Ho dic per experiència: no hi ha res que molesti més un polític quan és entrevistat en un mitjà de comunicació que no poder col·locar els seus missatges. L’entrevista a Els Matins de TV3 d’aquest dijous, 19 de setembre, a la presidenta de Junts per Catalunya, Laura Borràs, n’és un bon exemple. Borràs, que normalment es troba a gust en les entrevistes, no va poder evitar que se li notés la seva incomoditat. Li va resultar impossible parlar d’independència perquè les preguntes dels periodistes es van centrar en el polèmic vot en contra dels seus diputats i diputades al Congrés a la simple admissió a tràmit d’una proposició de llei que pretenia regular els lloguers de temporada. Se li va recriminar el canvi de posicionament del matí al vespre, el fet de no saber actuar com el PNB o l’haver traït la confiança del Sindicat de Llogateres, i se li va recordar la crítica insòlita de la mateixa ANC, procliu sempre a desqualificar tothom excepte Puigdemont; el més suau que va haver d’escoltar és que el seu partit no s’havia sabut explicar bé, fet que gairebé sempre denota l’existència d’un problema greu. Feia molt de temps que una qüestió social no tapava el debat sobre la independència. I es va veure clar que Borràs, en el camp de la ideologia, no pot dissimular que és de dretes. Independentista sí, però de dretes.
No és una anècdota; segurament aquest episodi de TV3 és conseqüència del moment polític que viu el país. Evidentment, la defensa de l’opció independentista és legítima i continuarà present en l’escena catalana; però el resultat de les eleccions del 12 de maig i la investidura com a president de la Generalitat del socialista Salvador Illa, gràcies als vots d’ERC i dels Comuns, són la mostra que a Catalunya han variat moltes coses. La pèrdua de la majoria independentista al Parlament o la fluixa participació en la manifestació de la Diada Nacional han estat símptomes d’aquest canvi. I Junts o no ho sap veure o no ho vol veure. L’aparició fugaç el 8 d’agost a Barcelona del president Puigdemont va donar una imatge clara d’impotència: la investidura d’Illa es va produir igualment. La manca d’adaptació de Junts a la nova realitat és equivalent a les dels partits que no van saber veure la magnitud del moviment democràtic que va suposar l’1 d’Octubre de 2017. Però les coses són com són: les problemàtiques socials, massa amagades en la política catalana durant els darrers anys, estan emergint, perquè molta gent les està patint.
I en aquest context, arriba la votació del passat dimarts al Congrés dels Diputats d’una proposició de llei elaborada pel Sindicat de Llogateres, i presentada per Sumar, EH Bildu, ERC ,BNG i Podemos, per regular el lloguer de temporada, que és una de les escletxes per les que es vulnera el dret de moltes persones a un habitatge digne. No es votava el text definitiu, tan sols s’admetia a tràmit la proposta que es podria esmenar al llarg del temps de discussió parlamentària. El PNB va votar-hi afirmativament, tot i que discrepa de bona part dels continguts: tal com va explicar el partit basc, podrien presentar esmenes i, si al final del trajecte no hi estaven d’acord, podrien impedir l’aprovació de la llei. Però Junts va anar molt més enllà: va fer impossible que ni tan sols se’n pugui parlar, amb la pueril excusa que no se’n havia parlat prou abans; per aquesta regla de tres molt poques iniciatives parlamentàries passarien el filtre inicial. L’admissió permet precisament pactar i transaccionar els continguts durant la tramitació.
El matí del dimarts el secretari general de Junts, Jordi Turull, havia anunciat l’abstenció del seu grup que hagués permès que la proposta tirés endavant. Ara que es parla tant de transparència, seria bo que la ciutadania pogués conèixer si al llarg del dia va haver-hi trucades i pressions d’algun lobby o d’algun despatx vinculats als interessos de les associacions de propietaris. Segurament no ho sabrem mai, però aquesta circumstància explicaria millor el canvi de posició que les excuses poc creïbles que ha donat Junts.
El president Puigdemont ha afirmat que el seu partit no cedirà a “xantatges ideològics”. I Borràs ha explicat que Junts no forma part de cap bloc i que “només defensa els interessos de Catalunya”. És prou sabut que quan algú diu que no és de dretes ni d’esquerres és que és de dretes. Francesc Cambó exclamava “República o Monarquia? Catalunya” perquè era de dretes. El reconegut filòsof italià Norberto Bobbio va escriure ja fa molt de temps que la principal característica que diferencia les esquerres de les opcions conservadores és que les primeres “volen afavorir les polítiques que malden per fer més iguals als desiguals”. Tot el contrari que ha fet Junts, que s’ha pronunciat per mantenir un dels actuals factors de desigualtat més punyents. El partit sembla encara instal·lat en una etapa ja superada: quan reivindicar la independència li permetia no identificar-se ideològicament. Però avui la independència no és a l’horitzó i les urgències socials acumulades exigeixen resposta.
Ariadna Urroz, secretària general de la Joventut Nacionalista de Catalunya, organització juvenil vinculada a Junts, que significativament és la mateixa que era branca dels joves de Convergència Democràtica, afirmava el mes d’agost, un mes abans de la votació de dimarts: “No estem a favor de la regulació de l’habitatge, és un bé de mercat. I no podem negar que ho segueixi sent”. Un missatge que podria subscriure Isabel Díaz Ayuso però que dubto que pugui compartir la majoria del jovent català; una idea que oblida que fins i tot la Constitució de 1978 condiciona el dret a la propietat privada a la seva funció social i en preveu la seva regulació per llei.
Junts sembla no ser conscient que la votació de dimarts ha obert una escletxa entre el partit i bona part de la societat catalana, sigui o no sigui independentista. Això no ha d’alterar que molts continuem defensant el dret de Puigdemont a ser amnistiat i a poder tornar a Catalunya. Però aquesta setmana Junts ha mostrat el seu veritable rostre: el de la continuïtat de la dreta catalana que havien representat primer la Lliga fa molts anys i després el partit de Jordi Pujol. Algú em pot dir que per arribar a aquesta conclusió no calia esperar a dimarts i potser tindrà raó. La diferència és que ara una gran majoria de la societat n’ha viscut una demostració incontestable.
Catalunya Plural, 2024 
