema de les aliances, relat, concepció de les organitzacions polítiques… En aquesta nova situació, quines són les noves prioritats i quins són els lideratges que millor poden donar forma el nou projecte? Aquest és el debat. I no és només un debat d’Esquerra Republicana, sinó que és un debat de totes les esquerres i les formacions de tradició democràtica.
L’esquerra independentista es formula no com a projecte identitari, sinó en clau del futur, com a projecte, mentre que la dreta es planteja la defensa d’una nació més o menys mítica
Hi ha veus que reclamen un canvi de lideratges absolut, que afecti tots els dirigents del període del ‘procés’. Quim Torra és un dels que ho reclama
Quim Torra ho diu en una clau molt diferent al que diem nosaltres, perquè ell està pensant estrictament en qui ha de liderar l’independentisme. No es tracta només de qui ha de liderar l’independentisme. Ja farem prou si l’esquerra independentista sap endreçar-se i si la dreta acaba assumint el seu paper. Aquí hi ha una altra qüestió, que és la de la unitat independentista. La unitat independentista té molt sentit en un context de guerra de moviments quan vols proclamar la República. Tota la gent que està a favor de la República ha d’acordar com es fa això però quan estàs en un procés de construcció nacional, es tracta de posar-te d’acord amb les polítiques. Si per construir la nació hem de tenir impost de successions i resulta que la dreta independentista diu que no vol impost de successions, no ens podem posar d’acord. La unitat independentista no ha de servir de coartada per a la subordinació de les polítiques d’esquerres.
J.M.T.- Les persones que dirigeixen projectes polítics durant molt temps acaben representant i simbolitzant moments, episodis i polítiques concretes. Si tu, després del 2018, decideixes que, independentment de la repressió i de la correlació de forces, el que hi ha vigent és el mandat de l’1 d’octubre i el president se’n va a l’exili, ell acaba representant, sobretot, aquesta mena de mandat. Pot acabar fent polítiques fonamentalment de gesticulació i episodis més o menys emblemàtics i mediàtics, però de polítiques concretes no en proposa. Per què? Perquè ell representa sobretot una actitud i una lectura de la realitat. A Esquerra Republicana tenim el lideratge d’Oriol Junqueras. Si vas mirant on són els líders que protagonitzen, sobretot, del 2011 al 2017, pràcticament no en queda cap d’aquella etapa. Queden en el marc de l’independentisme perquè, d’alguna forma, hi ha hagut aquí un dilema, unes tensions molt internes de l’independentisme que han fet que alguns lideratges s’hagin mantingut; de vegades, en part, com a conseqüència de la mateixa repressió. És a dir, que en un cicle normal de les coses, sense el pes de la repressió, de la presó i de l’exili, hi hauria hagut un debat polític més obert, més dinàmic, menys condicionat per la mateixa repressió de l’Estat. El que en aquests moments hi ha en joc -no sabem què farà el Carles Puigdemont, no sabem com li anirà a Junqueras- és si es tanca aquesta etapa i aquest tipus de debat i es passa al de la política ordinària, a parlar d’un independentisme de dretes i un independentisme d’esquerres, i a veure quines són les propostes polítiques que fa cadascú en cada moment per avançar cap al projecte de la República.
E.M.- Els lideratges es consoliden a partir de l’acció política. Esquerra Republicana no ha acabat de ser conseqüent amb lectura de la realitat que ha fet des del 2018. Hi ha hagut, al meu entendre, massa dependència del discurs de la dreta, de Junts. Esquerra no ha estat capaç de sobreposar-se a la polarització proposada per la dreta independentista, a aquesta invitació constant a la bronca, a la desqualificació. Els lideratges no són una fatalitat. Un líder o un equip directiu es legitima quan fa lectures de la realitat i fa propostes a partir d’aquestes lectures. Es tracta de saber quines lectures fa cadascú.
