Woke s’ha convertit en una d’aquelles paraules que, sovint, utilitzen els sectors més reaccionaris per queixar-se de sensibilitats que, al seu parer, estan massa preocupades per la igualtat o la justícia; un comodí al qual els seus detractors solen atribuir voluntats de “cancel·lació”, paradoxalment des de tribunes que no pateixen cap censura; o directament un insult dirigit a col·lectius vulnerables o als seus defensors, sota l’argument fal·laç que “tot ha de ser políticament correcte” i, per tant, “ara no es pot dir res”. Per exemple: no es podria, segons aquests cridaners anti-woke, fer acudits masclistes o homòfobs. Tanmateix, el cert és que sí que es pot, però ha canviat la recepció social d’aquests i, almenys per a algunes persones, no ens fan gaire gràcia.
Tant la cancel·lació com el woke són anglicismes traslladats directament del context nord-americà, sovint sense un enteniment cultural ni, molt menys, una història que els precedeixi. El cas del woke és particularment sorprenent, ja que el concepte s’està utilitzant, tant als Estats Units com a Espanya, de manera diametralment oposada a com s’utilitzava en el seu origen. Tergiversat, maltractat, robat semànticament del seu aspecte més reivindicatiu, cal traçar una genealogia que aconsegueixi dignificar mínimament una paraula que ha despertat consciències des de principis del segle XX. Woke és un terme de l’anglès afroamericà que significa literalment “despert”, i s’ha emprat tradicionalment per simbolitzar la necessitat de mantenir-se així, alerta, vigilant davant les múltiples aberracions a les quals ha estat sotmès el poble negre. Tot i que el diccionari d’Oxford assegura que el primer ús documentat data de 1891, el seu recorregut públic ha estat posterior.
L’any 1938, el cantant de blues Lead Belly va utilitzar l’expressió “stay woke” (mantén-te alerta) a la cançó “Scottsboro Boys”, que explica el cas de nou joves negres acusats injustament de violar dues adolescents blanques l’any 1931. Crit antiracista des del principi, aquesta frase va continuar circulant entre les comunitats afroamericanes. L’any 1962, el novel·lista William Melvin Kelley denunciava en un article per a The New York Times l’ús indegut de l’argot negre per part de representants blancs de la cultura, de manera similar al que més tard s’ha caracteritzat com “apropiació cultural”. Entre les paraules robades hi havia woke, tot i que sense arribar a tenir la projecció actual. Protegit dins dels seus límits antropològics durant dècades, va aterrar en alguns temes musicals com el de l’artista Erykah Badu “Master teacher” l’any 2008, però no va ser fins al naixement del moviment Black Lives Matter (BLM) que va assolir un grau de popularitat capaç de superar barreres tant geogràfiques com ètniques.
A l’escalf dels assassinats d’afroamericans innocents per part de la policia, com Trayvon Martin (2012), o Eric Garner (2014) –a qui vam veure en vídeo agonitzar mentre denunciava que no podia respirar– es va fer evident l’obligació de despertar, d’escodrinyar els voltants per evitar la propera amenaça, així que el lema “stay woke” es va convertir gairebé en un distintiu identitari, i després en un hashtag a les xarxes socials.
Quan a l’agost de 2014 van esclatar les protestes a Ferguson, Missouri, per la mort de Michael Brown a mans, igualment, de les forces de l’ordre, es va constituir definitivament el col·lectiu activista BLM, i es va fer evident als ulls de la ciutadania nord-americana que la representativitat racial a la Casa Blanca –Obama era president– no impedia l’existència d’un racisme estructural que permeava fins a la medul·la de cada institució, incloent-hi la policia, la brutalitat de la qual es va manifestar en els homicidis esmentats, però també en la repressió desproporcionada als carrers.
El documental de Laurens Grant, Stay Woke: The Black Lives Matter movement (2016) recopila imatges d’aquells moments, així com la confluència d’estratègies organitzatives i demandes legítimes al voltant de l’expressió que ens ocupa. Woke es va convertir en moda i crit, una mena de transsumpte dels Drets Humans, una bandera d’una dignitat merescuda.
Han passat exactament deu anys des d’aquelles manifestacions, i el terme woke triomfa en boca de polítics i altres celebrities d’extrema dreta. Trump ha manifestat en nombroses ocasions el menyspreu que sent per un concepte que interroga directament el privilegi blanc, tot i que probablement sigui Ron DeSantis, el governador de Florida, qui s’emporti la palma pel que fa a reapropiació per utilitzar-lo com a arma llancívola. Recordem que fins i tot va aprovar la “Llei Stop-Woke”, dissenyada per restringir la llibertat de càtedra en centres escolars sobre qüestions que tinguin a veure amb la raça o el gènere. Prohibir llibres de text que abordin l’esclavitud o els programes de Diversitat, Equitat i Inclusió (DEI) a les universitats; reduir els drets de les dones (la derogació de l’avortament a nivell federal) o de les persones LGTBI; fins i tot eliminar normatives que impliquin certa protecció contra el canvi climàtic. Totes elles es considerarien mesures “anti-woke” entre els ultradretans recalcitrants, una tendència discursiva, acompanyada d’una agenda política, que està sent replicada al nostre país dins d’aquesta anomenada “batalla cultural” cada vegada més global.
És improbable que, com reclama la llegendària Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color (NAACP), fundada l’any 1909, es pugui restituir la paraula al seu bressol afroamericà. Continuarà el seu camí per altres senders, sent manipulada i adulterada, ajustada a l’escarni que pateixen els sectors progressistes; però almenys sabrem que la seva gènesi no va ser espúria i conté la petjada dissident de les poblacions oprimides.
Catalunya Plural, 2024 
