«Si vaig amb tu només veuran una prostituta que ja ha aconseguit un client. Quan les africanes estimem, ens qüestionen: que no tenim cor, que només volem robar. Falta educació, més educació», protesta Bombo Ndir Fall (Dakar, el Senegal, 1961), de l’ètnia lebú, vestida amb el boubou de verd ginebre, amb la pell cafè del color de les lamel·les d’iroko. Incisiva en el seu discurs i de penetrant mirada hiperactiva que té capacitat d’aprendre, parla en anglès, francès, català, castellà, fula i wolof.
El llarg camí de Bombo es mesura en experiències, sensacions, visions.
Al setembre de 1998, i com a delegada del seu país, va assistir a la Expo de Lisboa, que portava per títol: ‘Els oceans: patrimoni per al futur’.
Es volia dirigir a França, però va recalar a Espanya.
Tenia un conegut a Sant Feliu de Codines (Barcelona), el cosí d’un amic.
Es va presentar a la brava.
El taxista que la va portar des de Barcelona va dubtar: «Segur que recelava: dona, negra, migrant…».
Al final, la va acollir el germà d’aquest conegut.
Bombo estava embarassada.
El 25 de novembre de 1998 va tenir a la seva filla, Mame, que avui resideix a Montpeller i estudia Dret. Bombo ja tenia altres sis fills (una se li va morir de leucèmia) repartits pel món.
Bombo ha recorregut totes les feines: de neteja a cuidadora d’ancians amb alzheimer. «L’immigrant no tria on treballa, no tria.»
Bombo s’ha especialitzat en polítiques antiracistes, i presideix l’Associació de Dones Immigrants Subsaharianes. Per aquesta labor va rebre la Creu de Sant Jordi el 2023.
Diu: «Jo em vaig adonar que era feminista aquí [a Europa] quan em van definir la paraula feminisme: dona amb drets que procura millorar les seves condicions de vida. Si això és ser feminista, jo soc feminista».
El seu feminisme l’anomena «feminisme decolonial», perquè, segons ella, el feminisme europeu no es pot imposar.
Diu: «La mirada estereotipada europea et situa en un nivell social més baix, no admet la igualtat».
Diu: «Com a dona jo tinc idees molt clares i sé el que vull canviar. Jo no vull que lluitin per mi, jo vull lluitar per mi mateixa; aportar jo i aconseguir les meves metes. Ningú ha de parlar per mi».
Diu: «Lluitar pel meu territori. El meu primer territori és el meu cos».
L’article 133 del Codi de Família del Senegal estableix tres possibles formes de matrimoni: monògam, polígam limitat i polígam amb un màxim de quatre esposes.
Diu: «El canvi de les dones vindrà de les dones de la diàspora».
Dintre del Senegal, vint milions de persones.
Fora del Senegal, dos milions de persones.
Diu: «El verb integrar està fora del meu vocabulari, jo parlo de participació. Integrar és dissoldre’m dins de tu. Si tu aportes, jo aporto, i després fem una síntesi».
Diu: «El feminisme no existeix, existeixen els feminismes, i cap és millor que un altre. No hi ha ideal de feminisme».
Diu: «Àfrica és el futur. No és una única Àfrica. Són 54 països amb diferent diversitat, però amb una mateixa cultura: compartir, unir-se i respectar».
Diu: «Les guerres d’Àfrica són conseqüència dels interessos de les colònies, de la cartografia que ens va dividir. La petjada colonial es nota molt encara, la nostra independència no és plena; és semi independència. El deute del Senegal el gestiona França, entre altres. No van venir per a civilitzar-nos, sinó per a apoderar-se dels nostres recursos».
Diu: «Àfrica és matriarcat. Les dones no fan les guerres».
El matriarcat del sud contra el patriarcat del nord.
«Pensava que a Espanya se m’obririen les portes, però no va ocórrer així. Occident ens defineix com mig esclaus, però jo vaig néixer lliure. Puc viure en condicions d’esclavitud, encara que no soc esclava de ningú.»
El que veuen els nostres ulls
La investigadora senegalesa Jeanne-Rolande Dacougna opina el mateix: «El racisme permea totes les estructures i també les relacions socials. Per ser negra ets sospitosa. Això alimenta la idea que som delinqüents». La visió que té l’occidental de la dona africana està totalment distorsionada. Se la menysprea i la cosifica i, sovint, es converteix en mer objecte sexual. En molts casos han escoltat, recorden, que es dirigien a elles d’aquesta manera: “Una guarra. Una golfa. Una prostituta. Una zorrilla. Una buscona. Una ramera. Una lladre. Una jupa-xucla. Una delinqüent. Una lladregota. Una carterista. Una mangante. Una estafadora. Algú que només va pels diners. Algú que no té cor. Algú de qui apartar-se…”
L’occidental també pensa que Àfrica és una sabana gegantesca i que allí un dorm en els arbres, envoltats de lleons. El dilema d’Àfrica: davant la nova geopolítica mundial és el títol del nou llibre de l’economista guineà Muakuku Rondo. En les seves pàgines es recullen les dades que demostren la cada vegada major influència de la Xina, entre altres països del sud-est asiàtic. Àfrica continua sent el continent desconegut per a bona part del món. Prova d’això és la percepció que el ciutadà europeu té de la seva realitat, sobretot de la seva realitat social. I per això, a vegades escolten preguntes com aquestes: “Hi ha avions a Àfrica? I vaixells? I urbanitzacions? La gent viu en cases com a Europa? Cases de planta baixa o dúplex? Hi ha carreteres? Hi ha universitats?
Catalunya Plural, 2024 