J.M.T.- Les persones que lideren projectes polítics normalment, i sobretot en les primeres etapes, imprimeixen una part del seu caràcter personal en el projecte que lideren, però al mateix temps, aquestes persones, en la mesura que perduren, van sent esclaus del moviment que lideren. El moviment els atrapa i els condiciona i no fan en cada moment el que volen sinó que acaben fent el que cal per mantenir el seu lideratge. Aquesta és una qüestió rellevant. La repressió ha marcat molt aquests lideratges. Per la presó, per l’exili i per tot plegat. Els canvis recents en l’esfera pública han estat molt profunds. Poso un exemple històric. Quan el 6 d’octubre de 1934 es proclama l’estat català, hi ha repressió i el govern de Lluís Companys és empresonat.. Quan guanya el Front Popular ha passat una mica més d’un any, el govern és alliberat i torna. Hi ha més d’un milió de persones a la Gran Via i són rebuts com uns herois. En el cas d’Oriol Junqueras i de Carles Puigdemont, que ho han sacrificat personalment tot, això ja no ha anat d’aquesta manera. Han estat ben acollits pels seus, però fins i tot han estat insultats per gent que anaven amb l’estelada. Ha canviat l’escenari, els mecanismes de presa de consciència política, els de construcció de l’opinió pública sobre el paper dels lideratges. És un canvi brutal. Fins i tot des d’una perspectiva històrica costa d’entendre perquè hi ha tanta diferència entre dos episodis que formalment no serien tan diferents. Tu intentes complir amb un desig multitudinari que t’ha portat a encapçalar un govern, no va bé, et reprimeixen, t’empresonen, tornes com un heroi en un cas i en l’altre tornes posat en dubte. Això és molt complicat d’interpretar i crec que les mateixes persones que s’hi troben ho tenen molt difícil per poder interpretar exactament què està passant.
Com veuen el Congrés d’ERC? Hi ha el perill que desestabilitzi el partit?
J.M.T.- A aquestes alçades veig difícil que hi pugui haver un acord previ entre les candidatures. Evidentment fins a l’últim dia hi pot haver marge per arribar a acords i pactar una candidatura de consens, però ho veig molt difícil. Molt difícil perquè aquí hi ha concepcions de l’organització diferents. En alguns aspectes, potser molt diferents. I a més a més es concentren debats que durant un cert temps no s’han fet. Com a conseqüència de la mateixa repressió hi ha hagut temes que no s’han discutit, que no s’han parlat. No s’ha creat un nou consens al voltant d’aquestes qüestions a l’interior del partit. En el cas de Junts em sembla que passa el mateix. A Junts hi ha la figura que representa que és aglutinadora de Carles Puigdemont però ¿quines propostes polítiques han anat fent? A Esquerra hi ha aquesta sensació estranya que hi ha un president que surt de la presó pel qual tothom té devoció, que ha garantit molts anys d’unitat interna i un lideratge indiscutit sense cap mena d’oposició interna significativa i generant un consens molt ampli, però que per renovar la seva presidència planteja formalment que se n’aparta -i ho fa en un moment que s’està negociant si s’avala una investidura-, desentenent-se dels resultats que durant quatre convocatòries electorals consecutives han portat mals resultats. I es desentén també d’alguns problemes interns que han sorgit durant aquest període amb episodis més aviat lamentables. Representa que en tot això ell no hi té res a veure. Però ell era el president! El partit va acordar, tàcitament i implícitament, l’any 2018, que “no acceptarem que la repressió ens condicioni el funcionament del partit”. I per tant “decidim que el partit continuarà dirigit per les mateixes persones independentment que un sigui la presó o l’altra a l’exili. Farem tot el que calgui perquè el partit es pugui continuar regint tal com fins ara”. La repressió s’ha allargat molt i en la perspectiva del temps transcorregut es pot discutir si aquella va ser la millor decisió.. Vist el temps transcorregut, està bé que el Congrés plantegi el que no s’havia plantejat en casos anteriors, en què la inèrcia inspirava la presa de decisions amb unes majories aclaparadores. En aquests moments s’obre un espai perquè hi hagi un debat polític, sobre la concepció de l’organització, sobre el model de militància, sobre la forma d’inserir-se en els moviments socials, sobre el cost que ha tingut haver estat tan present a les institucions i el fet que una part molt important del partit tenia càrrecs de representació a nivell municipal, als consells comarcals, al govern de la Generalitat. El partit ha de reprendre el contacte ras amb la realitat, ser més present en tots els àmbits de la societat civil, en les lluites socials, i recuperar el pols. El Congrés és l’oportunitat de fer tot això. Més que no pas la qüestió de les persones. Per les persones el respecte màxim, el tractament més honorable possible i l’agraïment més profund per tot l’esforç que uns i altres han fet, pels sacrificis personals gravíssims que en molts casos han hagut de fer. El partit ha de tenir en compte tot això, però no es pot moure només per això. Cal parlar de política. La política no s’atura. La realitat continua sent molt dura i exigent. Hi ha molta gent patint, hi ha moltes tensions, i el partit el que vol és postular-se i oferir solucions per resoldre de la millor manera possible aquestes qüestions.
E.M.- Al Congrés s’hauria de discutir d’idees i d’equips directius, de persones. Mediàticament sembla que el Congrés serà només parlar de Junqueras sí, Junqueras no. Jo crec que el Congrés servirà per fer el debat de les idees. Estic convençut que servirà per fer-lo. Hi ha una pista positiva respecte a això, i és que en realitat el partit ha passat una prova molt més dura que el Congrés. En les condicions d’excepcionalitat que viu el partit, s’havia de decidir què es feia respecte al pacte d’investidura, i el gruix de l’executiva d’Esquerra Republicana, va apostar clarament pel mateix: arribar a un acord de màxims amb Salvador Illa i amb Sánchez. I, a més a més, es va demanar que això fos avalat per la militància. Tota la direcció va fer campanya pel SÍ per tot el territori, els que donen suport a Junqueras i els que no.
D’aquí al Congrés prevaldrà el tema de Junqueras sí, Junqueras no, però allà hi haurà un debat real sobre idees i polítiques
J.M.T.- I els que van votar que NO ho van fer fonamentalment perquè no creien que es complís, no perquè no estiguessin d’acord amb el pacte, sinó perquè estaven convençuts que, al capdavall, no es compliria.
E.M.- El debat era aquest. Ningú va criticar l’acord. Ningú. El resultat del referèndum es va viure com una festa a l’executiva. Tothom, junqueristes i no junqueristes. Hi ha urgència per fer debat d’idees, per discutir quines polítiques fer i com actualitzar l’organització i després hi ha la qüestió dels equips directius. Estic bastant convençut que d’aquí al Congrés el que primarà públicament serà el dels lideratges, però al Congrés hi haurà un debat real sobre idees i polítiques.
Creuen que el partit sortirà reforçat o afeblit del Congrés?
E.M.- Jo tinc la impressió que guanyi qui guanyi la part que no guanyi entendrà la necessitat de donar recolzament a qui guanyi.
J.M.T.- Poden passar totes dues coses alhora. Al principi, quan perds la sensació d’unanimitat i de consens, et sents més feble, sents que hi ha més divisió. És possible que el Congrés no acabi completament el debat, però només que l’hagi obert ja és una gran conquesta. En el mitjà i llarg termini, segur que enfortirà el partit. Ara bé, és possible que l’endemà mateix la sensació no sigui aquesta. Venim d’una confortable unanimitat que, a més a més, en alguns moments ens ha donat un gran protagonisme. De fet, hem acabat tenint, sense voler-ho, un govern en solitari. Tot això s’ha d’acabar de pair. Hi ha hagut un moment en què en alguna conversa interna dèiem que el partit s’estava convertint en un partit de quadres. I un dels més veterans de la casa deia que “no, no, no un partit de quadres; és pitjor, estem arribant a ser un partit de càrrecs”. Aquest sobredimensionament de la presència institucional condiciona el partit perquè l‘allunya de les seves pròpies bases electorals. Pot acabar entenent la política des de la lògica de la institució i no des de la lògica del carrer. Esquerra necessita recuperar aquesta relació entre el que és el món de la política institucional i el món de la política de base, més de carrer i del dia a dia.
Un dels més veterans de la casa deia que estem arribant a ser no un partit de quadres sinó un partit de càrrecs, que és pitjor
E.M.- Esquerra, com a partit d’esquerres amb voluntat transformadora, té molt clara la voluntat de govern però això no pot ser contradictori amb la voluntat de connexió amb els moviments socials. Els partits de dretes no s’ho han de plantejar i els partits d’esquerres que no són massa disruptius, tampoc. Però si tu vols tenir una certa capacitat transformadora, has de saber mantenir aquest equilibri entre la voluntat de ser un partit de govern i la d’estar connectat amb la societat, que hi hagi la màxima capil·laritat. És possible que el que li hagi passat a Esquerra aquests darrers anys és que s’ha perdut aquest equilibri i ara calgui refer-lo.
J.M.T.- El joc electoral és una part de la política. De vegades perds electoralment perquè no t’has sabut explicar, perquè els corrents de l’opinió pública van en una altra direcció, perquè dius a la gent coses que no té ganes de sentir. Esquerra va sofrir una gran patacada electoral a finals del 2010, però el partit que havia guanyat aquelles eleccions amb un programa autonomista es va anava desplaçant cap a l’independentisme al cap d’un any. Esquerra va perdre electoralment el 2010 però políticament estava guanyant i va arrossegar el catalanisme cap a l’independentisme. No sempre guanyes o perds completament. El joc de la política és d’una gran complexitat. Que tu perdis les eleccions és un crit d’atenció, és molt important, i t’obliga a reflexionar i a pensar perquè, què és el que no fas bé i què és el que falla, fins i tot posant en discussió la teva estratègia, però això no acaba la política. Hi ha objectius a mig i llarg termini que no depenen tant del resultat electoral puntual d’un determinat moment. Si en aquests moments, per exemple, el PSOE i el PSC tornen a parlar de federalisme i rescaten llenguatge que havien abandonat fa molts anys, això respon a un joc complex de correlació de forces i que en aquests moments depenen una mica més de nosaltres. Resulta que després de la derrota electoral última hi ha un acord en matèria de finançament com mai abans no s’havia assolit. El partit ha de ser prou intel·ligent per saber discernir exactament què passa. Una cosa és el teu tiquet electoral, la teva capacitat d’il·lusionar a través d’unes propostes, en un estat d’ànim afectat encara pel cicle repressiu i descendent del que parlava abans l’Enric, però això no impedeix que, en molts aspectes, el projecte d’Esquerra sigui extremadament fort.
Esquerra republicana hauria d’entrar al govern de la Generalitat més aviat o més tard?
E.M.- Això és impossible dir-ho ara. Esquerra ha de tenir voluntat de govern, però depèn de com evolucioni la política. Això no està a l’ordre del dia. D’aquí a un any, dos, vés a saber què pot passar. La política espanyola i catalana són molt incertes i inestables. Fer prediccions pot ser un exercici inútil. De moment, el que s’ha fet crec que és el correcte, que és condicionar les polítiques públiques a Catalunya i condicionar la relació entre Catalunya i l’Estat de la forma més positiva possible per la societat catalana. Ara cal veure com evoluciona tot això. I en virtut de com evoluciona caldrà prendre decisions. Segons com, més que entrar al govern caldrà dir “com que no has complert pràcticament res, us deixem caure”. Tot depèn del que passi. Seria molt imprudent fer previsions més enllà de sis mesos perquè cal veure què passa a la política catalana, a la política espanyola i a la política europea també. Però sobretot què passa amb el compliment dels acords.
J.M.T.- D’aquí a pocs mesos hi ha eleccions americanes. Un resultat o altre canvia moltes coses. L’evolució de l’economia xinesa en els propers mesos, el que passi a Gaza i a Israel i el conflicte cada vegada més complex que s’està gestant al voltant… El desenllaç de tot això acabarà tenint impacte aquí. El que farà Junts a Madrid amb el govern Sánchez i el grau d’estabilitat o inestabilitat que tindrà, si hi haurà una convocatòria anticipada d’eleccions a Espanya,…
E.M.- Si Sánchez és capaç de cohesionar el PSOE o no. Hi ha moltes variables, i com dèiem, no totes passen per Catalunya…
J.M.T.- El Congrés d’Esquerra potser serà la cosa més plàcida de tot el que tenim per davant.
Catalunya Plural, 2024 
